Va ser una hora molt agradable, ja que els alumnes es van mostrar molt participatius, cosa que els agraisc personalment, un agraïment que faig extensiu a la seua professora María Ramón i al professor Ximo Galarza que és l’autor d’aquestes fotos.
Articles crítics de diversos autors sobre l'obra literària de Manel Alonso i Català
dijous, 23 de desembre del 2010
CARAM, QUINA AVENTURA! AL COL·LEGI NUESTRA SEÑORA DE FÁTIMA DE VALÈNCIA
Va ser una hora molt agradable, ja que els alumnes es van mostrar molt participatius, cosa que els agraisc personalment, un agraïment que faig extensiu a la seua professora María Ramón i al professor Ximo Galarza que és l’autor d’aquestes fotos.
dimarts, 14 de desembre del 2010
UNIVERS MANEL ALONSO
diumenge, 12 de desembre del 2010
TERTÚLIA-COL·LOQUI SOBRE LA MALEDICCIÓ DEL SILENCI
L’acte va estar presentat per l’editor Ricard Perís, el qual en primer lloc va explicar els objectius del Club Lector de Voluntariat pel Valencià i en segon lloc introduí als present en l’obra i la bibliografia de l’autor.
A la tertúlia col·loqui participaren aprenents i voluntaris que prèviament havien llegit la novel·la i fins i tot abans havien assistit a un taller de lectura en veu alta. Tots ells s’interessaren sobre diversos aspectes de la creació literària com ara com s’estructura una novel·la, o d’on i com naixen els diversos personatges que apareixen. Va ser una trobada amena i directa que es va tancar amb una xarrada informal davant d’una picadeta al bar de la Societat Coral El Micalet.
dissabte, 27 de novembre del 2010
SI EM PARLES DEL DESIG
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.
(Poema 5)
I ara, amb Si em parles del desig (Premi de Poesia Antoni Matutano 2010. Vila d’Almassora. Onada edicions, 2010) em retrobe de nou amb l’observador, però aquesta vegada, de geografies més carnals, aquelles que gaudeixen sovint d’una força gravitatòria que ens apropa, que ens arrossega, que ens empeny per les dreceres més fosques amb la claror del desig.
Durant tota la lectura d’aquest poemari he tingut al cap aquell vers de Neruda que diu: “Desnuda eres tan simple como una de tus manos”, amb el que aconsegueix abastar l’extraordinari amb la senzillesa. I es què les mirades d’en Manel són precises, amerades d’una basta tendresa, sovintejades per referències sobre els ritmes de la natura (“Recorre com una onada lenta, la sorra de la seua pell”), com qui retroba, en el goig dels esforços amatoris, el plaer de les caminades pel terme, sota la llum entelada que ofereix el brancatge dels arbres o la lluentor de vidre del cel obert i en gaudeix de les descobertes.
Tot i que és un evident exercici de bona literatura, quasi podria passar per un llibre d’imatges. Un catàleg de detalls sobre els racons del cos que fitem perquè “ens arrabasse els sentits/i ens negue de gaubança”.
El llibre es tanca amb una trentena de Petits poemes eròtics (la majoria d’ells fantàstics haikus)que envolten, com perles, la valuosa anatomia d’aquest llibre (“El castell dels mots/t’alce lleu sobre la carn./Humil et reescric”). Amb Si em parles del desig puc ben assegurar que un poema ben acabat és una rodonesa que un pot llegir amb el gest semblant de qui acarona, plaent, el cos despullat de la persona estimada. Imprescindible.
dimecres, 17 de novembre del 2010
LA AVENTURA DE LEER
¡Caray, qué aventura! Manel Alonso. Ilustraciones Cesa Perelló. Colección Saltamontes número 4. Brosquil edicions. Valencia, 2004
El genio que se oculta en ¡Caray, qué aventura! enseña a los chavales de 9 a 11 años que la lectura es siempre una aventura, una diversión, una experiencia que nos marca, nos estimula y nos hace crecer. Y lo hace con personajes arquetípicos: el pirata, el detective, la bruja y el terror.
