ELS MECANOSCRITS DE POUET: d’abril 2011

El dissabte 16 d’abril, convocat per Jesús M. Tibau, vaig participar en un encontre d’escriptors que es va celebrar al poble de Jesús, molt a prop de Tortosa. L’encontre formava part de les diverses activitats que al llarg d’una setmana es van realitzar al voltant de la Cinquena Fira Literària Joan Cid i Mulet.
Un grup de lletraferits i editors de les terres de l’Ebre van ser els encarregats d’organitzar la trobada i fer d’amfitrions als que havíem vingut d’altres contrades.
En arribar i amb l’esmorzar en les mans vam participar en una tertúlia que va començar sobre literatura i va acabar sobre sociolingüística, i en especial sobre la situació de la llengua al País Valencià.

Durant el dinar els assistents llegírem a la resta de comensals diversos textos de ficció i de no ficció, jo vaig llegir un poema de Francesc Mompó i ell tingué la deferència de llegir-ne un de meu.
Com sempre, el més interessant tingué lloc fora dels actes oficials; vaig poder intercanviar impressions amb Jordi Pijoan-López, Xulio Ricardo Trigo, Coia Valls...

El diumenge 17 d’abril, aquesta vegada convocat per Onada Edicions, vaig participar en la Fira del Llibre de Vinaròs. A la plaça de la Mera vaig llegir per al públic assistent un poema del llibre Si em parles del desig i un dels trenta relats que conformen el llibre Els somriures de la pena. També vaig tindre l’oportunitat de parlar amb alguns lectors i signar exemplars dels meus llibres.
A l’hora de dinar em vaig passar per la Fira de Benicarló, on vaig parlar i saludar a un bon grapat d’amics escriptors.

El dilluns 18 d’abril, convocat per l’Ajuntament d’Almassora, vaig participar en la Vesprada Literària, en la qual també participaren Javier Vellón, Garcia Pascual i Joan Andrés Sorribes, vaig parlar del poemari Si em parles del desig i després vaig respondre a les preguntes que el públic tingué a bé fer-me.

El dimarts i el dimecres 19 i 20 d’abril, junt amb Vicent Penya, vam fer quatre sessions al Col·legi Nostra Senyora de Fàtima de València del nostre petit espectacle Conta’m un conte-Canta’m una cançó. El nostre públic foren els alumnes de primer, segon, tercer i quart d’ESO.

Tota una marató al voltant del llibre que venia enllaçada amb la presentació que vaig fer el divendres 15 d’abril d’ Els somriures de la pena al Casal Jaume I de Catarroja.

Per Josep Antoni Fluixà

Bona nit, amigues i amics: Estic segur que és bastant encertada o aproximada la descripció que fa el nostre amic Manel Alonso, a la tercera part de l’obra que hui presentem ací, del nostre petit món cultural i literari i que, com ha dit Xavier Aliaga en ocasió d’una altra presentació d’aquest llibre, dibuixa «una activitat literària exempta de glamour, flors i violes». Com també és possible que, sovint, aquesta activitat es reduïsca només –per continuar amb paraules d’Aliga– «a un petit univers tancat, misèrrim, ridícul i precari, habitat per enveges, egos unflats, dèries i mediocritats diverses». El mateix Manel Alonso ens proporciona alguns exemples i tots vosaltres, i jo mateix, podríem donar-ne fe d’altres casos. I no obstant això, els qui ens relacionem d’alguna manera o d’altra amb el món literari i cultural valencià –perquè en som en part protagonistes i, alhora, espectadors–, és cert també que, molt sovint, ens trobem amb personatges que mereixen de seguida el nostre respecte i la nostra admiració. Potser, n’he trobem més que dels altres. Personatges que, com Manel Alonso, un bon dia coincideixen en el teu camí i que la vida, per sort, ja no et deixa mai més oblidats. Personatges amb què, a més de col·laborar i de participar en projectes comuns –en el meu cas alguns encàrrecs editorials, la coincidència d’una obra meua publicada en la mateixa col·lecció que una altra seua, un pròleg per a un llibre de poesia de Manel, aquesta mateixa presentació, etc.– et vas fent, a poc a poc, amic perquè descobreixes lectures compartides, punts de vista i estils literaris comuns, il·lusions i desitjos semblants, etc. De fet, si vos he de ser sincer, posats a criticar el cercle dels lletraferits nostrats jo també ho seria d’igual o de més sarcàstic, o, si més no, irònic i també negatiu en alguns aspectes. Però seria, alhora, també injust, perquè gràcies a la literatura jo, personalment, he fet molt bons amics i he conegut persones especialment interessants, com –repetisc– Manel Alonso, i que m’han fet sentir orgullós de formar part d’aquest poble nostre. Un poble que he recorregut de nord a sud i d’est a oest, i que he tingut l’oportunitat de conéixer gràcies a actes de caràcter cultural i literari com aquest de hui que em permet estar ací a Catarroja, al Casal Jaume I, compartint amb tots vosaltres una estona que espere que ens siga a tots ben agradable. Per això, vull agrair, especialment, a Manel Alonso el fet que haja pensat en mi a l’hora d’organitzar, en aquesta localitat, la cerimònia de presentació del seu darrer llibre de relats Els somriures de la pena, un llibre que, ja d’entrada, vos dic que m’he llegit amb molta satisfacció, tant per l’agilitat de l’estil amb què està escrit com per l’interés de les històries narrades.

