Per Antoni Rovira
El carrer dels bonsais és un aplec de microrrelats que parlen sobre
fets, veïns i personatges que han tingut alguna vivència amb l'esmentat carrer.
Amb un estil directe i entranyable, Manel Alonso tracta de parlar dels grans
temes -la solitud, el patiment, l'amor i la mort- des d'una perspectiva
propera, on la casualitat i la ficció es donen la mà per permetre que la
veritat del demiürg hi ressone alta i clara.
Tot comença amb l'anunci de l'enderrocament del
carrer dels bonsais. Arran de la trista notícia, l'escriptor es deixa portar
pel record, pels lligams que mantingué
al llarg del temps amb veïns, amics i coneguts d'un carrer abocat a desaparèixer.
El primer escull que ens planteja l'autor el trobem
en el punt i a banda de la inscripció d'una sepultura. Quan tot s'acaba, ho fa
per tothom; inclosos els vividors. Per això mateix, l'amor no hauria de créixer
envoltat de silenci, ni la malvolença dels miserables hauria de destorbar la
gent de bona voluntat. El decórrer del temps pot fer que qualsevol llicència
fora de lloc acabe en tragèdia, però també un excés de felicitat
“sistemàticament normalitzada” pot acabar molt malament.
De vegades, els éssers humans tenim dificultats per a
relacionar-nos amb altres animals que comparteixen el nostre espai i, fins i
tot, amb la mateixa societat. I és que l'enveja és molt dolenta, sobretot quan
gira al voltant del sexe. El fet de ser diferent no és cap mancança, sinó tot
el contrari; per això, les mentides de qui no sap envellir són tan lamentables.
Més lamentable encara, és que s'hi faça el miracle
que has esperat durant tota la vida i quasi alhora se t'emporte la parca o que
afecte molta gent del poble i que ningú se n'adone. Molt sovint, la gent no
s'adona d'alguna cosa o de la presència d'alguna persona per voluntat pròpia.
Quan la persona que esdevé invisible és la teua parella, només la hi veus el
mateix dia que descobreixes que l'has perduda per sempre. I és que l'últim tram
de la vida en solitud esdevé un camí bastit de tristesa i penalitats que hauria
de fer-nos reflexionar sobre la família i no condemnar-la a dur una vida en
blanc i negre. Quan açò no passa, el fruit de l'amor tot ho amera, fins al punt
que algú pot arribar a pensar que som animals dependents de la màgia del sexe:
un pensament fugisser, afortunadament.
També els pensaments curiosos ens poden sobtar en
somnis, però si obres els ulls i veus la dona amb què acabes de somiar besant a
un altre davant el teu nas o descobreixes que durant el somni t'has abaixat la
cremallera dels pantalons, realment tens mala sort. La millor manera de no fer
el ridícul és aparençar la normalitat més absoluta, encara que el motiu de la
teua sorpresa siga una dona tota nua que se t'apropa al seient per preguntar-te
per què la mires tan estranyat. Una situació per a quedar-se tan bocabadat com
aquell gos que, després de ser nugat i separat per força del seu amo, és
conduït al cau d'una gossa en zel. La procreació i el manteniment de la nissaga
sempre ha estat una gran preocupació d'alguna família que, malauradament, no
rebré el vistiplau de la dea Fortuna. Per aquest motiu no cal amoïnar-se, un
bon menjar envoltat dels amics sol ser la millor recepta per passar els
tràngols, encara que el menjar siga carn de cabra i la companyia, una colla de
cabrons.
I és que la recerca compulsiva de la veritat absoluta
no porta enlloc, o potser sí..., a la mort. En canvi, la recerca de l'estat del
benestar sí que és d'una importància cabdal. Com així quedà demostrat per la
insistent crida del boig del barri perquè el tanquen al manicomi o per la
quantitat d'hores extraordinàries que aquell treballador va fer a la casa de la
dona del seu cap. Un esforç titànic que en altres llits s'ha extingit per la
rutina i que, només amb la ajuda del subconscient, hi troba l'espenta
necessària per resseguir la senda de les carícies perdudes.
Perquè la manca de sexe pot afavorir baralles
terribles que sols s'aturen amb la desaparició d'una de les parts en litigi. És
en aquest punt quan els dubtes sobre el nostre destí poden arribar a ser una
obsessió, com aquella que l'escriptor pren quan estableix una relació especial
amb una paraula que no acaba de llevar-se del cap. Aquesta mena de vicis poden
ser font d'innombrables errates, tantes que l'escriptor d'històries barates
acabà per regalar-li un gat al seu editor. Una burda manera de fer-se el boig
que va saber esmenar quan se li aparegué Déu i no dubtà en passar-li la Bíblia
perquè li'n fera un autògraf. Un comportament d'allò més lògic davant una
autoritat tan magna. En canvi, hi havia un altre lletraferit que feia trontollar
l'univers cada vegada que eixia al carrer. Això sí, fins que va morir.
