ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Sílvia Tarragó

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Onada edicions. Benicarló, 2011

Sempre m’ha agradat recordar. Sóc una addicta a la nostalgia. Els fets quan es passen pel sedàs de la memòria acostumen a idealitzar-se i a retenir allò més agradable. Així, es converteixen en un lloc segur i desitjable on podem ser eternament joves i eternament feliços. Però, per sota del polsim daurat on suren les rialles i espurnegen les mirades, hi sol haver un fons de tristesa. Les llàgrimes s’han anat enfontsant, deixant aquell regust tan característic de la malenconia.
Aquesta sensació agredolça, és la que es percep en el llibre de Manel Alonso, Els somriures de la pena, un conjunt de relats que ens parlen del records propis i dels dels altres, aquells que no hem viscut però que ens han acompanyat des de la infantesa.
L’autor recrea en un mateix espai, l’imaginat Pouet, l’alter-ego del seu poble, les vides de diferents personatges amb vides i experiències molt diverses que es miren l’entorn, els fets i els seus congèneres des del seu particular prisma. Això permet fer un recorregut per històries de temps passats i també d’èpoques molt properes, algunes de les quals es complementen i fins insinuen les formes d’una novel·la.
Els somriures de la pena, m’ha semblat un escrit amb vocació oral. Una reivindicació de la memòria i de la seva transmissió, un homenatge al gran llegat que són els contes i les llegendes, descendents dels grans mites que van il·luminar la nit dels temps. Les veus dels diferents personatges ens acosten el llenguatge propi del seu món, del seu temps, contribuint a que el record sigui encara més vívid.

.

Article publicat el dia al blog La veu del roure.

SI EM PARLES DEL DESIG AL CLUB LECTOR DE L'ASSOCIACIÓ CULTURAL LA GARROFERA

El divendres 18 de març de 2011 a les set de la vesprada em vaig reunir a la seu de l'Escola d'Adults de l'Alcúdia de Crespins (La Costera) amb els membres del Club Lector de l'Associació Cultural la Garrofera.

Aquest club lector cada mes selecciona una obra d'un escriptor valencià i després de llegir-la organitza una trobada amb l'autor. Fins ara tots els llibres triats han estat de narrativa però en aquesta ocasió van decidir llegir-ne un de poesia.

Durant les darreres setmanes cada membre del Club havia fet la seua personal lectura del llibre Si em parles del desig (Premi de Poesia Antoni Matutano- Vila d'Almassora. Onada edicions, 2010), apuntant amb deteniment les sensacions, el suggeriments i els interrogants que cada poema els havia provocat.

Josep Manel Vidal es va encarregar de presentar el llibre i a mi mateix en el grup. Després i al llarg de dues hores es van llegir poemes alhora que es va iniciar un enriquidor diàleg en el qual es va parlar de l'amor, del desig, de l'erotisme, de la poesia, de la literatura valenciana i també, com no, de la situació social de la nostra llengua.

Aquesta ha estat la meua segona experiència amb un club de lectors i la veritat és que m'ho he passat molt bé i m'ha servit també per a poder escoltar les diferents interpretacions que d'un mateix poema fan diversos lectors.

****
Les fotografies són de Pedro García León.

L'AUTENTICITAT NARRADA

Per Vicent Penya

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Col·lecció Narratives, número 12. Onada edicions, Benicarló, 2011

