VERSOS DES DE LA PERIFÈRIA

Per Antoni Gómez

Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Manel Alonso i Català. Brosquil edicions, València, 2002

Sempre és arriscat per a un jove poeta publicar, amb l’obra en plena fase de construcció i expansió, una antologia poètica. Sobretot perquè la visió resultant pot ser poc significativa al bell mig del procés creador, amb poca substància poètica. Si de cas, l’antologia hauria de funcionar gairebé com un recull amb suficient entitat pròpia, més enllà del testimoni documental, que justificara la publicació. Aquesta circumstància es dóna, normalment, passats els anys, amb perspectiva crítica.
Tanmateix, el poeta, narrador i animador cultural Manel Alonso (Puçol, 1962) s’ha atrevit amb Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002), amb una introducció i una selecció a càrrec de Josep Vicent Frenchina. El resultat literari d’aquesta experiència oferirà llums i ombres, però, en qualsevol cas, és suficient per a destacar en aquest vocacional lletraferit algunes espurnes de refrescant sinceritat expressiva, més enllà dels falsos oripells estètics.
Amb quatre poemaris publicats, Amb els plànols del record, Oblits, mentides i homenatges, Un gest de la memòria i Com una òliba, no sé si la poesia de Manel Alonso, com l’introductor manifesta, s’adscriu al realisme intimista o a la poesia de l’experiència, però en els seus poemes hom troba una singular palpitació de vida. Segurament, la que naix d’un poeta que “renuncia al divisme, a l’elitisme, a la faramalla presumptuosa i buida”, com escriu Josep Vicent Frenchina. Des de l’autodidactisme, Alonso ha sabut construir un llenguatge personal, no exempt de sarcasme en ocasions, que ha fet de la sexualitat i de la mort dos dels seus arguments més sòlids:”Ara, còmplice de silencis,/t’has obert, pausadament, i esperes” o “fou tan trist aquell coit/com un taüt penetrant un nínxol/ferm, erect, però amb un alè/que ensorrà les dàrsenes de la joia”.
Aquesta directa i desinhibida expressió és, des del meu punt de vista, un dels trets més interessants de la seua obra. En temps d’afectació poètica, acostar-se als seus versos pot ser una experiència estimulant. Podrem captar l’alè d’una sensibilitat poblada per trens, “Amor, per què els trens sempre trauen imatges amargues de tu?”, paisatges del sud, “Com el muetzí he clamat una pregària/des de dalt del minaret/amb un sol mot: el teu nom i el desig que tornes” o instantànies desenfocades amb un “somriure ebri penjat dels llavis/ i el pardal, fent hores extres, tou en la mà”. Les hores rehabilitades és un punt de referència, si més no, per als lectors de poesia que desitgen aproximar-se a l’obra d’un lletraferit de Puçol que escriu versos des de la perifèria amb l’honest entusiasme del poeta.

Saó, número 269, gener/febrer 2003

SOMRIURE AGREDOLÇ

Per Carles Lluch

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Col·lecció Narratives, número 12. Onada edicions, Benicarló, 2011

L'escriptor de Puçol Manel Alonso ha confeccionat, en Els somriures de la pena, un ventall de trenta històries molt breus amb un denominador comú: el protagonisme de la memòria, del record. Són contes ambientats al poble imaginari de Pouet, lloc recurrent en l'imaginari de l'autor (inspirat evidentment en Puçol), que hi situa bona part de les seues creacions, com si es tractés d'un Macondo particular. Tot i que Alonso, potser inconscientment, és més de la família de Proust que de la de García Márquez, salvant totes les distàncies. Deia això darrer pel paper rellevant del record. Tots els contes estan impregnats de la melangia que comporta als personatges, narradors gairebé sempre en primera persona, regirar el seu passat. De fet, no és gaire agosarat afirmar que Alonso ha pouat en la pròpia autobiografia per a extraure les anècdotes que narra. Això és encara poc evident en la primera part, que sembla nàixer de les anècdotes locals de Pouet, reelaborades literàriament. Hi ha una presència poderosa de la mort (fins i tot personificada en El constructor), i especialment la mort com a fenomen imprevist. Alonso sap recrear la fascinació popular per la mort imprevisible, que arriba quan vol i de la manera més sobtada. En la segona i tercera parts és quan els records personals de l'autor afloren amb claredat. De fet, conformen una mena d'autobiografia àgil, feta de pinzellades, de moments, detalls, anècdotes, dividida en dos parts: la infantesa i la joventut, d'una banda; i la maduresa, marcada pel treball literari i editorial, de l'altra. El to no és tan pessimista, i hi ha més presència de l'humor, però que no desperta un somriure obert i expansiu, sinó un somriure sovint trist, de postguerra tardofranquista. Són ben bé "somriures de la pena". Em semblen particularment encertats els contes de la segona part (que és, a més, la més extensa). Amb dotze contes Alonso fa un retrat excel·lent d'una família valenciana de poble dels anys setanta, sense mitificacions, en la qual tants valencians ens podem reconéixer. Hi ha l'elegia d'un món i un temps desapareguts, però amb les dosis justes de nostàlgia barrejada amb ironia que fan que no siga excessivament sentimental. Pares que discuteixen i malparlen, animals (n'hi ha molts) que transitaven per la llar, aspres conflictes familiars, collidors de taronja. No és un passat exemplar, però és el de l'autor, i això sol és prou. Al capdavall, Els somriures de la pena deixa un regust agredolç, de fracassos, de mort, però també de tendresa, de senzillesa. Un regust de vida autèntica, en definitiva. I això tan aparentment simple, és una qualitat que el distingeix i el fa altament recomanable.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 767 (21 de gener de 2011)

