CORREU D'EMILI GIL

Moltes gràcies per la confiança dipositada, en demanar-me la opinió sobre els teus llibres. T’he d’advertir, d’entrada, que els meus comentaris són completament subjectius, ja que m’és impossible ser objectiu, parlant de tu i de la teva obra, per raons òbvies d’amistat i de coneixença mútua. Tot i això, provaré de ser el més rigorós possible.

*

Poesia:

Indubtablement, Quadern per al meu fill Arnau és una fita. Tant a nivell emocional com intel·lectual. Marca un abans i un després, en molts aspectes. És un volum de poesia amb una càrrega energètica enorme, i molt ben escrit, i descrit, d’una fondària humana excelsa i molt precisa. És, al meu parer, un volum que exposa, canta i sonda l’Existència (la Vida i la Mort) amb totes les seves alegries i les seves penes, on la Transformació (i el Dolor que aquesta comporta) hi són tothora presents.

També tinc bons records de Amb els plànols del record, de Com una òliba, i de Quadern per a Joan. Però són impressions de la memòria (que cada dia que passa minva una mica); sincerament, me’ls hauria de rellegir per dir-te alguna cosa més concreta.

 

Novel·la:

Amb La maledicció del silenci vaig descobrir el teu Pouet. En aquella època (a mitjans de la dècada de 1990) em va engrescar força la lectura, perquè hi veia alguna similitud amb el meu Àiled (La Sénia). Les arrels de l’imaginari propi, vinculat amb els costums, la toponímia, i l’entorn en general de l’indret d’on un se sent fill, són sempre molt potents i marquen, de manera profunda i significativa, per a tota la vida. Són símbols i mites (de vegades individuals, de vegades col·lectius) que, de vegades es transformen, es transfiguren, s’oculten durant temporades sota terra, com els rius subterranis, però que perviuen, malgrat tot.

En el mar de les Antilles és la novel·la que, potser, sigui una de les més rigoroses, documentades i més ben explicades que he llegit mai sobre tot el sarau de Cuba de 1898 (n’he llegit poques, ja que no és un tema que m’interessi especialment). Crec, sincerament, que els lectors en general la coneixen poc, ja que és una gran obra que encara roman en l’oblit general.

Pel que fa a Entre les urpes del gat, dir-te que em va agradar, ja que tracta de temes (aquesta vegada sí) que m’interessen més, relacionats amb els misteris històrics medievals d’una població i, alhora, amb les vicissituds quotidianes i amb les actituds de les persones, la qual cosa permet fer una introspecció i conèixer una miqueta millor els límits dels éssers humans. Fer una capbussada als budells interns, als abismes propis, sempre és positiu.

 

Narrativa breu:

En aquest cas, i sense menysprear els altres reculls, m’inclino per l’antologia El carrer dels Bonsais. Hi ha reunits uns contes excel·lents, molt punyents i amb una versemblança colpidora; inoblidables, amb una personalitat pròpia (personalitat del conte en si mateix) identificativa i singular. Personalment em va evocar els Contes du chat perché (1934-1946), de Marcel Aymé, la qual cosa sempre és d’agrair, tot i que el teu estil és ben diferent, per descomptat. Em va alegrar molt que es traduïssin a l’italià. Són uns relats molt ben construïts, amb unes bases molt sòlides.

Assaig:

Precisament durant aquest darrer confitament (desembre 2020) que encara patim em vaig llegir Les petjades de l’home invisible. Cadascun dels escrits és una mostra ben explícita i real del món salvatge en el qual sobrevivim (o sobremorim) com podem. Crec que és molt interessant (i important) dir les coses pel seu nom; i en aquest sentit, cal remarcar tot allò que expliques sobre el món de les lletres i de l’edició, així com els problemes amb les «autoritats» i administracions que, en lloc de facilitar-nos les coses, als ciutadans en general, fan més aviat el contrari: ens poden pals a les rodes. D’altra part, els textos exposen, i plantegen, dubtes i reflexions de tota mena que impliquen tothom, en el supòsit que «vulguem millorar el món, i/o la societat». Trobo que és un volum molt complet.

*

En fi, ignoro si et servirà de res això que he escrit, Manel. Agrair-te, com a creador, la feinada que has fet al llarg de tota la vida; perquè, per a alguns «ciutadans invisibles», escriure és viure (o malviure).

Emili Gil i Pedreño. Correu electrònic del 2 de Febrer de 2021 a les 17,21 hores.

SOBRE UNA ENQUESTA, O QUI NO TÉ FAENA, EL GAT PENTINA

Com que soc una persona curiosa i, a més, sempre he tingut la necessitat de saber quina és la recepció del meu treball literari entre els lectors, conscient així i tot dels índex molt baixos de lectura en llengua pròpia que hi ha al País Valencià i de l’escassa incidència de la meua obra en altres territoris; i com que soc pare de sociòleg i un cert interés se m’ha enganxat per la qüestió per via filial; i com que a més qui no té faena el dimoni li’n dona, vaig decidir durant la primera setmana de febrer fer una enquesta, un sondeig, amb l’objectiu de saber quines són les quatre obres, una per gènere literari, que més els han agradat als meus lectors. Aquest 2021 farà trenta-cinc anys de l’edició del meu primer quadern de poesia, A tu, del viatger estrany (autoedició, 1986).

El sondeig, he de confessar-ho, ha estat un tant irregular, ja que arribar a cinquanta persones que hagen llegit almenys un huitanta per cent de la meua obra ha estat una aventura difícil i complicada. A més, la representació per edats i per sexes és inexistent. Hi ha pocs menors de trenta anys i poques dones, la majoria dels participants són valencians, pocs catalans i cap de les Illes Balears, l’Aragó o l’Alguer.

L’enquesta era de pregunta única: “Quin, des del teu punt de vista, és el millor llibre per gènere literari, poesia, novel·la, narrativa breu i assaig dels que he publicat fins ara?”, i tot seguit afegia una llista d’on havia tret fora les tries personals de poesia, Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, 2002) i Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (Editorial Germania, 2012).

Dues persones van justificar amb un llarg escrit la seua decisió, una de les quals vull publicar en aquest blog amb el seu permís; altres ho han fet amb quatre ratlles i la majoria han anat directament al gra. Altres dos em van assenyalar que m’havia oblidar de posar els llibres que havia escrit destinats al públic infantil.

N’hi ha un que afirma amb contundència que els millors llibres són els que he publicat els darrers anys. Altres que els és molt difícil elegir i de vegades em donen dos títols.

Un altre s’excusa per no haver llegit tots els títols i no vota afegint tot seguit: “La teua literatura ha rebut per part de crítics, lectors i autors una molt bona opinió”. Una de les poques dones que ha participat m’assegura  que “no en puc elegir un de cada”, i això que és una de les persones que més a fons coneix la meua obra.

N’hi ha quatre que no han votat un dels gèneres, en un cas novel·la, en un altre narrativa breu i en dos poesia. I n’hi ha un que ha votat un llibre que no havia posat en la llista, Puçol en la memòria (Publicacions de l’Ajuntament de Puçol, 2015).

He tingut la sorpresa que el darrer títol editat, Quadern per al meu fill Arnau, que acaba d’eixir i ha tingut una distribució nefasta, ha sigut un dels més votats.

Un dels enquestats que ha publicat la pregunta amb la llista de títols en el facebook ha obtingut només una resposta en el seu mur: “Jo em quede amb l’últim pel significat que té”.

Hi ha hagut un seguit de llibres que no han obtingut cap vot, el dietari A mala hora gos no lladra i les col·leccions de poesia A tu, del viatger estrany, Amb els plànols del record (Editorial Germania, 1994) i Un gest de la memòria (Edicions de la Vorera, 1999). Els quatre fa més de dues dècades que es van editar, no van tindre una bona distribució i a hores d’ara no es troben ni en llibreries de vell. Amb un únic vot s’han salvat en poesia Com una òliba (Editorial Aguaclara, 2002), la col·lecció de microcontes Espècies en perill d’extinció (La impremta arts gràfiques, 1998), que personalment considere un antecedent d’El carrer dels Bonsais (Ajuntament de Catarroja, 2000) i els dietaris Estiu de 1987 i El temps no vol quedar penjat, que junt amb A mala hora gos no lladra conformen una trilogia que va editar Llibres de l’Aljamia del 2005 al 2010.

On la diferència de vots ha sigut més notable i la predilecció dels lectors més clara és en el gènere de novel·la, on Entre les urpes del gat (Editorial 3i4, 2018) ha estat el més votat, seguit a distància per En el mar de les Antilles (Oikos-Tau, 1998). En assaig també ha gaudit de la predilecció del públic Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017) i a una curta distància ha quedat Quadern de Ca Perla (Editorial Neopàtria, 2020). En narrativa breu, la pugna ha estat pel segon i tercer lloc, que s’han disputat L’ombra del bou (Editorial Neopàtria, 2016) i El carrer dels Bonsais, encara que la majoria dels vots els ha recollit Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011). En poesia el vot ha estat molt disputat entre els llibres Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria, 2019) i Quadern per al meu fill Arnau (Editorial Neopàtria, 2020), potser perquè, com diu el professor Adolf Piquer en el llibre La identitat narrativa valenciana en el segle XX (Institució Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i Investigació, 2020), “principalment perquè la literatura és emoció per se”.

I aquest ha estat el resultat. Només agrair a tots els qui han col·laborat en l’enquesta el seu temps i la seua estima.