Per RafaXambó
Fa
molt de temps que volia escriure sobre el llibre de Manel Alonso i Català, Una
vesprada de primavera de l’any passat el varem presentar a Ca Fuster, ell i jo,
a Sueca, acompanyats per un grapat d’escriptors de la comarca i una mica de
públic general. El cas és que ara arriba el meu escrit quan ja s’ha dit molt
sobre l’obra.
Començant
pel títol, topem amb la paradoxa que constitueix la mateixa existència. Allò
que sembla impossible si ens limitàvem a la textualitat i tots entenem des de
la vida. La lleu teranyina entre fantasia i realitat, les tensions i
contradiccions humanes, la grandesa de la vida petita i humil, la saviesa dels
ignorants. Manel Alonso ha teixit un conjunt de narracions jugant amb materials
senzills i pròxims on el llenguatge, el lèxic, la forma de raonar dels
personatges, treballa per a mostrar les màscares i les despulles nues d’una
gent que arrossega dolor, silencis, fúria, lligams i desafectes. I allà van els
borratxets, els beats, els envejosos, els de la bufonà.
L’autor
adopta la forma dietarista, el llibre de records, les històries del poble que
es contaven a la vora del foc, per mostrar-nos una època trista, de misèries i
falangistes, capellans i vençuts. Al poble de ficció, tan real,viuen com poden
homes i dones endurits, cruels, i també somiatruites, tendres. Hi ha un
excel·lent treball de recreació antropològica i recull d’història oral.
L’escriptor usa amb encert les eines de l’etnografia, s’amera de llenguatge
popular, refranys i sentències que reviuen per la seua habilitat a l’hora de
disposar-los dins d’una trama vital que et fa sentir enmig d’aquella gent, d’aquell
poble. Però també sap volar i transformar l’anècdota, allò que li dóna peu, per
saltar a la fantasia, i també sap aterrar, aterrar-nos parlant en primera
persona de la realitat més immediata. Delicioses pàgines dedicades a les
vileses del món literari, els egos dels lletraferits i la portentosa aventura
de l’activitat cultural al nostre país.
Un
llibre escrit a còpia de memòria i somnis per un excel·lent observador. Una mirada que reivindica la
història dels humils, entre l’enyor i la bonhomia, mentre va passant comptes
als fills de puta com qui només conta un succeït.