Al blog Exilis http://elsexilis.blogspot.com/2011/01/somriure-agredolc.html?spref=fb

i al Portal del Llibre Valencià http://www.llibresvalencians.com/Somriure-agredolc_va_19_113.html

SOVINT DE LA POESIA AL LLIT NO HI HA GAIRE DISTÀNCIA

Per Sandra Domíngez Roig

Si em parles del desig. Manel Alonso i Català (X Premi de Poesia Antoni Matutano. Onada edicions, Bernicarló, 2010)

L'erotisme i la sensualitat són les característiques d'aquest poemari que reviu les sensacions esvanides i que realça la inducció de la paraula.
L'objecte del poema escrit des de la valentia de brollar de dins aquelles coses que la resta emulsiona i camufla per la temuda i potser absurda creença que el desvetllin i sigui qüestionat. No és una gran novetat dir la mancança que tenim pendent amb la nostra literatura d'erotisme com a gènere. Trobarem molts poemes eròtics inclosos en poemaris, però no trobarem tants en els que la sensualitat es desnua com una mussolina transparent cobrint la nuesa del cos. Aquesta metàfora es fa palesa a mida que ens endinsem en les entranyes de Si em parles del desig , i ens obliga simplement a sospirar, i a tancar la pàgina en uns instants de reflexió íntima.
L'autor empra la metàfora, sí, però amb una lividesa que s'estén evocant imatges bellíssimes, amb un to suau i elegant, ens declama cada passatge i cada anhel.
Si l'objecte del vers, -quan no es limita a pintar una imatge abstracta- és instigar a la imaginació amb la passió de les paraules. ho aconsegueix sobradament, perquè aquesta passió es constata per la delicadesa de la lírica que s'esmuny en la lectura, pinzellant la pell.
Un poemari cuit a foc lent, per anar esfullant com una carícia la lectura.
Induir a imaginar el sexe sense cap altra pretensió, d'una forma oberta i clara, eludint els ornaments i centrant-se en el cos.
L'anhel de les sensacions passades, i la lloança de l'avinent ve a explicar-nos una sensualitat exquisida.
I molt se'n ha parlat, d'alguns estils d'escriptura que fan els poemes inintel·ligibles, però com que al meu imaginari (que mano jo) el meu inductor domina el llenguatge i les paraules, aquest em serveix per fer un salt instantani i reflectir la bellesa que exposa dins dels meus ulls.
M'agrada l'erotisme sublim, des de l'elegància i la provocació de la paraula, la descoberta en definitiva de la comunicació.

Gemegava el teu nom
al bell mig de la fosca.

Et cridava nàufrag
en la immensitat de la mar.

Et cercava en els somnis
i no hi aparegueres.

Quedí eixut
per no trobar el teu oasi

Em vaig sentir morir
gemegant el teu nom.

