Bona
vesprada, i moltes gràcies per acompanyar-nos aquesta vesprada, que bategem el
darrer llibre de Manel Alonso, Entre les urpes
del gat.
És per a nosaltres un honor i una
immensa alegria poder estar ací hui amb Manel, perquè, tot i que està més que
acostumat a batejar llibres, el que hui presentem és especial. Feia ja vint
anys que Manel no s’endinsava dins el gènere novel·lístic des que va publicar En el mar de les Antilles (Oikos) una
interesantíssima ficció sobre Cuba i la guerra del 98. En aquell llibre, que
com deia Toni Cucarella a la ressenya que en va escriure, Manel anava més enllà
del que esperem d’una novel·la històrica. Hi establia un lligam entre Eloz
Gonzalo García, l’anomenat Heroi de Cascorro, el soldat espanyol que va morir a
Matanzas durant la guerra de Cuba i una sèrie de personatges valencians, entre
els quals, destacava Josep Amigó, un valencià que es veu obligat a deixar la
seua llar, participar en una confrontació que no li importa, però que el
portarà a una crisi d’identitat que farà que es repense tota la seua vida.
Després d’aquesta novel·la publicada a
l’ombra del centenari de la guerra de Cuba, ara al 2018 Manel ens torna a
sorprendre amb una altra centrada a Pouet, el seu Macondo, el seu yoknapatawpha faulknerià. De la novel·la
ens parlarà ara de seguida Josep Vicent Garcia Raffi, perquè jo vull parlar del
que, des del punt de vist de la crítica literària moderna no és gens important: de l’autor Manel Alonso. ¿Per què no és
rellevant? Bé, al 1968, recordem, Roland Barthes va establir allò de “la mort
de l’autor”. Barthes refutava, i amb ell els que el van seguir, l’acostament que mantenia que la figura de l'autor ens pot explicar un text. Tot i que existeix una persona
física que realitza l’acte d’escriure i es troba d’una manera implícita al
text, no hem d’establir una relació directa entre el que llegim i l’escriptor.
Pensar que es pot explicar una novel·la, o qualsevol tipus de text literari,
tenint en compte l’escriptor, fa que acurtem i limitem el significat de l’obra.
Per a Barthes, doncs, naixem com a lectors quan matem l’autor.
Aleshores i abans que llegiu Entre les urpes del gat i hageu matat
Manel Alonso, crec necessari dir quatre coses sobre aquest escriptor de Puçol,
amic i mestre. La raó és ben senzilla: Manel Alonso és un dels noms fonamentals
de la nostra literatura contemporània. Quan dic “la nostra literatura” vull dir
‘la literatura escrita en català al País Valencià”. Manel és moltes coses, però
la primera és que és un escriptor amb totes les lletres, i totes grans. No
només perquè porta més de trenta anys escrivint, sinó perquè el que escriu és,
per dret propi, literatura que perdurarà al llarg del temps. Composar una
novel·la, fer front als reptes implícits en el desenvolupament de la narrativa
és una tasca ben difícil en la qual cal sapiència existencial, la sagacitat
literària, el coneixement profund de la nostra llengua, i immenses dosis de
treball, per tal de cisellar un argument, uns personatges, una prosa, un estil
que ens sorprenga, són necessaris. I Manel és un mestre en aquest camp.
En
segon lloc, Manel no és només un escriptor, sinó un escriptor que escriu en
valencià. Tot i que no és el moment de fer una lliçó d’història de la
literatura, sí vull subratllar que les dones i homes que han triat la nostra
llengua com a vehicle d’expressió literària a la nostra terra han fet una
aposta agosarada que bé es podria qualificar d’acte polític de resistència.
Aquesta decisió, és clar, té unes conseqüències, tant de positives com de
negatives. Sense entrar dins les negatives, d’entre aquestes només cal pensar
en els problemes que hi ha de distribució i fins i tot d’acceptació en altres
espais geogràfics del mapa catalano-parlant, entrem, doncs, en les positives.
L’escriptor Manel Alonso forma part, per dret propi, de la genealogia literària
de la nostra història literària contemporània. És impressionant el llistat
d’obres que ha escrit: des de títols de poesia, com ara Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002) (2002), Correspondència de guerra (2009), Si em parles del desig (2010) i Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los
trujimanes, un llibre preciós; títols de narrativa, com ara La maledicció del silenci. (1992), Escola
d'estiu, Espècies en perill d'extinció. El carrer dels Bonsais,
Els somriures de la pena, L'ombra
del bou, o el dietari, Les petjades
de l’home invisible; sense oblidar, tal vegada, la més important: la
narrativa infantil i juvenil, amb quasi 20 títols, com ara Bernat
i els seus amics, Martina la superheroïna, Un gat anomenat Torró, o El
somni de Vicent Andrés Estellés. Cal dir també que alguns dels seus poemes
han estat musicats, i que alguns també han
estat traduïts al castellà, italià i al basc.
En tercer lloc, Manel és un practicant
de la militància literària, és a dir, una persona compromesa amb el
desenvolupament i la normalització cultural al nostre País, i aquest compromís
ferm i permanent al llarg del temps ha quedat ben palés en una llarga
carrera que comença amb la seua participació,
amb Vicent Peña, en la fundació de la revista L'Aljamia, que al 2003 va rebre
el Premi dels Escriptors a la difusió cultural, de l'Associació
d'Escriptors en Llengua Catalana, també va participar en la fundació de
la revista Lletres Valencianes; la
direcció de diverses editorials com ara Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia, i Brosquil Edicions. Ha col·laborat
en moltes revistes, premsa escrita i diaris digitals.
Però tot
açò és quedaria en un llistat llarg i despullat de transcendència si no fóra
perquè Manel Alonso no només s’interessa per conrear les lletres sinó també i
més important per fer que d’altres també cresquen al seu voltant. La seua tasca
com a mestre, com a amic, sempre disposat a ajudar, a revisar, a aconsellar, a
dir “açò sí, però açò, mira-t’tho” el transforma en un guia, en un Tirèsies,
que sense ser cec, ens deixa els ulls per caminar entre boscos de lletres amb
claredat.
Com a
fillola que em considere de Manel Alonso, padrí meu amb qui tinc un dubte
etern, i com jo, sé que moltes més persones, et done i et donem les gràcies. I
et donem les gràcies per la teua generositat, per la teua humanitat, per la
teua amistat, i perquè “Si hem pogut veure més enllà que els altres és perquè
ens has deixat estar dempeus sobre les teues espatlles de Gegant”. Moltíssimes
gràcies.
***
Text llegit a la presentació de la novel·la Entre les urpes del gat a Puçol el 27 d'abril de 2018.