Una personalitat aparentment forta sol tenir els
fonaments de fang. Quan les pors assetgen l'escriptor i acaben tancant l'aixeta
de la fluïdesa verbal pots acabar per deixar d’escriure; tret que canvies
d'aires. Tot el que calga, això sí, sense caure en la grandiloqüència de la
vanaglòria, ni en la desídia de l'avorrit. I és que les paraules són com les
cireres, una en porta d'altres i, si a més, totes acaben tenint conseqüències,
acabes per deixar de parlar, fins i tot, amb tu mateix.
I és que perdre l'oremus és com perdre l'origen,
encara que per en recordar-se sempre, no hi ha res com una bona història de
natura fantàstica. D'aquesta mena d'històries, ens amera la televisió tan subtilment
que sovint aconsegueix que més d'un s'hi quede enganxat. És a la literatura,
però, on l'element fantàstic ens ajuda a entendre millor la realitat que ens
envolta. Això sí, sempre que a l'escriptor que vol documentar-se el deixen
treballar. Els fets passats i els morts
demanen una exaltació in memoriam, de la qual, per motius obvis, queden
exclosos els vius. Encara que hi ha vius que provoquen la mort, fent-ne un
costum ritualitzat, i morts que tracten de pair la tensa espera fets un manoll
de nervis; perquè qui és desgraciat, amb els collons entropessa i no serveix de
res examinar el barandat d'una cripta per estrenar, esperant endevinar quin
serà el futur del propietari. La mort és una part més de la vida i el fet de
parlar-ne clar i ras sempre és positiu, encara que la resposta a l'enigma
implique una nova mort.
Com podria testimoniar el boig del barri, el fet d’identificar
els veïns amb personatges literaris era
una bona opció per entendre'ls una mica més, que
solament podria compartir amb els veïns que hagueren llegit la mateixa
novel·la; és a dir, amb ningú. I és que el grau d'expectació d'un esdeveniment
pot ser tan important com la causa que el genera, només així es poden explicar
algunes decisions com la que va prendre la mort aquell dia davant la flegma de
la seua víctima. Tot i això, sempre hi ha algú que considere la inseguretat, la
indiferència i l'abandonament com nous trets evolutius, inherents a la condició
masculina; la qual cosa sempre és aprofitada per dones que no pateixen aquestes
incerteses existencials. Perquè, encara que semble difícil, tots som
susceptibles d'arribar a les mateixes fites, pagant l'escaient peatge de
patiment i desolació.
No hi ha res a la vida, com tenir les coses clares.
Això degué pensar el propietari del bar quan li recordà a la mort la data en
què havien quedat. I no fou l'únic que s'hi enfrontà, sense temences; també
aquell home solitari, afartat de burlar el pas del temps, s'hi va capbussar en
les aigües del més enllà.
La recerca del meravellós té un trellat, quan es fa
dins els paràmetres de la realitat més quotidiana, perquè som allò que
projectem. Tot el que ens envolta ens ajuda a definir-nos i a mantenir la
perdurabilitat de la nostra memòria, la qual -tot siga dit- pot exhaurir-se
davant l'empenta d'una bona granera, si no ha estat acompanyada d'un exercici
de responsabilitat continuada; com féu l'Andreu Gomis. El món del meravellós no
sempre combrega amb l'estricta aplicació del mètode científic i es pot donar el
cas, que la mesura més responsable per recuperar la pau siga la venda del
problema a un altre, com si es tractara d'un inofensiu llit privat de qualsevol
poder maligne.
En realitat som presoners de la rutina, les dèries i
els costums. I quan algun element important, tant com uns calçotets, ens el
trobem desubicat del seu lloc habitual, podem perdre fàcilment la calma. Encara
que els buits produïts per aquests canvis imprevistos, també poden ser
reomplerts amb l'energia de l'ànima: la poesia. I és que l'enyorança del passat
ens recorda que amb el carro davant dels cavalls no hi ha manera de fer camí.
Per això mateix, les reunions familiars
haurien de tenir algun lligam que vaja més enllà de la mera herència
genètica: altrament, la farsa està servida.
Certes troballes no haurien de veure mai la llum,
perquè podrien deixar al descobert veritats difícilment explicables: tràgiques,
mitjançant la innocència més pura o amoroses, mitjançant la unió etèria dels
cossos.
Comptat i debatut, podríem concloure dient que la
dinàmica d'un text és ben semblant a la d'un ésser viu: naix, creix i, quan
així ho decideixen els personatges, mor.
