"POUET", UN CONCURS DE FOTOGRAFIA PER A UN ESPAI LITERARI

Aquest estiu, amb l’excusa del meu cinquantè aniversari i després d’haver-ho consultat amb l’home que sempre va amb mi, vaig decidir posar en marxa el I Certamen de Fotografia POUET.

Alguns de vostés es preguntaran perquè Pouet, doncs molt senzill, perquè aquest és el nom de l’espai imaginari on passen gran part de les narracions que escric.

Per a poder participar només calia enviar una fotografia original d’un lloc, qualsevol lloc que portara eixe nom, per suposat calia que el lletrer amb el nom es veiera amb la foto. El termini es va tancar el passat 22 d’agost i tots els participants compliren o no les bases van tindre un llibre de la meua autoria de regal.

D’entre les fotos que m’han enviat que complien amb tots els punts de les bases hi ha la de l’escriptor Vicent Sanz i Arnau feta a Xert. 

I la de Cesk Xagal feta a la Vall d’Alcala i que recorda el Tractat del Pouet.

Després Juli Fenollar m’ha enviat unes fotografies de l'aqueducte, bassa i font de Pouet en el municipi de Salem (Vall d’Albaida)

i Joan Calsapeu-Layret m’ha enviat unes fotografies de pouets de Tossa de Mar (les dues primeres) i de Girona.

Hi ha, com és el cas de Francisco José Sanchis García “Plati”, que ha realitzat un petit truc fotogràfic i ha convertit la plaça Major de Sagunt en un racó del meu Pouet imaginari.

Encara que els membres de l’organització érem pocs, jo i l’home que sempre m’acompanya, gràcies a la tecnologia nova i no tan nova hem aconseguit que aquesta primera edició del certamen no fora un fracàs.

Totes aquestes propostes em fa plantejar-me la necessitat de canviar alguns aspectes de les bases per a la segona edició del Certament que volguera posar en marxa per aquest hivern.

Abans de concloure l’article voldria agrair a l’escriptora Dolors Jimeno i a l’Intersindical Valenciana per haver-s’hi fet eco del certamen i a Vicent, Cesk, Joan, Juli i Francisco per col·laborar.

MANEL ALONSO I ELS TORSIMANYS

Per Albert Calls i Xart

Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes, publicat per Germania, és una nova antologia del poeta valencià de Puçol Manel Alonso i Català.

D’entre tots els seus treballs, aquest és el que té una vocació de projecció més universalista, per això els poemes en llengua catalana estan traduïts al castellà, en un senzill pas que permetrà que la veu personal de l’autor de ‘Can Perla’ arribi a un públic molt més ampli.

Aquesta nova experiència literària se suma, a més, a poemes seus publicats en d’altres llengües com el gallec, l’asturià, el portuguès, el basc, l’occità, el romanès, el sard, el croat, l’eslové, l’alemany, l’anglès, el francès o l’italià.“Tot un luxe del qual m’agrada gaudir en privat com si de música es tractara, perquè la poesia és parenta directa de la música quan no esposa amatent”, apunta l’escriptor en el text introductori del llibre.

Textos èdits i d’altres d’inèdits, a dues veus –o millor dit a dues llengües– s’apleguen en aquest condensat i intens volum, que permet el joc de la trasllació i de veure com les altres parles projecten l’obra en l’espai i en el temps, empenten, ajuden a conèixer. Precisament, malgrat Alonso ens avisa al pròleg de la traïdoria que pot suposar la traducció, aquest no és el cas, i la possibilitat de poder contrastar algunes de les millors peces d’aquest conjunt del corpus de l‘autor puçolià, fan que en el domini de les dues llengües veïnes es puguin localitzar i absorbir noves formes expressives.

El Quadern dels torsimanys és una nova caixa d’eines literària de Manel Alonso i Català, poeta i escriptor que un dia va començar a escriure preguntant-se per la ‘veu d’un poble’ i que va acabar fusionant-se amb la seva nació primer, i després amb el col·lectiu universal dels escriptors i la pròpia existència, com es pot constatar en els seus textos.

La poesia aplegada en aquest treball pertany a obres com Correspondència de guerra, Si em parles del desig, Petjagollal, La fulla trèmula de l’ésser, Contrades, Tot escoltant Seven Romances on Poems of Alexander Blok  de Dmitri Xostakóvitx  i Quadern per a Joan.