I que, per altra banda, ha suposat per a mi també l’excusa per retrobar-me amb amics i amigues, presents entre el públic, que feia temps que no veia, i amb altres que, potser, esdevindran a partir d’ara amics i amigues igualment. Per tant, gràcies també a tots vosaltres per la vostra presència. De l’obra, per entrar ja en matèria, vos puc dir en primer lloc que es tracta d’un llibre –com ja he dit– de relats, concretament en té trenta, que tenen tots un cert aire de família: és a dir, una temàtica més o menys comuna i un estil semblant, a pesar d’algunes diferències que, en alguns casos, afecten a la perspectiva del narrador. Per això, el títol resulta ja d’entrada bastant significatiu i descriptiu del conjunt de tota l’obra i apunta, sobretot, a la nostàlgia que provoquen els records: la memòria d’un temps passat que és reviscut, generalment, amb satisfacció i, sobretot, estima –tret d’alguns casos relacionats, sobretot, amb el que hem dit de les experiències professionals i literàries de l’autor–, però que, pel seu pas, provoca alhora un sentiment de pena evident, fruit de l’enyorança per un món que ja no existeix. I és, sens dubte, aquest el sentiment, el de la nostàlgia, el que hi predomina en la lectura i el que duu al lector a establir connexions amb el seu passat i els seus records. A la primera part del llibre, per exemple, ens trobem amb una galeria de personatges curiosos que visqueren durant els anys de la infantesa del narrador i que habitaren el seu poble, el fictici de Pouet o el real de Puçol, tant se val, perquè són personatges humils fàcilment recognoscibles per tots i identificables amb altres que els lectors vam conéixer també als nostres pobles respectius. Llegint les huit històries que s’inclouen en la primera part de l’obra, titulada «Qui no té tall rosega els ossos», m’han vingut al cap algunes de les persones que d’infant i jove vaig conéixer en el meu entorn: Llorençet, un homenet nan i grosset que sempre parlava de bous i te’l trobaves pels bars de la Plaça Major d’Alzira i que, curiosament –coincidint amb una afició d’uns dels personatges de Manel Alonso–, van soterrar vestit de torero, o «España, Siglo XX», un personatge prim i enigmàtic que sempre veiem també passejar per la plaça, vestit sempre amb trage i barret, i amb gavardina en hivern, amb un bastó i unes ulleres de pasta redones amb un semblant d’antiguitat sorprenent que ens recordava les imatges d’aquells documentals històrics dels temps d’Alfonso XIII que emetia la televisió espanyola. Personatges tots ells que, tant en la vida real com en les narracions de Manel Alonso, cercaven –com ha dit molt bé Jesús Maria Tibau, referint-se també al llibre que presentem– els somnis, la sort o l’esperança, però que es trobaven sempre amb la fatalitat i la mort. De fet, la mort és present en tots els huit relats d’aquesta primera part i també la ironia i, fins i tot, el retrat cruel d’una derrota. Però l’autor sap molt bé amortir la tragèdia per fer-la més humana amb l’estima amb què tracta tots i cadascun dels personatges que hi retrata. A la segona part, la titulada «Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell», el llibre es fa més personal i, almenys aparentment, es fa menys fictici. Ens hi trobem amb dotze relats que descriuen episodis de la infantesa d’un narrador que el lector pot fàcilment identificar amb l’autor, encara que no té per què ser la mateixa persona en tots i cadascun dels fets que s’hi relaten. Hi trobem espais com l’escola, el camp de futbol, la casa –anomenada amb majúscula Can Perla–, amb les seues habitacions i la pallissa; els animals de companyia –destacable la presència continuada dels gats– la cabra, la gossa de nom la Lloba; les persones, sobretot la família, els avis, els pares, els germans, i els amics, entre altres. Es tracta d’una part, com hem dit, més intimista i poètica que la primera, en què la força del relat recau en l’evocació i no tant en la trama o el desenllaç, com ocorre en la primera part.