La palabra escrita parafrasea a aquellos que escribieron antes que nosotros, intenta insertarse, acomodarse en el continuum de la literatura. Y, simultáneamente a este diálogo diacrónico, tiene siempre una aspiración de futuro, desea ser perdurable, trascender sus límites espaciotemporales y proyectarse hacia otros lugares y tiempos. Así, los personajes de una narración nos emocionan y vinculan con sus vidas y adversidades. El cuento y el libro infantil tiene también esa magia que transporta al lector al mundo de lo imaginario en el que todo es posible y sorprendente, en el que, tras las pruebas iniciáticas que deben superar los cuatro chavales de ¡Caray, qué aventura!, estos personajes, como los lectores, conseguirán volver a sus vidas. Aunque éstas ya no serán las mismas, la lectura los/nos hace más inteligentes, nos ha llevado de viaje y nos ha transformado para siempre.
dilluns, 15 de novembre del 2010
TALLER DE LECTURA EN VEU ALTA AMB "LA MALEDICCIÓ DEL SILENCI"
dilluns, 8 de novembre del 2010
BOLET LITERARI
Però abans de dinar l’escriptor otosí Joan Olivares ens va fer de guia per la localitat, tot seguint l’itinerari dels seus famosos rellotges solars.
Per acabar Carles Pastor ens va oferir una mostra de les cançons que conformaran el seu nou disc, que grava actualment, sobre l’obra de deu poetes valencians vius.
Va ser una trobada d’amics al voltant de la gastronomia, la música, la pintura, la llengua i la literatura, on la passió per la vida es féu una vegada més ben palesa.
dijous, 4 de novembre del 2010
"CONTA'M UN CONTE" AL CEIP AUSIÀS MARCH D'ALDAIA
Un dels punts de lectura que els alumnes han fet en la classe de plàstica basant-se en la Gata Perla, personatge protagonista d'un dels relats.
Fotos de Mercè Climent
dilluns, 23 d’agost del 2010
EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT
Amb Manel Alonso ens portem quatre anys i la lectura del dietari em permet comparar l’estadi en què es trobava la seua trajectòria vital i literària amb el que jo tenia entre mans llavors. El que resulta més xocant és que sense la trobada d’escriptors de Cornudella, jo encara en seria desconeixedor, d’ell i de la seua literatura. Manel Alonso, a la llum de la breu coneixença directa que en vaig poder fer a Cornudella, del que diu en el dietari i del que li he pogut seguir fins ara a internet, pot qualificar-se com un home de cultura i escriptor convençut. Cosa que ubicada a Puçol i comarca explica molt de la seua trajectòria pel que fa a la difusió i el reconeixement de la seua obra d’escriptor i de dinamitzador cultural. Jo no sé què hauria estat d’aquest País Valencià nostre, desbaratat per la democràcia espanyola. Hi havia i hi ha una empenta cultural i literària com mai la hi havia haguda des del segle XV, i les estructures polítiques, culturals, mentals espanyoles l’han menada a un ostracisme insòlit, perquè almenys, en la versió original, qui anava a l’ostracisme era deportat als confins de la nació i avuí, al País Valencià, els confins de la nació comencen a la porta de casa, si no es giten a dormir al propi llit. En aquest sentit, l’afany que l’escriptor primerenc explicita en el seu dietari, la seua cabuderia dinamitzadora i escriptora, el fan aparèixer com una persona centrada a portar a terme una determinació personal que se sustenta en la mateixa base que qualsevol moviment cultural europeu digne de ser tingut en compte.
A diferència de la meua pròpia trajectòria, més endarrerida cronològicament respecte a la seua i també, com ho diríem? més despistada, Manel Alonso coneix els escriptors coetanis, organitza tertúlies, publica una revista, l'Aljamia, i algunes altres edicions, només per la seua inclinació literària, creativa i d’acció pública. Tot això, amb anècdotes d’allò més curioses de saber, apareix consignat en les seues notes breus, com destriades d’un flux narratiu bastant més extens. Juntament amb notes de caràcter més personal, en què apareix el seu cantó més reflexiu en relació a la creació literària, que tot just està començant a donar els seus primers fruits homologables a ulls de si mateix. Juntament amb algunes de les seues peripècies literàries arreu dels Països Catalans, on fins i tot hi apareix Albert Calls, que vaig conèixer com a llibreter el 1995, quan ell ja hi havia establert contacte.