Ja ho digué Fellini: “Tot art és autobiogràfic”. Aquesta sentència,exagerada o no, m’ha vingut al cap una volta acabat de llegir el nou llibre de narrativa de Manel Alonso i Català, Els somriures de la pena. I és que, en aquesta ocasió, el creador del mite de Pouet ens convida a gaudir d’uns retalls quotidians rescatats de la memòria que tenen lloc en aquest espai llegendari i que s’intueixen, en la major part dels casos, com un conjunt d’escenes de la seua pròpia biografia o la dels seus familiars més directes: pare, avi, besavi... Aquest recull de trenta relats dividit en tres parts podria interpretar-se, sense ser massa agosarats, com una novel·la fragmentada, una novel·la que travessa, en virtut dels seus personatges, gran part del segle XX. Està impregnada de somriures, de riures, en algun moment fins i tot de riallades, però també de nostàlgia, de tristesa i, al capdavall, d’una pena de clares ressonàncies lorquianes. De tan absurdes (”La cabra”, “País de porteres”...), hi ha narracions que són divertidíssimes. En la primera part, titulada “Qui no té tall rossega els ossos”, Alonso i Català parla en boca d’aquests parents directes que hem anomenat per a endinsar-nos en un tema universal i recurrent en la seua obra: la mort. I és que aquests personatges que ja són en el més enllà ens expliquen com han estat les seues vides i el seu final. A tall explicatiu, l’autor ens assenyala en un moment del llibre: “Eixos habitants que viuen en les nostres velles fotografies familiars van tindre un dia una vida, una vida i també una mort; eren individus que possiblement amaguen una història secreta sota la seua mirada de paper. Ells són, però, la història d’un segle que hem tancat”. En la segona part, “Memòries sense cistell, té les plantes al clatell”, és el mateix autor qui, a través dels records d’infantesa i joventut, ens fa partícips d’un món íntim i rural, entranyable i sentit, un univers perdut que només roman en la nostra memòria. Amb un to més irònic i humorístic, els relats estan plens d’anècdotes familiars, pinzellades de tendresa, instants eterns. Causa sorpresa, sobretot, el protagonisme que adquireixen els animals domèstics (gats, gossos i fins i tot una cabra) i la clara simbiosi que s’aconsegueix entre aquests animals i els personatges humans.En la tercera part, “Maleïda la dent que es menja la sement”, el protagonista, ja adult, ens relata les seues peripècies per sobreviure en un món com l’actual, despersonalitzat i individualista, amb la feina quotidiana que ell ha triat: el treball literari i editorial. Continuant amb el to desenfadat de la segona part, en aquests relats veiem retratada una societat més pròxima a l’actual, però no per això exempta de lirisme i comicitat. Amb un estil fluid i entretingut, senzill i alhora ric i amb tocs cultes. Els somriures de la pena és un compendi de fracassos i èxits, de mort i de vida. Autenticitat potser és l’adjectiu que més li avé a aquest recull narratiu de lectura necessària. No deixeu de llegir-lo.

Publicat el 15 de febrer de 2011 al magazine digital PICA'M

UN GRAPAT DE PREGUNTES AL VOLTANT D'EN EL MAR DE LES ANTILLES

Als alumnes de primer de batxiller del Col·legi Joan XXIII de Burjassot, després d’haver llegit la novel·la En el mar de les Antilles, se’ls obria tot un seguit d’interrogants que m’han fet arribar a través d’un qüestionari al qual tot seguit contestaré.

P. ¿Quina va ser la teua inspiració per a centrar la novel·la En el mar de les Antilles al voltant de la guerra de Cuba?
R. Em vaig inspirar en una anècdota familiar, l’avi de la meua àvia va anar a Cuba per a participar com a soldat en una de les diverses guerres que va haver-hi, d’allà portà un sarnatxo ple de diners amb els quals va comprar algunes propietats, també va portar una ferida que el duria a la mort.
P. Per què la història està inspirada en la guerra de Cuba i no en cap altra?
R. S’ha escrit molt sobre i de totes les guerres, massa fins i tot, i quan es fa sovint els protagonistes són els líders polítics i socials, els herois reconeguts i els grans generals. A mi m’interessava l’individu que d’una manera o altra es veu arrossegat a viure la terrible experiència d’una guerra, com es mou dins d’un ambient de violència?, quins canvis, quins conflictes interns patix? Podia haver escrit sobre qualsevol guerra, però ho vaig fer sobre aquesta per una motivació personal, recuperar en la ficció la memòria del meu tresavi, i vaig descobrir que fou un conflicte bèl·lic que va marcar un abans i un després en les guerres de descolonització. Cuba fou l’excusa per a posar en marxa un seguit d’estratègies militars, politicosocials i fins i tot informatives. Per primera vegada els mitjans de comunicació intervenen directament en el conflicte, i ells marcarien el camí de les guerres que tindrien lloc durant el segle xx.
P. Per què anomenaven Josep Amigó (el protagonista) Pep el de Tos?