Poema de Manel Alonso i Català del llibre A tu, del viatger estrany (1986)

(Publicat al blog Papallones en la llum el dia 16 de gener de 2010)

SI EM PARLES DEL DESIG

Per Mercè Climent

Si em parles del desig, de Manel Alonso i Català ha estat guardonat amb el Premi de Poesia Antoni Matutano 2010 de la Vila d’Almassora i publicat per Onada edicions en 2010.
Allò primer que ens crida l’atenció d’aquest llibre és el títol: Si em parles del desig. Es tracta de la pròtasi d’una oració subordinada condicional introduïda per la conjunció “si”. Però l’autor ens deixa a l’espera de l’oració principal, d’allò que vindrà. I conscientment empra el verb en indicatiu la qual cosa denota la condició de real i possible; i la segona persona, un tu proper, objecte passiu dels anhels i desitjos del jo poètic.
La cita inicial que obri el poemari: «Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància» de Josep Pla constitueix tota una declaració d’intencions. Quan ens aboquem a la lectura ben aviat ens sentim acaronats per totes les formes de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax..., però també hi trobem l’erotisme en la paraula: al llarg de tot el llibre hi ha un tractament exquisit del llenguatge cosa que demostra el gran mestratge que del gènere poètic té Manel Alonso.
Flor carnosa del seu entrecuix, llavis carnosos de la copa, pètals de vellut, tulipes obertes i rosades, estany de sucre i mel, rosa vermella del desig, pubis de fils d’atzabeja, tellina inerme, la vall estreta i la gruta fruital... Manel Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores per esmentar l’òrgan sexual femení, sempre amb elegància. De bell nou, l’erotisme en la paraula.
No obstant això, hom no pot deixar de percebre un deix de fragilitat i d’amargura que emanen dels versos que constitueixen la primera part del llibre. Així en algun moment el poeta dirà: «un dolor amarg de mascle vell o aleshores el vaig llepar golut fins a sadollar tanta i tanta set com patisc i a la qual estic condemnat». El sexe és per al jo poètic una espècie de bàlsam que possibilita l’oblit –momentani– de la realitat. La delectació del cos femení, el plaer en profanar-lo, en ocasions només és un desig d’atrapar el temps; així, la bellesa es converteix en imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.
L’erotisme és una fina làmina de cristall on s’acaren els dos subjectes del desig: a una banda hi ha l’amant, que en tot moment observa i actua; a l’altra, l’amada, sempre observada i passiva en actes.
L’amant, que correspon al jo poètic, es defineix ja des del primer vers com un animal fràgil («Em mire i veig un animal fràgil que em retorna la mirada / i amb les mans protegisc el meu nu d’ivori i nacre»). Aquest animal fràgil és capaç d’esdevenir vent, un trèmul bri de vent tot anhelant ser huracà per prendre el cos i els sentits a l’amada, i aigua de pluja que s’esllavissa per tota l’orografia femenina; i pintor que compon sobre el llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa; i piròman sempre disposat a encendre la primera flama que ocasiona l’incendi; i autodidacta en l’afer d’arrancar-li melodies a l’instrument desitjat; i deixeble de Ganimedes que s’aboca als llavis carnosos de la copa malgrat estar condemnat a patir la set eterna; i explorador insaciable de noves i inexplorades geografies dels sentits... Però per damunt de tot el jo poètic és un observador enamorat de la bellesa, fetitxista del cos de la DONA. Així explica en el poema que tanca la primera part: «L’ull provoca el cor i aquest / enceta el galop gairebé fins a desbocar-se... / L’ull provoca el cor però, també, / la força sensual del paisatge».
L’amada, l’objecte desitjat, sempre vista pels ulls del poeta, és descrita com a DÒCIL. «Dòcil, aparentment derrotada, se sent ineluctablement recorreguda», dirà Manel Alonso. Aquesta és la qualitat que la defineix al llarg dels versos: es despulla davant l’amant, es deixa observar per ell, s’ofereix al seu desig... Però el seu cos no només és trona de plaer i de desig consumat, també en ell el poeta hi veu la petja del seu propi dolor. Un dels poemes més sublims del llibre és:
En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant convertir-se en sement del goig perpetu.
Si em parles del desig té una segona part formada per 31 petits poemes eròtics, haikus la major part. Ara el plaer és descrit amb senzillesa aparent i gran dosi de subtilesa. No hi resta cap escletxa per al dolor o l’angoixa del després, precisament perquè no hi ha després en aquest instant fet de pur erotisme que ens evoca llibertat i eternitat.
Bella, suggerent
t’acostes a l’espelma,
encens la flama

(Text llegit durant la presentació de Si em parles del desig el passat 9 de gener de 2011 a l'auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell)

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

Per Francesc Mompó

Correspondència de guerra. Manel Alonso. XIII Premi de Poesia Paco Mollà de 2008 de l’Ajuntament de Petrer (Editorial Aguaclara. Alacant, 2009)

Ja en el mateix títol –Correspondència de guerra–, l’autor ens dóna la clau per interpretar el llibre que tenim a les mans. Tot i que es fa palès immediatament aquest miracle metafòric on el poeta esdevé un corresponsal, el jo poètic ens explícita el seu joc des del primer poema: Un poeta no és cap corresponsal de guerra, diu, però, després d’observar i sentir tot el que està ocorrent,

Ferit, s’asseu en la trinxera
i vessa sobre un tros de paper
tots i cadascun dels udols dels gossos perduts.