Això que ja s’ha dit: en un país normal, la figura de Manel Alonso, autor i editor de llibres tan ben editats com aquest El temps no vol quedar penjat o com Si em parles del desig, poemari eròtic, serà considerat com un referent de bon gust. Ja sabem que entre l’academicisme principatí i el popularisme regnícola hi ha un debat que bé ens agradaria que fos de primera línia. I que la barroeria política i l’abeurall cultural en qualsevol de les seues formes comunitatícoles no foren l’excusa per a tapar una vitalitat creativa com la d’aquest polifacètic escriptor. Pel que diu, potser la seua aspriació com a dinamitzador cultural ja es donaria per satisfeta. Amb tota seguretat, el seu deler creatiu, no.
Un exemple a seguir.
dilluns, 16 d’agost del 2010
LA POESIA, LA PASSIÓ, LA VIDA
Vaig apropar-me als Jardins de Vivers aprofitant una vesprada esplèndida de divendres per a gaudir de l’ànima de les lletres, i els vaig trobar tots dos, poeta i poesia, a la Caseta de Libres de Sento. Per a no dir mentides i amb por de cremar en la foguera del desig –com poema en el llibre– , no els vaig trobar, vaig anar ex professo a buscar-los. M’havien parlat tant i tan bé del seu premiat poemari Correspondència de guerra que considerava una obligació de lector adquirir-lo; i quin millor lloc que aquell, on cada gram de pol·len que es respira és una muntanya de cultura, sota un cel límpid i un perfum de flors esclatades a la vorera d’un passeig primaveral, per a fer-ho. Però, de vegades, la literatura és capritxosa i vol fer-te un homenatge personal perquè no oblides d’on véns, i no digues a ningú més mentides d’on vas.
Damunt de l’expositor, entre un embolic de llibres que sotjaven per tot arreu i als quals de tant en tant feia una ullada mentre parlava amb el Manel, el vaig trobar. Li sobresortia el llom color crema tan obsessiu, discret i elegant que vesteixen per a la festa de les lletres les portades de la seua obra poètica. De sobte, l’agafí com un tresor i els meus records es remuntaren anys enrere, a la Biblioteca d’Aldaia, on va començar veritablement la meua història d’amor amb el poemari Oblits, mentides i homenatges.
Començava el nou segle quan un matí de dissabte buscava apunts per a un article d’opinió entre els volums de poesia valenciana que abarroten, com cap altres, les prestatgeries de la Gil Albert d’aquest poble de l’Horta Sud. A cavall entre Francesc Almela i Vives i Vicent Andrés Estellés –molt pocs poden enorgullir-se de tenir els seus llibres escudats per les obres d’aquests poetes a les biblioteques del País Valencià– va sortir pegat als meus dits un exemplar d’Oblits, mentides i homenatges, de sobte vaig agafar una cadira i els poemes anaren caient pels meus ulls com fruita madura. El segon d’ells em va arribar a l’ànima i no vaig dubtar que estava davant d’una obra sublim que havia de comprar com fóra per a la meua particular biblioteca.
En cloure el llibre amb el poema V de Marines: «La brisa del mar / és com el pas del temps / que se’ns menja la vida», vaig pensar que la seua obra en general –en aquells moments sols tenia publicats dos llibres de poesia– i aquest poemari en particular no se’ls menjaria mai aquesta brisa del mar d’esperit indomable, tot al contrari, perduraria en el temps com una roca ferma, com una illa indestructible al mig de l’oceà de la paraula, perquè molt ben parit deu estar un poemari o molt boig l’autor quan pensa i dedica bona part dels poemes a la gent que estima.
Fent un símil taurí –que tan poc agrada a Manel–, un torero surt a l’arena i brinda al públic una feina d’art quan coneix la saó del que està a punt d’oferir. Aquest és el cas d’Oblits, mentides i homenatges, una gran obra on el poeta es despulla i torna la vista enrere per a recordar el gran mestre i amic Josep Maria Ribelles, Mercedes Catalá, de memòria velada per l’Alzheimer, l’inseparable amic i poeta, quasi germà, Vicent Penya, el novel·lista i assagista Agustí Peiró, l’etern Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, estàndard de la poesia en el nostre País i, com no, amb un poema agredolç ple de ràbia i sentiment, el record del seu pare i del seu avi, que jauen junts somiant encara en festejar la sort.