També hi ha una llarga nòmina de traductors als quals cal agrair la trasllació de la veu poètica d’Alonso. Ells també són els protagonistes d’aquest nou ‘espectable literari’ que fan possible els torsimanys, reinterpretant els poemes en català.

Alhora, indubtablement, en el llibre s’hi troba el millor Manel Alonso, el que ens parla de la vida, de la mort, de les persones i de la gran comèdia de l’art, la humana en definitiva. Per això, potser, amb tota intencionalitat, un personatge teatral amb màscara dóna forma visual a la portada i ens recorda que tot és pur teatre, evanèscencia, que la vida es fon en la intensitat i alhora en l'immens i efímer poder de cada experiència viscuda, de cada poema, de cada vers.

****                                           *************

Article publicat al blog "Albert Calls" el 9 d'agost del 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS DE MANEL ALONSO I CATALÀ

PER MERCÈ CLIMENT

La primera vegada que vaig escoltar –llegir– la paraula «torsimany» va ser en un poema del mateix Manel Alonso que comença amb un vers meravellós: S’estén el temps sobre les llambordes… Des de llavors també jo sóc una defensora d’aquest mot, per la seva sonoritat, per la seva força, pel que significa… i més que això, em vaig convertir en una dels torsimanys dels versos d’Alonso. Com ell, jo també encunye la definició que dóna del torsimany: «individu que reinterpreta allò que ha estat dit o escrit en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o el reescriu en una altra llengua  en un altre llenguatge».

Avui tinc entre mans el darrer llibre de poesia publicat per Manel Alonso: Quadern dels torsimanys, una nova antologia que segueix aquella primera i que portava com a títol Les hores rehabilitades (1986-2002). De bell nou, fa una acurada tria de poemes, concretament aquells nascuts en la darrera dècada (2002-2012), i ho fa en la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial Germania.

Una selecció que inclou composicions de diversos llibres, alguns publicats, d’altres inèdits, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), Petjagollal i Quadern per a Joan.

La injustícia social, l’amor, la sensualitat, la mort, el paisatge com a espill de l’ànima…formen part de l’univers particular d’Alonso. Temes universals que retrata amb certa amargor i desesperança, que es vesteixen amb l’ombra de la melangia, on no sempre és senzill travessar la llinda que separa el pessimisme més punyent de l’esperança oculta darrere de les denúncies, dels paisatges canviants o de la presència inevitable i feixuga de la mort.

El poeta no camina amb les mans a les butxaques, sinó que enceta aquest recorregut prenent partit i llançant dures critiques contra les injustícies que ens envolten: despotisme, xenofòbia, la violència de gènere, les guerres, la desigualtat, incendis provocats… amb una única arma: la paraula, de vegades l’arma més poderosa, amb un estil directe, punyent, pigallat d’imatges colpidores i belles alhora.

S’atura en el camí per collir un ram amb tots els colors de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax… Si abans la paraula era una ferramenta per a remoure consciències, ara la paraula és erotisme en majúscules. Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores, encara que la bellesa acaba esdevenint imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.

A meitat camí es queda captivat per una multitud de petjades que, com un quadre cubista, es barregen en la ment del jo poètic, per albirar de belles paraules tots els blancs. En Petjagollal hi són presents la pena, l’odi, la mort, la pèrdua dels somnis, el dubte, el paisatge exterior com a mirall del paisatge interior i, fins i tot, els mots inspirats per les melodies del compositor soviètic Dmitri Xostakóvitx.

I al final del camí, quan es topeta de cara amb la dama més justa –o injusta, segons es mire– Alonso es rebel·la amb totes les seves forces, i és quan es declara creador de somnis i ens regala els versos més optimistes, més esperançadors, on la llum hi és sempre present.

Cal dir que els poemes que componen aquest llibre han estat revisitats per divuit torsimanys que han interpretat els versos de Manel Alonso –originàriament en català– per oferir una nova versió en castellà. Un luxe reunir en un mateix llibre les mirada de poetes com Berna Blanch, Eusebi Morales, M. Carmen Sáez, Pasqual Mas, Agustí Peiró o Tomás Camacho.

***      *****           ****

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 31 de juliol de 2012