I per si la cosa no haguera quedat encara suficientment clara per al lector, en el poema 6 s’alinea i pren partit obertament i taxativa:

DARRERE D’UN GENOCIDI
hi ha un poeta orb
................................
Darrere de l’alliberament
Hi ha un poeta lúcid.

Per tant, tot l’art de la paraula, tota la sensibilitat del poeta ha d’estar destinat a aquest menester. El poeta no pot ni tancar-se a la torre d’ivori i escriure només per a ell i per a uns quants elegits, ni restar orb davant totes les injustícies del món. Assentats aquests principis des de l’inici, el poeta es dedicarà a la denúncia permanent i constant, no del concepte d’injustícia en abstracte, ja que el concepte en si no enganxaria suficientment el lector, sinó la denúncia de la injustícia quotidiana, la de carrer, la que patim dia a dia perquè ens hi puguem veure retratats i ens moga a actuar. I és així com Manel Alonso i Català en Correspondència de guerra fa un repàs quasi que de vademecum a les injustícies més properes: contra el despotisme dels poderosos, la xenofobia, el poder centralista i anorreador d’Espanya, la ignorància, la delació, la mentida democràtica, la violència de gènere, els interessos i els incendis forestals...
I el poeta pren partit. I el poeta denuncia. I el poeta ho fa amb l’arma que té a l’abast: la paraula –allò que recorda el poema de Vicente Aleixandre: Espadas como labios; o com ell mateix també diu en un dels haikus de les miniatures, la que correspon a la X i dedicada a Raimon: una veu com un puny–. I perquè aquesta arma siga el més efectiva possible, Manel Alonso la descarrega d’artifici tant com li siga necessari perquè el lector entenga i veja amb claredat el missatge, perquè la denúncia siga efectiva. Així i tot, aquest estil directe, diríem que quasi de poesia de realisme social, en cap moment cau en un pur prosaisme. Manel Alonso, amb mestratge, sap com i quan inserir la figura literària, el joc retòric adient perquè el poema ultrapasse també la sensació i prenga volada estètica i valor universal.
Aquells de vosaltres que encara no tinga Correspondència de guerra, que l’adquiresca i assaboresca tots i cadascun dels poemes que el componen. Moltes gràcies.

(Text llegit durant la presentació de Correspondència de guerra a l'auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell, 9-1-2011)

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA I SI EM PARLES DEL DESIG A BONREPÒS I MIRAMBELL

Organitzada per l’Associació Cultural La Macarella, el diumenge 9 de gener del 2011 va tindre lloc a l’auditori de l’Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell la presentació dels llibres de poesia Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009) i Si em parles del desig (Onada edicions, 2010).

Els escriptors Francesc Mompó i Mercè Climent van ser els encarregats de fer una dissecció breu, intensa i acurada dels dos títols.

Tot seguit va haver-hi un recital de poesia a càrrec de diversos amics i veïns de Bonrepòs i Mirambell, condimentat amb l’actuació dels cantants Garri (del grup Tapineria),

Juanen Carreres (del grup In-fussió)

i Joan Lluís Llopis (del grup Ànima), els quals van interpretar

les cançons Gemegant el teu nom, Entrar i La pluja, respectivament, la lletra de les quals són poemes meus.
Els membres de La Macarella, a més, es van encarregar de fer una petita exposició plàstica amb els haikus dels dos llibres que els assistents a l’acte van poder llegir durant el vi d’honor que es va celebrar una vegada finalitzat el recital.

No vull tancar aquesta petita crònica sense anomenar cadascun dels rapsodes participants en el recital poètic i agrair-los la seua personal lectura dels poemes.

Gràcies a Conxa Ros, Paco Roger, Àlex Ros, Tere Hurtado, Pilar Avelino, Roser Santolaria, Maria Josep Amigó, Maria Jesús Alemany, Pau Marqués, Èrik Estela, Rosella Antolí, Santi Ros i Xesca Ros.

Fotos: Pilar Santos/ Mercè Climent