R. Pep perquè és l’apel·latiu de Josep. El de Tos perquè era el malnom de la família paterna; el seu pare, la personalitat del qual el va marcar tant, era Tos. El malnom també forma part de la llarga galeria de malnoms que he heretat de la meua família, però no en sé l’origen, ni si es tracta de tos com l’expulsió violenta i sorollosa de l’aire del pit produïda per la irritació de les vies respiratòries o tos com la part posterior del cap i superior del clatell. La meua àvia era de malnom Tossa, i em va fer gràcia utilitzar-lo com a malnom del personatge. ja que també portava el seu cognom. En la novel·la Pep el de Tos i Josep Amigó són dues personalitats del mateix individu: una correspon a la d’un jove llaurador analfabet que es veu reclutat i enviat a una guerra a milers de quilòmetres del seu país i l’altra és la resultant d’un procés vital intens que té en la cultura i la presa de consciència individual el seu eix.
P. En qui t'has inspirat per a fer els teus personatges?
R. Hi ha alguns personatges que tenen una base mínima real, com ara Josep Amigó, tresavi meu, o El Capirroig, del qual vaig tindre en les meues mans el seu expedient de guerra. N’hi ha altres que estan basats en amics o coneguts meus, com ara l’escriptor de Cabrera de Mar Albert Calls o l’editor alzireny Antoni Martínez. D’altres estan extrets del món del cinema, de la literatura o de la mateixa història.
P. Hi ha alguna experiència personal teua reflectida en el llibre?

R. Quan escric sempre entre línies es poden entreveure experiències vitals pròpies, però també somnis i fantasies, l’individu aquell que hem desitjat ser. L’experiència que no hem viscut però que hem anhelat també formen part de nosaltres.
P. Per a escriure el llibre has hagut d’informar-te de la vida que tenien els espanyols en aquesta guerra colonial?
R. Abans de posar-me a escriure em vaig haver de documentar sobre diversos aspectes, el primer sobre l’illa de Cuba i en especial sobre la ciutat de l’Havana de l’any 1898, després sobre tots els antecedents històrics que portaren a la guerra, sobre diversos aspectes de l’exèrcit espanyol i els insurrectes anomenats mambisos, és a dir una tasca llarga i un poc pesada que em va ajudar a situar-me en un temps i un espai sense que hi aparegueren anacronismes, encara que n’hi ha algun fet a posta, així com uns quants homenatges a escriptors i cineastes.

*** ****

En aquesta improvisada entrevista han participat els alumnes de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot Hector Escudero, Sandra Garzon, Rebeca Nieto, Àlex Escudero i Natalia Aragonés.

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (i 5)

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Col·lecció Lletra Llarga, número 37. 156 pàgines. Brosquil edicions, València, 2005

Per Hector Escudero Lomas (1)

RESSENYA
Pep del Tos, també conegut com Amigó, era un home que vivia a Pouet, una població de València. Quan ja tenia dona i fills, hagué de trasdallar-se a l'Havana per fer la mili. Amigó deixava una dona sola amb dos fills molt menuts. Quan arribà a Cuba va conéixer a Bernat Escrivà i a Ramon Calls que l'ensenyà a llegir i escriure, també va conéixer al Capirroig conegut per la seua capacitat de prevenir coses. Els primers dies no deixava de pensar en els fills i la dona. Un dia va anar con els seus companys a una taverna de l'illa on va conéixer a una bagassa anomenada La Negra Lola. Com el seu cor no era de pedra va començar a freqüentar-la però mai no es va oblidar del que tenia a Pouet. Aquesta bagassa era com la seua nova dona. Quan ja estaven temps en aquesta illa Bernat Escrivà va demanar ajuda a Amigó perque fera un treballet que li havia manat un tal Roosvelt. El treball consistia en posar unes bombes de poca potència a la superfície d'un vaixell nord-americà anomenat Maine. Els dos pensaren que era l'oportunitat de guanyar diners fàcilment i la forma de reconpensar-los de tot el esforç fet en la mili. Era ja de nit quan arribaren al vaixell, d'ell penjava una escala, i van pujar. Van començar a posar els artefactes i, amb la companyia de Roosvelt anaren a la seua guarida per donar-li els diners. Al dia següent es donaren compte que els havien utilitzat per fer un atemptat. Amigó va deixar els diners a La Negra Lola, i començà a buscar a Roosvelt. Amigo en veure'l el va assessinar. Però els amics de Roosvelt no es quedaren parats i van intentar matar a Amigó, però la Negra el va defendre amb un gavinet a l'estomac. Quan acabà tot això Pep del Tos va acabar la mili i se n'anà al seu poble natal amb la seva dona i els fills.