Tot això és Oblits, mentides i homenatges, un llibre de poemes d’aquest viatger estrany en el qual esclaten les lletres. On l’autor es confessa a la manera d’Estellés i on «torna a l’inici / des de la maduresa / per a refugiar-se / de les desfetes del temps».
dilluns, 9 d’agost del 2010
POESIA PER A LA DIGNITAT HUMANA
Aquesta defensa de la dignitat comença en el propi país del poeta i la seua relació amb l'estat com a “síndrome d'Estocolm”, “Ella ens enganya i nosaltres la continuem servint”, però tampoc és excusa buscar l'enemic exterior: “allò que ens porta a l'adversitat,/ habita dins de cada membre de la tribu”. En altres poemes es parla de la manipulació del poder valencià que destrueix el país en nom de la democràcia, així com d'aquells que intenten anorrear la cultura del poble que els ha acollit, o de la destrucció de consciències a la que ens sotmeten els diferents poders.
Continua defensant la dignitat humana després en un àmbit més global, primer Europa, a la qui prega que mantinga les seues marques d'identitat: “tingues cura que la riuada/ no s'emporte les teues arrels mil·lenàries”, però també avisa els ciutadans europeus que estiguen amatents a no perdre allò que tant va costar conquerir: “La descurança apàtica/ ens està fent perdre els guanys/ que a un grapat de generacions/ tant d'esforç els va costar aconseguir.”
Finalment el subjecte poètic es posiciona contra una sèrie de xacres que converteixen el món en un lloc on una gran quantitat de gent sofreix per culpa d'altres persones, així son presents la violència contra les dones, la xenofòbia, l'imperialisme, el contrast entre l'opulència del Primer Món i la misèria del Tercer Món, la cobdícia i el poder dels mercats, la destrucció dels paisatges, els xiquets soldats o el record de l'expulsió dels moriscos i les semblances amb la societat valenciana actual.
Contra el que puga semblar no estem davant d'una poesia pamfletària, sinó que estem davant d'un llibre que assoleix moments de gran lirisme i bellesa. Un llibre necessari, per a combatre amb la paraula, els abusos intolerables contra la dignitat humana.
(Publicat a la pàgina web 3x4.info el dia 6 de juliol de 2010)
dimarts, 27 de juliol del 2010
EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT
Quan un emprèn l’escriptura d’un dietari vol deixar constància d’una sèrie de fets que es volen recordar. Un dietari és una mescla de gèneres, una crònica dels fets viscuts, dels posicionaments, dels pensaments, dels plantejaments.
Resulten una manera molt peculiar d’acostar-se al món, però al mateix temps reflexió sobre la pròpia vida.
El dietari de Manel Alonso se situa en una edat, els 30 anys, en la que un no és un jove, però encara se sent jove, on la situació familiar i professional comença a estar força definida.
Resulten estes notes les d’un activista cultural al qual veiem recorrent tot el territori del domini lingüístic del català, amb diferents empreses editorials i un clar compromís amb la llengua.
És un retrat de relacions amb el jo íntim, amb el jo familiar i el jo de l’escriptura i el país.
La seua lectura és amena, és fàcil en una vida que ens és tan propera trobar espais de coincidència, però també podem trobar espais nous, enfocaments nous als problemes, nous pensaments, que podem contrastar amb els nostres.
Afortunadament la nostra literatura es va poblant d’este tipus de llibres més freqüents a la cultura anglosaxona. Des de Gaziel i Pla l’estela de diaris i dietaris és ampla, però el gènere penso jo és d’una vigència plena i ha trobat excel·lents conreadors en les noves generacions d’escriptors. Sense anar més lluny esmentaríem El rastre dels dies i Quaderns deltaics, de Josep Igual.
Este dietari, El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, és d’agradable lectura i ens fa més pròxim l’autor, més estimat.
dissabte, 17 de juliol del 2010
CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA
Comença dient-nos que el poeta no és un corresponsal de guerra, però recull i transporta al poema els efectes de les lluites, la ràbia, dels mites que arrosseguem generació rere generació,...
És un recull coherent, penso jo, que la coherència ve donada per la temàtica i pel tractament d’aspectes de la societat, del món actual, a mig camí entre el periodisme i la poesia, en tot cas, esdevé la crònica d’una reacció humana i poètica davant de les injustícies i els desequilibris, no obstant això, albira una esperança al país anomenat Arcàdia,/ allí podrem bastir una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula.
El poeta assenyala les nafres i guia cap a l’alliberament, una Europa que ha de ser irremissiblement acollidora, estendard de la llibertat.
Fa temps que vivim el debat de si la poesia ha de ser pura o impura, penso jo, que la poesia és quan el poeta trasllada veritablement les seues inquietuds, quan és autèntic, però també quan és fals, el fingidor que deia Pessoa.
La poesia és un terreny de diversitat com la pròpia vida i és bo que noves veus canten de noves maneres els problemes i les solucions de sempre.
En aquest cas el poeta no és un mer contemplador, és un actor en els processos vitals i socials. A més a més amb les diverses dedicatòries va teixint un trellat de complicitats en la recerca d’un món millor. El compromís poètic i social de Manel Alonso, és clar, i este llibre ha estat justament reconegut pel jurat del XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008. El pròleg de Josep Antoni Fluixà deixa ben clars els paràmetres que alimenten la poesia de Manel Alonso, i és un bon coneixedor de la seua trajectòria vital i poètica.
dilluns, 12 de juliol del 2010
UN CAP DE SETMANA POÈTIC
Atenent la crida de la poeta Begonya Pozo, responsable de l’activitat, vaig participar en el recital que el dia nou de juliol es va fer al Jardí Botànic del cap i casal i en el que entre altres van fer escoltar la seua veu i els seus versos poetes com ara Marc Granell, Alfons Navarret, Lluís Roda, Rúben Luzón, Francesc Boronat, Josep Lluís Roig, Maria Fullana, Eduard Marco...
dilluns, 5 de juliol del 2010
SI EM PARLES DEL DESIG
El pròleg de l’inefable Josep Manuel San Abdon ja ens pot posar al cas de l’autor i l’obra, poca cosa caldria afegir sobre un autor que s’està convertint en una veu destacada les nostres lletres.
El lema de Pla utilitzat com a entrada del llibre situa molt bé el terreny en el qual ens endinsarem, entre poesia i llit no hi ha una gran distància. El desig és el impuls que ens porta a escriure i al llit, però també la memòria del plaer és propel·lent del desig, des del plaer passat cercar el plaer present.
Un vers, per a mi, destacable és En eixe cos és tatuada la meua vida cada cop que hi ha un lliurar-se hi ha la confluència d’un passat que es va enriquint amb un present divers que a la seua vegada dibuixa el desig futur. Potser l’amor és sement del goig perpetu. També la sorpresa perquè l’entrega no obeix a cap llei i s’obre un camp de possibilitats noves. L’amor és una breu i subtil desaparició, una dissolució.
El desig és una sensació especial a la gola que no s’apaivaga fins que es fa encontre.
La darrera secció del llibre que, sense en alguns casos, ser estrictament haikús si que beuen i emanen la seua essència: imatges, instants, sons,...
Arribem al He tatuat el meu desig sobre la pell del paisatge. En definitiva, des del cos arribem al món, som presència i continuïtat, repetició, el poema XII és coincident amb el XXIX: Bella, suggerent/ t’acostes a l’espelma, encens la flama.
Esta secció de rica sensualitat és potser la més difícil per al lector, potser hauria creat un altre orde, hauria prescindit d’algun poema, però entenc és clar, que ha de respondre als desitjos de l’autor, als seus objectius poètics.
En definitiva, un llibre amb grans valors plàstics, hi ha en ell una gran presència d’imatges i de música, de goig.
dilluns, 28 de juny del 2010
UN UNIVERS DE MICROCONTES
El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Publicacions de l'Ajuntament Catarroja, 2000.
El punt de trobada o de partida és sempre el carrer, el número d’una vivenda, la porta de casa on s’ix a l’estiu a prendre la fresca asseguts en cadires plegables, el bar de la cantonada on es reuneixen els de sempre a l’hora de fer una cervesseta i petar la xarrada... Es tracta en definitiva d’un xicotet univers on tots són membres de la mateixa comunitat. Una població on, per damunt de les rancúnies que alguns d’ells es tenen inevitablement, i des de les conseqüents murmuracions i maledicències, encara es guarden respecte justament perquè es coneixen tots i es miren els uns als altres amb una atenció que és el contrari exacte de la indiferència.
Manel Alonso ha creat així un fascinant microcosmos que és també una visió del món o cosmovisió. Ha parat el temps sobre un món que ell semblava conèixer molt bé i del qual volia parlar-nos, com si en sentira la necessitat abans que s’acabara. La intenció és oportuna, perquè el fi bàsic de qualsevol assaig literari és sempre la projecció d’una mirada sobre l’exterior i l’interior de les coses, sobre el món en el qual vivim convulsionats per les nostres tribulacions més quotidianes. I la seua tasca com a autor és alhora una visió que ens recompensa, just quan comencem a entreveure al nostre voltant els signes alarmants d’una mundialització que avança a tota vela. Una globalització de la cultura que pot fer fer-nos perdre de vista les històries contades pels seus propis protagonistes, que duen unes vides tan paregudes a les nostres que són com les nostres. Llegir-los, per tant, és una magnífica oportunitat per a conéixer-nos un poc millor.
(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El mercantil valenciano, el divendres 6 d’octubre de 2000)
dilluns, 21 de juny del 2010
COMPROMESOS AMB LA TERRA
For sale o 50 veus de la terra. Diversos autors. Edicions 96, Carcaixent, 2010
poemes s’articulen al voltant de tres parts. La primera Postals, —la més convencional— arreplegar les veus que canten el paisatge mediterrani (El garrofer centenari, Ametla mística o El pes de l’aigua), instantànies que reflecteixen a mode de fotogrames alguns trets característics de la nostra geografia amb un to marcadament líric, i per ser més exactes, quasi elegíacs. La segona, Pàtries, fa referència al compromís polític de la terra com a poble amb una tradició, una llengua i una història, (La gent del poble, País d’aigua, Marjal absent), una part que serveix de frontissa per enllaçar l’última secció, que a més dona títol al volum.
For sale és, en la nostra «modesta» opinió, la més interessant per la seua valentia i originalitat. En aquesta secció es denuncia la degradació del litoral i de l’horta, l’especulació immobiliària, i la corrupció urbanística que la nostra comunitat ha patit en aquestes últimes dues dècades. Una poesia marcada pel pessimisme, el to contestatari, i que pren la ironia com a senyal de la derrota. Una prova evident que el poeta no és aliè a la realitat que li toca viure, i que com a tal té el dret —i de vegades l’obligació— mitjançant la seua veu, de fer-la pública. Amb independència de les possibles lectures polítiques que es puguen donar (determinades per un color o un altre) és innegable la qualitat dels textos i la consolidada trajectòria dels autors que han participat en aquest projecte, i que ja formen part de la nostra història literària, com és el cas d’Alpera, Ballester, Granell, Guillem, Porcar, Piera o Roda, per posar alguns exemples (la resta en sabrà disculpar-nos). Aquest llibre constata un cop més aquesta difícil relació d’amor i odi, de vegades tensa, de vegades crítica, i que en el fons no és més que una declaració autèntica de la seua estima. Abans d’acomiadar-nos, hem de felicitar l’equip de disseny per l’ enginy i desimboltura de les cobertes, que es desmarquen de la competència tradicional. Tot un joc i giny d’imatges deliberadament intencionades, molt adients al tema, però que també a més d’un lector ingenu poden desconcertar. Esteu avisats.
(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano el 11 de juny de 2010)
dimecres, 16 de juny del 2010
LA VIDA AL CARRER
Per Josep Manuel Sanabdon
Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Ajuntament Catarroja, 2000.
Amb El carrer dels Bonsais Manel Alonso va guanyar el premi Benvingut Oliver de l’Ajuntament de Catarroja de 1999. El llibre està compost de setanta dos contes curts, que ens traslladen a un espai, el carrer dels Bonsais, que està situat al ja mític espai narratiu d’aquest escriptor, Pouet, un carrer d’un poble valencià per on circulen una variada gamma d’individus que aniran manifestant els seus desitjos, els seus somnis, les seues frustracions, els seus amors i desamors, la seua solitud i en definitiva la seua visió de la vida i també de la mort.
Manel Alonso en aquest llibre mira al seu voltant i converteix en peces literàries, aquelles situacions que quotidianament ens envolten, i ens demostra que si mirem atentament el nostre entorn i sabem reflexionar, trobarem sens dubte els millors materials per a l’obra artística. Al món real en què s’inspira El carrer dels Bonsais apareixen elements surrealistes o esperpèntiques i personatges que viuen situacions paradoxals, juntament amb elements màgics o fantàstics, que proporcionen a molts dels relats una certa dosis d’humor sovint amb una forta càrrega d’ironia, i al costat d’açò trobem situacions d’una gran tendresa, però també de tristor, històries que ens indueixen a la reflexió filosòfica o que ens transmeten una certa inquietud.
Al llarg del llibre M. Alonso homenatja d’alguna manera escriptors com Josep Maria Lompart, Llorenç de Villalonga, Carles Riba, Jordi Mata, Ferran Torrent, Jaume Cabré o Enric Valor, però pensem que indirectament, per l’estil com està escrit el llibre, homenatja l’escriptor italià Massimo Bontempelli i sobretot Pere Calders, els contes més breus de l’escriptor de Puçol, i que per al meu gust són els més reeixits, ens recorden els contes curts del gran escriptor barceloní. Tanmateix el llibre té una personalitat pròpia i és sense dubte el millor dels que fins ara ha publicat Manel Alonso.
dilluns, 14 de juny del 2010
UN CURS PASSAT ENTRE JURATS I TAULES REDONES
dijous, 10 de juny del 2010
UN CURS ENTRE CONTES I CANÇONS
A més a més, Manel Alonso va mantindre diversos encontres literaris amb alumnes de primària, el primer dels quals el 30 de març al Col·legi Pare Jofre del Puig, on els alumnes de cinqué i sisé acabaven de llegir Els cinc enigmes del rei i La Calderona és nostra.
Alonso, així mateix, va participar el 20 d’abril en una taula redona sobre literatura juvenil a l’IES La Creueta d’Onil, on va intercanviar idees amb els escriptors Vicent Bernabeu, Francesc Gisbert i Josep Lluís Rico (moderador de l’acte)
dimecres, 9 de juny del 2010
MICROCONTES
A falta encara de la confirmació d’un títol d’èxit popular i de crítica que l’avale davant del gran públic, la pràctica dels microcontes va assentant-se en el treball diari d’alguns autors valencians. Una de les darreres propostes que aprofundeix en aquesta variant narrativa és El carrer dels Bonsais, de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), un escriptor de talant inconformista que ha sovintejat àmbits diversos: les narracions breus, la novel·la, la poesia, la literatura per a infants, però també la crítica i el treball editorial.
Els microcontes són ara mateix una proposta nova, potser adequada a temps escàs, de presses, de metro de bus i estacions, i per nova, un camp encara obert a l’experimentació, un àmbit encara en procés de definició de les regles que li han de ser pròpies. Com el seu nom indica, són narracions resoltes en a penes uns pocs traços, unes poques línies, sintètiques per tant i acurades en la forma. Si Jorge Luis Borges ja postulava que els contes no poden permetre’s el luxe d’incloure cap element que no aporte un cabal necessari a la narració, imagineu quin ha de ser el rigor d’aquests minúsculs relats.
En aquest sentit, els microcontes prenen de la poesia l’austeritat, dels contes la precisió en la definició dels trets i en les resolucions, en equilibri sempre entre la sorpresa i l’extravagància, de tots dos gèneres, la intensitat i la contundència. Per tant, un llibre de microcontes s’ha de llegir més aviat com es llegiria un llibre de poemes que no com una novel·la o, fins i tot, com un llibre de contes més a l’ús. Així i tot, a El carrer dels Bonsais, Manel Alonso situa l’acció de tots els (micro)relats en un dels carrers de Pouet, indret de la geografia literària pròpia d’altres obres de l’autor, i, aleshores fa aparèixer, sagaçment, ací i allà personatges entrellucats o directament observats en narracions anteriors, de manera que el lector –més enllà de la pròpia coherència de to que impregna totes les pàgines– prenga consciència certa que aquella és una atmosfera unitària, transitada per un ambient homogeni i, àdhuc, per uns personatges comuns. I, per si calia confirmar encara la voluntat unitària del conjunt, la primera i la darrera narracions obren i tanquen –aquesta última amb una originalitat certa– no sols físicament, sinó temàticament el llibre. Els motius d’aquesta radiografia urbana són, com els inquilins del carrer, diversos, però plana sempre, en el seu tractament, una ambició de sorpresa i fantasia barrejades, com el d’aquell veí a qui el cervell li funcionava amb tanta intensitat que les idees li supuraven per les orelles, o el d’aquell altre tan acostumat a la desgràcia que no va poder suportar ser feliç. Lògicament, és impensable que totes elles ens deixen un gust idèntic al paladar. D’això es tracta, que cadascú hi faça la seua tria i decidisca interpretar cada narració amb clau pròpia, de la mateixa manera que no tenim en igual consideració a tots els veïns del carrer on vivim.
(Article publicat al suplement Cuadernos del Periòdic Mediterraneo el diumenge 3 de desembre de 2000)
dilluns, 7 de juny del 2010
UNA POESIA PER A UNA MORALITAT CÍVICA
La poesia que Manel Alonso ens proposa en el seu poemari Correspondència de guerra no és només l’expressió d’una realitat injusta, opressiva, sinó també una crítica dels discursos que emmascaren i menteixen sobre la realitat i la certificació poemàtica d’un malestar, d’una rebel·lia que anhela un altre món.
El poeta se sent estranyat davant d’aquest món, aquesta realitat, capturat en el fracàs i en el desastre de les utopies; en el cerciorament impàvid de les derrotes.
Però no és només u, parla des del plural, com a expressió de veus que no tenen so o el so dels quals queda apagat o anul·lat pel soroll immisericorde dels discursos oficials.
Com un corresponsal, açò és, com a testimoni, com a cronista llançat al fragor de la batalla, ens deixa la seua impressió immediata, no exempta de danys propis i ferides confessables. Ens mostra el seu teletipus de la sorpresa davant la grandària desmesurada de la barbàrie:
Han portat el nen a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga,
ampolles fins a vessar d’alcohol
i un bagul ple de joguines
d’on han tret un kalasnikov.
El carnisser no mata per ideologia,
ho fa per aplacar amb les despulles de les víctimes
l’avidesa inacabable del seu odi.
… he buscat l’omnipotent presència del maligne,
els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,
i només he ensopegat amb la mà voraç,
depredadora i criminal de l’home.
Una barbàrie que es mostra no només en els fets sinó, i ací Manel és bastant explícit, en el discurs fal·laç, en l’engany, en la servitud de la paraula que oculta el crim i l’emmascara:
… les columnes de l’exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada.
Mastega mots amb la boca plena de solvència democràtica
i els escup a través dels micròfons com si foren bales d’argent.
Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia.
Manel mostra en els seus poemes de Correspondència de guerra la necessitat de l’alerta. Cerca un lector còmplice que compartisca la seua ràbia, la seua meditació, la seua disconformitat. La poesia de Manel és cívica, no tant pel seu objecte com pel seu desig, per la seua virtut; no és només una denúncia o una queixa, sinó també la proposta d’un anhel utòpic:
Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
……………………
Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat a alçar els estendards de la paraula.
... dreceres ocultes que ens conduiran
cap al país anomenat Arcàdia,
allí podrem bastir una nova polis
entre els fruits prohibits de l’esperança.
Són poemes compromesos, és a dir que comparteixen una promesa amb les víctimes, els ofesos, les servituds, les humiliacions. Una poesia, doncs, de caire humanístic i moral que ens convida a tindre una mirada crítica i exigent. Una poesia dirigida a la intel·ligència i al cor. Una poesia que treballa per la cultura, en el sentit que ressaltava Hans George Gadamer, quan recordava que la paraula cultura té arrels en el lèxic campesc llatí i indica la humilitat de qui sap inclinar-se per a recollir els fruits de la terra.
Enhorabona i bona collita, Manel.
(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Manel Alonso i Juan Antonio Millón. Foto 2: Francesc Mompó llegint el poema "Com Virgili ho feu amb el Dant". Foto 3: Mercé Climent llegint el poema "Un poeta no és cap corresponsal de guerra". Foto 4: A la taula Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve)