Cuba està de moda. Una ullada a qualsevol periòdic, ens permet comprovar com, durant el passat any 1998 i aquest, els ecos centenaris de la penúltima desfeta colonial espanyola donen per a molt: caparruts i encaparradors assaigs, novel·les que ho expliquen tot més que no pas ho conten, pel·lícules, visites papals... ningú no es resisteix a l’encís caribeny ni que siga per afartar-se d’olleta exòtica pel preu d’una paga extra... Fins i tot Jaume Sisa ha compost una cançoneta deliciosa que diu: Com es pot fer, amb tanta calor, la guerra de Cuuuuuuu baaaaaaaaaa!
Jo no he anat mai (de moment a Cuba), però també trobe coses interessants per les quals m’agradaria anar-hi: hi ha un gènere de caragols arborícoles, anomenats en llatí Polymita, bellíssims. Aquests caragols tenen uns colors vivíssims i un disseny de closca d’allò més reeixits i psiquedèlic. Un al·lucine malacològic, vaja. La meua germana, que va anar un estiu, em va dur un llibre sobre aquests caragols i són una delícia estètica i faunística. També tinc un cunyat que per circumstàncies de la vida hi va prou sovint i m’ha dut una guia parapsicologia d’aquell terreny per a aprendre a tirar els caragols: la caragolomància (el meu cunyat també duu unes ampolles de rom que curen tots els mals: tenen tant d’alcohol de canya de sucre que cremen les penes en un tres i no res).
Allí a Cuba són molt aficionats a l’espiritisme, a les arts endevinatòries i a totes aquestes religions tipus macedònia ritual o panteons de tutti-frutti. A mi m’agraden aquests pobles per als quals tots els déus són bons (jo no crec que hi haja déus bons o roïns, una altra cosa són els seus ministres i sicaris). De moment, però, encara no he après a tirar els caragols. Ho faré més endavant, quan haja d’assegurar-me la vellea. Aquestes cosetes i quatre tòpics més són tot el que jo sé de Cuba: els tòpics del Carib, de Hemingway, de Fidel, l’arròs a la cubana, certes pràctiques toràcico-sexuals... Res que tu, benvolgut lector o espavilada lectora, ignores.
Cuba i la desfeta del 98 ha donat per als espanyols a mirar-se al melic (són molt aficionats a aquest ritual). Que si la generació del 8, que si España como dolor, que si...ganes de marejar la perdiu i bufes de pato. Ací al Mediterrani ens ha pegat pel ritme encomanadís i la cançoneta estiuenca a la vora de la platja i les sardines torrades: el marc incomparable de l’havanera: I com a lletra d’havanera més brillant i nostrada, l’amic, poeta, escriptor, novel·lista i tanmateix amic i editor, Manel Alonso i Català, va i trau una novel·leta encisadora sobre la guerra de Cuba que se’n diu En el mar de les Antilles. L’ha editada Oikos-tau i jo me l’he llegida en un tres i no res. Impagable, és la connexió valenciana amb el background bèl·lic del Heroe de Cascorro (ahí es nada) Manel Alonso ha retratat aquelles esdeveniments sense haver-se de mirar el melic, sense haver d’enyorar una grandeur perduda, sense escarafalls i ànima de poeta. Els herois que estimen, dormen, fan l’amor i la guerra, viuen i moren dins les pàgines d’aquesta novel·la són persones corrents, herois anònims i quotidians, gent d’a peu pla per als quals la guerra, la Guerra de Cuba i qualsevol altra guerra són un terrabastall tràgic, un huracà sense sentit capaç de segar vides d’homes i dones honrats, sense odis i sense imperi.
Els personatges de Manel Alonso: Bernat Escrivà, Josep Amigó, Ramon Calls, la Negra Lola. Roosevelt, Maria,... no coneixen esplendors imperials, ni saben que és l’èpica. Són fills d’un temps i d’un país, d’aquest país, són carn de mestissatge, d’un transculturalisme imposat per la necessitat i el desig de sobreviure en les necessitats més adverses, enmig d’una guerra, enmig de la borratxera de foc, sang, fum, suor i sexe. I no m’agradaria descórrer més vels sobre aquesta novel·la. La millor glossa que puc fer als lectors i a les lectores d’aquesta: llegiu En el mar de les Antilles, és una aposta, l’aposta valenciana més lúcida per commemorar el centenari de la Guerra de Cuba. És la via valenciana, la veritable intrahistòria d’aquells fets contada amb una ploma que suca en sang calenta, en tendresa i en esperança.
És una gran obra i l’obra d’un gran amic. Jo no podria demanar més coses a un llibre.
(Publicat el diumenge 24 de gener de 1999 al Levante-El mercantil valenciano, en l’edició de Castelló)
Què bona és la cançó de Sisa sobre la guerra de Cuba....Estava buscant la lletra per penjar-la al meu blog i m'ha sortit el teu...M'ha semblat força interessant...Continuo la meva cerca, perquè no he trobat la lletra completa per penjar-la al meu blog, encara que : Com es pot fer, amb tanta calor, la guerra de Cuuuuuuu baaaaaaaaaa!. És una gran transcripció, la posaré de títol. Merci.
ResponElimina