Per tant, els relats ja no busquen la fi sorprenent i per això, sovint, més que acabar, s’interrompen: abandonen el lector perquè es quede amb l’essència d’allò que volen transmetre. Són per a mi, en conseqüència, narracions molt suggerents i obertes que inciten al diàleg, de la mateixa manera que, en una conversa entre amics, el relat d’un record en fa nàixer un altre en qui l’escolta. Finalment, la tercera part, que porta per títol «Maleïda la dent que es menja la sement», formada per deu relats, descriu successos esdevinguts en un temps més proper al nostre: probablement els anys huitanta del segle passat, els anys que en Manel Alonso representen el període de la seua joventut, i també el de la meua, els anys dels seus inicis com a escriptor. Potser, per això, els relats d’aquesta tercera part són els més crítics i irònics, i fins i tot sarcàstics, sobretot, quan recrea passatges paraliteraris protagonitzats per poetes, editors i crítics submergits en la vanitat. Personatges aquests que per a mi, almenys, són fàcilment identificables amb noms i cognoms reals, i per això mateix vos puc donar fe de la veracitat de les paraules de Manel Alonso. Són aquests, a més, uns relats divertits dels quals Alonso sap extraure alguna cosa més que la simple anècdota i que jo vos invite a llegir, com també la resta de les narracions d’aquesta tercera part més emparentades amb les de temàtica familiar del segon bloc. En definitiva, Els somrius de la pena és un llibre que paga la pena de ser llegit i que és, sens dubte, el millor que ha escrit l’autor com a narrador, ja que, recordem-ho encara que siga de passada, Manel Alonso és també un excel·lent poeta. Un llibre que, a més, convé destacar-ho, està molt ben editat, amb una portada suggeridora i atractiva, amb un format digne, una maquetació atractiva i una textura de paper agradable. Fets aquests que s’han de ressaltar també perquè posen de manifest que, a més de bons autors –que els hi ha, i molts, en la literatura actual feta pels valencians i les valencianes–, comptem també amb unes editorials bones i molt professionals com Onada Edicions, o com també la que teniu ací, a Catarroja, Perifèric Edicions, que té una línia de publicacions molt interessant que l’ha convertida en pocs anys en tot un referent.

Esperem, en conseqüència –i sobretot desitgem–, que malgrat els entrebancs i la mediocre i trista realitat política que ens envolta, l’obra que hui presentem, Els somriures de la pena i el seu autor, Manel Alonso, tinguen molt bona acollida entre els lectors i que això l’anime a continuar escrivint-nos històries com les que formen part del llibre presentat. Pel seu bé i pel de tots. Els qui estimem el nostre país, ens mereixem també una literatura i una cultura ben vives. Moltes gràcies.

(Les fotografies recullen diversos moments de la presentació del llibre Els somriures de la pena al Casal Jaume I de Catarroja el dia 15 d'abril de 2011. En la tercera foto el poeta ramon Guillem llig el conte Com un gat de pallissa sota l'atenta mirada de Josep Antoni Fluixà i Manel Alonso. En la quarta foto Manel Alonso signa llibres als escriptors Eusebi Morales i Enric Monforte. L'autora de les fotografies és l'escriptora Mercè Climent)