OPINIÓ PERSONAL

Aquest llibre m'ha agradat perquè abanda de contar-te una història et dóna una visió global de la guerra col·lonial que va sofrir Espanya en aquella època. També m'ha agradat que al principi del llibre quan Amigó ja esta en l'Havana relaciona els records de la seua família, la seua gent, el seu poble, les arrels d'on provenia, amb gossos que arriben i l'acaricien. Una de les parts que més m'ha agradat ha sigut en la part final quan Amigó està sol en el carrer i apareixen els amics de Roosvelt per matar-lo, i de sobte apareix La Negra Lola per a defendre'l però un dels amics de Roosvelt li clava un ganivet a l'estomac, però apareixen el Capirroig i el Ramon Calls per ajudar-los. El que no m'ha paregut bé és quan La Negra Lola se'n va sense dir res ni acomiadar-se del seu amic i amant Amigó. Ha sigut la part més bonica quan Amigó arriba al seu poble natal i no reconeix a ningú i arriba un xiquet i li pregunta – Eres el meu pare?- i arriba la seua dona amb l'altre fill.


(1) Alumne de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (4)

En el mar de les antilles. Manel Alonso i Català. Col·lecció Lletra Llarga, número 37. 156 pàgines. Brosquil edicions, València, 2005

.

Per Sandra Garzon (1)

.

RESUM
La novel·la En el mar de les Antilles està ambientada en la Cuba del 1898. Un jove que li deien Josep Amigó o també Pep el de Tos es extret del seu poble, el Pouet (en realitat Puçol)
per a dur-lo com soldat a la guerra de Cuba. Una vegada lluny del seu poble i de la seva família, comença a sentir enyorança per la seua muller Maria i pels seus dos fills. A mesura que passa el temps des que va ser traslladat a Cuba, la seua personalitat canviava. Un dels seus amics soldats, Ramon Calls, anomenat entre el grup d'amics El Mestre, li va donar lliçons de literatura i va aprendre a llegir i a escriure. Entre el seus companys cal destacar a banda de Ramon, a Bernat Escrivà, i El Capirroig. Una altra cosa que li canvià la vida a Amigó va ser que en el temps de passeig que tenien els soldats en la caserna, va començar a allitar-se amb una bagassa mulata, La Negra Lola. Per a ell no era una bagassa qualsevol, amb ella podia sentir-se bé i calmar el sentiment d'enyorança a la seua estimada Maria.
Després de quasi tres anys a Cuba, va rebre una notícia del seu amic Bernat. Li va contar que si feien una faena a un gringo anomenat Albert Roosevelt, cobrarien una gran quantitat de diners. Però aquesta faena era un tant perillosa. Havien d'aconseguir col·locar explosius a un vaixell nord-americà. Aquest atemptat va provocar més de dos-cents morts. Bernat i Amigó van rebre els seus diners però es van adonar que havien sigut enganyats. Una nit Amigó va assassinar a Roosevelt, fet que va fer que els seus ajudants cobraren venjança per la seua mort. Ningú sospitava ni d'Amigó ni de Bernat. Després d'uns mesos, amb els diners que va guanyar, Amigó va tornar al seu poble on es va reunir amb la seua família deixant darrere, com un record més, aquella etapa en Cuba.

VALORACIÓ PERSONAL
Aquest llibre de primeres no em va agradar molt. Em vaig llegir un sol capítol i com que no entenia res vaig deixar-lo. Però després d'una setmana vaig tornar a començar a llegir-lo i a mesura que avançava anava agafant-me a la història. M'ha resultat un tant complicat no sols perquè l'autor ultilitza un vocabulari més culte, sinó també perquè la història del llibre és complexa. He pogut disfrutar amb la lectura, perquè encara que no siga una novel·la que jo em llegiria per plaer, com que m'agrada molt llegir, no em resulta pesada . Una de les coses que més m'ha agradat del llibre ha sigut una frase que diu en la pàgina 95 Amigó a Ramon: “Com més aprenc, més conscient sóc que menys sé. I una de les coses que no m'ha agradat de la novel·la és que estiguera ambientada en Cuba, no per res en especial, sinó perquè jo no sé en quina situació es trobava, qui manava, i moltes de les coses que explica relacionat amb la guerra de Cuba jo no les entenia.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (3)

En el mar de les antilles. Manel Alonso i Català. Col·lecció Lletra Llarga, número 37. 156 pàgines. Brosquil edicions, València, 2005

Per Rebeca Nieto Pastor (1)

RESSENYA
Josep Amigó és el cap d'una família ambientada en 1898, que ha d'anar-se'n a defendre a la pàtria com a soldat i no sap si tornarà a veure la gent que ama. Darrere d'un temps lluny de la seua llar, sent que ja no és el mateix home que era abans. Més nostàlgic i sobresaltat pel que ha hagut de veure, és traslladat junt amb els seus companys a Cuba, on alleuja les seues penes amb una mulata, la Negra Lola, sentint-se culpable per sentir felicitat en el seu cos, mentre els seus patixen a casa.
El seu amic Bernat, fart de la situació, és convençut i arrossega a Amigó per un ianqui anomenat Roosvelt per a explotar un vaixell americà a fi de tornar a casa i guanyar un diners. Però quan mor gent i amenaça d'esclatar una guerra amb els Estats Units, se senten traïts, per la qual cosa Amigó decidix acabar amb la vida del traïdor. Els seus dos seguidors, Manuel i Voypayà el perseguixen i li claven un ganivet a la mulata, fugint quan se sentien en perill. Al temps, fora de perill, els supervivents de l'exèrcit tornaven a casa. Lola se'n va anar sense acomiadar-se ocultant que estava embarassada i Amigó es va trobar amb la família i la calor de la llar que li esperaven.

OPINIÓ PERSONAL
La veritat és que al principi no entenia que era el que s'exposava, i el més important: quin era el seu argument. Per a poder entendre-ho vaig investigar en internet la història i vaig veure que realment havia passat, que era una història basada en la realitat encara que no exactament. Açò s'allunyava del tipus de llibre que jo havia llegit tota la meua vida. El llibre denúncia la guerra, és a dir, el tracte inhumà i la perduda de vides. També es relaten les passions, les ambicions i els sentiments d'un grup de soldats, sobretot de Josep Amigó, el protagonista, el qual passa pel tram de persona inculta al tram de persona que està culturitzant-se i que ha vist injustícies, mort i dolor, i que al seu torn patix per una família que està a quilòmetres d'ell.
Podria descriure's com un retrat social i polític d'un conflicte històric com és la guerra de Cuba i els Estats Units, però a la meua opinió és més que això, és una lluita constant per la supervivència, és la nostàlgia d'un poble com és Pouet, també i perquè no, és el sexe i la necessitat que comporta allunyar-se del dolor. En definitiva, m'ha agradat experimentar amb el llibre i la veritat que, en contrast amb el principi, m'ha sorprés i agradat fins al punt de ficar-me en la història i emocionar-me amb ella.

(1) Alumna de Primer de batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (2)

En el mar de les antilles. Manel Alonso i Català. Col·lecció Lletra Llarga, número 37. 156 pàgines. Brosquil edicions, València, 2005

Per Àlex Escudero (1)

RESUM
La història et trasllada a l'any 1898 a la guerra de Cuba, en la qual el protagonista, un jove anomenat Josep Amigó es cridat per anar a lluitar i ha d'abandonar-la seva humil existència de jornaler d'un poble de València i a la seva dona Maria i els seus fills. Quan arriba entaula amistat amb uns personatges també valencians. A mesura que la història avança el protagonista es veu en alguns moments, cada vegada més atret per l'ambient de Cuba i per una prostituta. Aquesta atracció cap a la prostituta produeix dins del protagonista una guerra interior sobre amb qui quedar-se si amb ella o amb la seua dona Maria.
Més tard el seu amic Bernat li proposa un pla amb el qual podrien guanyar molts diners i oblidar-se de les seues preocupacions per la seua vida futura. Aquest pla es va proposar un home misteriós anomenat Roosvelt, el pla consistia fer un petit assalt al vaixell americà Maine. Després d'això Amigó mata a Roosvelt i es veu perseguit per la gent d'aquest però amb l'ajuda dels seus companys militars Amigó aconsegueix sortir ben parat. Al final ell torna al poble amb la seua família.

OPINIÓ PERSONAL
El llibre en general m'ha agradat, no és un llibre que per a mi siga el millor però m'he entretingut prou amb la seua lectura. Una de les coses que m'han agradat del llibre ha estat la personalitat i ideologia del personatge anomenat Ramon Calls que ha sigut a banda del protagonista el meu favorit pels seus ideals. Un altra de les coses que més m'han agradat ha estat com l'autor ha aconseguit l'efecte paral·lel de dues guerres que es viuen en aquesta novel·la, una guerra és la pròpia de Cuba i l'altra és la guerra interna que té el protagonista sobre l'elecció de la prostituta o de seguir amb la seua esposa Maria. Les coses que menys m'han agradat ha estat que en reiterades ocasions l'autor trau el tema de la melancolia que sent el protagonista per la seua terra i no m'ha agradat tanta repetició ni tampoc que per a descriure que Cuba estava arruïnada es tire una bona estona. També en alguns moments l'autor utilitza un vocabulari que m'ha semblat en algunes ocasions un poc complicat.
En resum: Ha estat un llibre bo amb el que m'he entretingut.

(1) Alumne de Primer de batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (I)

En el mar de les antilles. Manel Alonso i Català. Brosquil edicions, València, 2005

Per Natalia Aragonés Sabuquillo (1)

RESSENYA

Un jove llaurador valencià anomenat Amigó perd la seva virginitat per obligació del seu pare, cosa que li va fer sentir bastant avergonyit. Més tard abandonà la seva terra per fer el servei militar i en el llibre es fa un paral·lelisme entre l'avanç de la guerra de Cuba i els seus records d'enyorança que fan que el lector capti i conegui que el protagonista va conèixer l'amor vertader i va tindre descendència abans de marxar.
En el mar de les Antilles avança amb ritme imparable en els successos de la guerra, transportant d'aquesta manera el lector fins als llegendaris canvis territorials que es produeixen, però, en el llibre, la història que es narra va molt més enllà del conflicte històric. I és que, al mateix temps, ens fa endinsar-nos i conèixer una veritable història d'amor, en la què el seu protagonista, tot i les ambicions, les passions, les temptacions (en que cau després de molt abstenir-se), en la seva ment es manté "fidel" a si mateix i l'únic que destija és retornar amb la seva estimada dona i recuperar el seu plaer més discret per a ell com és llaurar. En el mar de les antilles és una aventura apassionant en la qual la caserna i els prostíbuls són els principals escenaris, i les fosques missions dels serveis secrets es fonen amb la lleialtat que guarda el protagonista durant tota la història cap al poder irrefrenable de l'amor.

OPINIÓ PERSONAL

Tota la novel·la està redactada en una prosa esplèndida, en la qual sorgeixen diàlegs entre els protagonistes, alguns d'ells en castellà que van molt acord amb les situacions i no interrompen en cap moment el fil de la historia.
La història m'ha fet apreciar l'esperit d'aquells temps, pels que el treball militar era obligatori, i això n'és una cosa a què s'han enfrontat moltes persones en contra de la seva voluntat, amb tants propòsits deixats a terra ferma... i pensar en els que hauran tornat i en els que s'hauran quedat pel camí com succeeix en la novel·la, molt realista i veritablement subjecta a la vida mateixa. El valor de tanta gent llançats a una aventura gens fàcil, a l'amor i al desamor, a la guerra i a la pau, a un món d'espies, de fugitius, d'impostors, de cercadors de somnis que mai retornaran...
M'ha cridat molt l’atenció que el protagonista encara que no ha vist mai el cos de Maria en tot el seu esplendor, ell ha après a estimar el que no ha vist d’ella, fins al punt d’imaginar-la en el cos d'una altra dona. El final per mi ha estat el punt fort, el que més m'ha impactat i commogut al mateix temps. Posar-se en la pell de la Negra Lola és una cosa que contrasta amb moltes realitats, haver deixat tornar a Amigó a Pouet ocultant-li el seu embaràs és el gest més bonic que ha pogut fer, que corrobora el que ja sabem, per tot el que ha fet per ell al llarg de la novel·la, i és que, ella l’ha volgut com ningú. Encara que ell probablement mai la oblidarà ella el tindrà present sempre.


(1) Alumna de 1er de Bachiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot