dijous, 23 de desembre del 2010

CARAM, QUINA AVENTURA! AL COL·LEGI NUESTRA SEÑORA DE FÁTIMA DE VALÈNCIA

El matí del dimarts 21 de desembre de 2010 vaig mantindre un encontre literari amb els alumnes de Primer d’ESO del col·legi Nuestra Señora de Fátima de la ciutat de València.
Els estudiants després d’haver llegit i disseccionat la novel·la Caram, quina aventura! em van sotmetre a un interessant i intel·ligent interrogatori amb el qual van aconseguir que els aclarirà tots els dubtes que els havien quedat així com que els donara algunes claus ocultes del llibre.


Va ser una hora molt agradable, ja que els alumnes es van mostrar molt participatius, cosa que els agraisc personalment, un agraïment que faig extensiu a la seua professora María Ramón i al professor Ximo Galarza que és l’autor d’aquestes fotos.

dimarts, 14 de desembre del 2010

UNIVERS MANEL ALONSO


Per Albert Calls i Xart

Fa molts anys que sóc amic d’en Manel Alonso. Junts hem combatut en moltes batalles, en temps en els quals internet no existia, que són els millors. Hem viscut, també junts, el pas del fanzine i la fotocòpia a poder editar llibres amb major dignitat, més bé de preu i en la nostra llengua. I com els boxadors veterans, hem rebut tota mena de cops en el món editorial, de l’escriptura i el periodisme, però ens hem tornat a aixecar, continuant el combat, una lluita que ja saps que perdràs d’avançada, però del que es tracta és d’aguantar dret el màxim de temps possible. Aquesta apreciació em serveix per parlar de Manel, un valencià de Puçol que sempre ha cregut en la cultura, la literatura i en els Països Catalans, que ha practicat com ningú la passió per la paraula impressa i a qui moltes persones li devem obra publicada i aquella primera empenta que t’ajuda com cap altra, encara que sempre hi ha desagraïts que volen oblidar-la. Si el nostre país fos normal, en Manel Alonso hauria tingut un millor reconeixement per la seva tasca com a editor, dinamitzador cultural i escriptor tot terreny (poeta, contista, novel·lista, periodista…), vinculat molt especialmente al territori. Però no és així i ens hem de conformar amb el que hi ha. Així és la vida! En Manel ha escrit de tot. I com a explorador de tots els gèneres literaris que és, també ha provat el dietari. En porta tres de publicats: Estiu, 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i el darrer, que és el que comento avui, A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de Gener fins a l’1 d’agost del 2001. Totes tres obres publicades per Llibres de L’ALJAMIA. En aquest volum, Manel explora el cantó obscur del món editorial i ens ensenya amb tota sinceritat com les passions poden acabar arribant a ser també abismes. Qui els coneixem podem identificar moltes de les persones i situacions que s’expliquen en aquesta obra, però no és tampoc necessari per aproximar-se a les essències del que ens diu, que al cap i a la fi són les que marquen el difícil camí de la literatura, ple d’adversitats i obstacles que s'han de saltar per acabar surant. De la vida personal a la tasca editorial, del pensament literari als anhels i a la situació de la cultura, amunt i avall, a banda i banda, a cop de tros d’escrits, aquest nou llibre ens demostra que en Manel va avançant cap a la redacció d’un gran corpus en el qual el centre és ell i la literatura, la seva passió per la paraula i la cultura en un món que no el comprèn. Però és que aquest és un món que no el comprèn ni a ell ni a ningú que tingui interès per la cultura, és un món de descerebrats que idolatren Lady Gaga o que amb el fet que guanyi el seu equip ja en tenen prou. En aquest darrer dietari, a més, l’autor ens parla d’una part molt difícil de la seva vida, vinculada al món editorial especialment, però ho fa amb prou habilitat literària perquè tinguem ganes de continuar llegint fins al final. I aquí és on es veu l'ofici de qui el signa. El lector no hi descobrirà res que no hagi passat ja, però sí la veu literària d’aquest escriptor valencià que malda sempre per sobreviure i acostar-nos als lectors la seva obra, “com els elefants cap endavant”, recordant una frase que va dir-me una vegada. A l’espera que aquests dietaris carregats de sinceritat, d’anàlisi de la vida diària i de les persones, la condició humana i l’obra literària en definitiva, continuïn, tanco amb una de les entrades:


15 de juliol

Tornada a Puçol. Reencontre amb la solitud.
(Publicat al blog d'Albert Calls el 9 de desembre de 2010)

diumenge, 12 de desembre del 2010

TERTÚLIA-COL·LOQUI SOBRE LA MALEDICCIÓ DEL SILENCI


Organitzada pel Voluntariat pel Valencià el matí del dissabte 11 de desembre de 2010, a la seu de la Societat Coral El Micalet, tingué lloc una tertúlia-col·loqui sobre la novel·la La maledicció del silenci de Manel Alonso que va comptar amb la presència de l’autor.
L’acte va estar presentat per l’editor Ricard Perís, el qual en primer lloc va explicar els objectius del Club Lector de Voluntariat pel Valencià i en segon lloc introduí als present en l’obra i la bibliografia de l’autor.


A la tertúlia col·loqui participaren aprenents i voluntaris que prèviament havien llegit la novel·la i fins i tot abans havien assistit a un taller de lectura en veu alta. Tots ells s’interessaren sobre diversos aspectes de la creació literària com ara com s’estructura una novel·la, o d’on i com naixen els diversos personatges que apareixen. Va ser una trobada amena i directa que es va tancar amb una xarrada informal davant d’una picadeta al bar de la Societat Coral El Micalet.




dissabte, 27 de novembre del 2010

SI EM PARLES DEL DESIG



En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.
(Poema 5)


Ja em vaig sentir fascinat amb el poemari Com una òliba (IV Premi de Poesia Gorgos, 2002. Vila de Gata de Gorgos. Editorial Aguaclara, 2002) llibre que he anat rellegint a estones, com si em calgués prendre’n petits bocinets per anar assaciant la fam pels detalls de la vida que no abaste i que l'escriptor i blogaire Manel Alonso i Català, amb una concisió envejable en el seu llenguatge, aconsegueix captar amb indiscutible mestratge (“Esbosso un mot i com un gresol/m’Il·lumina, m’acompanya”). No debades, després de la seua publicació, algú va tindre l’encert de batejar l’autor com “l’home que mira”.
I ara, amb Si em parles del desig (Premi de Poesia Antoni Matutano 2010. Vila d’Almassora. Onada edicions, 2010) em retrobe de nou amb l’observador, però aquesta vegada, de geografies més carnals, aquelles que gaudeixen sovint d’una força gravitatòria que ens apropa, que ens arrossega, que ens empeny per les dreceres més fosques amb la claror del desig.
Durant tota la lectura d’aquest poemari he tingut al cap aquell vers de Neruda que diu: “Desnuda eres tan simple como una de tus manos”, amb el que aconsegueix abastar l’extraordinari amb la senzillesa. I es què les mirades d’en Manel són precises, amerades d’una basta tendresa, sovintejades per referències sobre els ritmes de la natura (“Recorre com una onada lenta, la sorra de la seua pell”), com qui retroba, en el goig dels esforços amatoris, el plaer de les caminades pel terme, sota la llum entelada que ofereix el brancatge dels arbres o la lluentor de vidre del cel obert i en gaudeix de les descobertes.
Tot i que és un evident exercici de bona literatura, quasi podria passar per un llibre d’imatges. Un catàleg de detalls sobre els racons del cos que fitem perquè “ens arrabasse els sentits/i ens negue de gaubança”.
El llibre es tanca amb una trentena de Petits poemes eròtics (la majoria d’ells fantàstics haikus)que envolten, com perles, la valuosa anatomia d’aquest llibre (“El castell dels mots/t’alce lleu sobre la carn./Humil et reescric”). Amb Si em parles del desig puc ben assegurar que un poema ben acabat és una rodonesa que un pot llegir amb el gest semblant de qui acarona, plaent, el cos despullat de la persona estimada. Imprescindible.

dimecres, 17 de novembre del 2010

LA AVENTURA DE LEER

Por Joaquín Corencia.

¡Caray, qué aventura! Manel Alonso. Ilustraciones Cesa Perelló. Colección Saltamontes número 4. Brosquil edicions. Valencia, 2004

¡Caray, qué aventura! está ambientada en el barrio viejo de Pouet, pseudónimo literario de la localidad valenciana de Puçol. Allí cuatro amigos juegan con la bici, la videoconsola o la pelota. A cualquier cosa con tal de no leer un libro. ¿Te suena esta canción? Sin embargo, un hecho fortuito romperá su rutina y les retendrá como rehenes en la biblioteca de la Casa de la Cultura. En este inhóspito lugar les espera un duende y una lección inusitada: los libros esconden los viajes más extraordinarios de nuestra vida. En efecto, las historias y peripecias que nos narra un libro siempre son invitaciones a vivir nuevas experiencias, a conocer otras vidas y otros mundos, a desarrollar nuestra imaginación, a lanzarnos a un viaje iniciático a través de otros espacios, otras personas, otros tiempos.
El genio que se oculta en ¡Caray, qué aventura! enseña a los chavales de 9 a 11 años que la lectura es siempre una aventura, una diversión, una experiencia que nos marca, nos estimula y nos hace crecer. Y lo hace con personajes arquetípicos: el pirata, el detective, la bruja y el terror.
La palabra escrita parafrasea a aquellos que escribieron antes que nosotros, intenta insertarse, acomodarse en el continuum de la literatura. Y, simultáneamente a este diálogo diacrónico, tiene siempre una aspiración de futuro, desea ser perdurable, trascender sus límites espaciotemporales y proyectarse hacia otros lugares y tiempos. Así, los personajes de una narración nos emocionan y vinculan con sus vidas y adversidades. El cuento y el libro infantil tiene también esa magia que transporta al lector al mundo de lo imaginario en el que todo es posible y sorprendente, en el que, tras las pruebas iniciáticas que deben superar los cuatro chavales de ¡Caray, qué aventura!, estos personajes, como los lectores, conseguirán volver a sus vidas. Aunque éstas ya no serán las mismas, la lectura los/nos hace más inteligentes, nos ha llevado de viaje y nos ha transformado para siempre.

dilluns, 15 de novembre del 2010

TALLER DE LECTURA EN VEU ALTA AMB "LA MALEDICCIÓ DEL SILENCI"


Els membres del Club Lector de Voluntariat pel Valencià, durant aquest darrer trimestre de l'any (2010), estan llegint la meua primera novel·la, La maledicció del silenci. A més a més, per a reforçar la seua lectura i comprensió, estan realitzant diverses activitats com ara el Taller de Lectura en Veua Alta que el passat 8 de novembre van fer a la biblioteca del carrer Hospital de València.
En aquest taller vam participar vuit aprenents i quatre voluntaris, va estar organitzat pels tècnics de Voluntariat Dariana Groza i Carles Ramos i dinamitzada per Ricard Peris, treballador de la Coordinadora de la Ribera d'Escola Valenciana.
El resultat va ser molt positiu.
Voluntariat pel Valencià és un projecte que Escola Valenciana ha posat en marxa per tal de promoure la participació lingüística en que valencianoparlants, d'una manera desinteressada, destinen part del seu temps a conversar amb persones que volen llançar-se a parlar en valencià. Voluntariat pel Valencià, a més, ofereix tot un seguit d'activitats com ara passejades, cuina, teatre i cinema en valencià i fins i tot un Club Lector.

dilluns, 8 de novembre del 2010

BOLET LITERARI

El dia 6 de novembre vaig ser un dels diversos escriptors valencians que, atenent a la crida de Francesc Mompó, vam participar en la Segona Trobada Gastronomicoliterària que enguany s’ha dedicat al bolet. L’hotel-rural Ca Les Senyoretes d'Otos (La Vall d'Albaida), regentat per la família Olivares, va ser el lloc triat per assaborir un dinar en el qual diverses varietats de bolets foren les protagonistes.
Però abans de dinar l’escriptor otosí Joan Olivares ens va fer de guia per la localitat, tot seguint l’itinerari dels seus famosos rellotges solars.
A l’hora del café i envoltats per una exposició del pintor Jordi Albinyana, cadascun dels escriptors allí congregats anàrem llegint textos tant en prosa com en vers en el quals, com en el plat, el bolet era referència quan no protagonista.

(D'esquerra a dreta Berna Blanch, Manel Alonso, Lluís Alpera, Vicent Penya, Maria Carme Arnau, Albert Forment i Joan Olivares)

Per acabar Carles Pastor ens va oferir una mostra de les cançons que conformaran el seu nou disc, que grava actualment, sobre l’obra de deu poetes valencians vius.

Va ser una trobada d’amics al voltant de la gastronomia, la música, la pintura, la llengua i la literatura, on la passió per la vida es féu una vegada més ben palesa.

dijous, 4 de novembre del 2010

"CONTA'M UN CONTE" AL CEIP AUSIÀS MARCH D'ALDAIA


Avui dijous quatre de novembre de 2010 he tingut un encontre literari amb els alumnes de quart i cinquè de primària del CEIP Ausiàs March d’Aldaia (l’Horta Sud) els quals, durant el passat estiu, van llegir Conta’m un conte, una petita novel·la fragmentada de la que sóc autor.

Els xiquets i les xiquetes han opinat i han valorat amb molt de rigor el llibre, després m’han preguntat diverses qüestions relacionades amb la seua redacció i l’ofici d’escriptor a les quals he respost amb molt de gust Ha estat un matí divertit on he tingut fins i tot l’oportunitat de sentir-los cantar i també de contar-los algun conte. Volia agrair a la mestra Ana-Eloina Alfonso i les companyes del CEIP Ausiàs March el magnífic treball que han fet amb el meu llibre en classe i el tracte exquisit que m'han dispensat.


Un dels punts de lectura que els alumnes han fet en la classe de plàstica basant-se en la Gata Perla, personatge protagonista d'un dels relats.

Fotos de Mercè Climent

dilluns, 23 d’agost del 2010

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT




Llegeixo gairebé d’una tirada El temps no vol quedar penjat, que l’autor, Manel Alonso, va donar-me en mà a la trobada de Cornudella de Montsant. El llibre, que a penes arriba a les 54 pàgines, duu per subtítol Dietari dels primers noranta. Aquest subtítol m’atreu pel fet que, al calaix, hi tinc desat justament un dietari que vaig escriure en aquella època, quan encara no existia internet però sí els ordinadors, que llavors eren autèntiques màquines d’escriure electròniques i, doncs, permetien guardar i corregir el que s’escrivia amb una comoditat incomparable amb les velles màquines mecàniques. La sort va ser haver-lo imprès, en paper continu. Perquè algunes coses escrites i no impreses van morir-se el dia que aquell primer ordinador va dir prou. Així doncs, es tracta d’un dietari coetani i això va cridar-me l’atenció. La curiositat de llegir un dietari publicat i establir paral·lelismes amb el meu inèdit ha estat un element poderós per llegir-lo. No menys que l’interès per conèixer una veu que a primer cop d’ull relacionava amb l’Aljamia i amb La Forest d’Arana, iniciatives que em sonaven i que mai no havia a arribat a conèixer directament.
Amb Manel Alonso ens portem quatre anys i la lectura del dietari em permet comparar l’estadi en què es trobava la seua trajectòria vital i literària amb el que jo tenia entre mans llavors. El que resulta més xocant és que sense la trobada d’escriptors de Cornudella, jo encara en seria desconeixedor, d’ell i de la seua literatura. Manel Alonso, a la llum de la breu coneixença directa que en vaig poder fer a Cornudella, del que diu en el dietari i del que li he pogut seguir fins ara a internet, pot qualificar-se com un home de cultura i escriptor convençut. Cosa que ubicada a Puçol i comarca explica molt de la seua trajectòria pel que fa a la difusió i el reconeixement de la seua obra d’escriptor i de dinamitzador cultural. Jo no sé què hauria estat d’aquest País Valencià nostre, desbaratat per la democràcia espanyola. Hi havia i hi ha una empenta cultural i literària com mai la hi havia haguda des del segle XV, i les estructures polítiques, culturals, mentals espanyoles l’han menada a un ostracisme insòlit, perquè almenys, en la versió original, qui anava a l’ostracisme era deportat als confins de la nació i avuí, al País Valencià, els confins de la nació comencen a la porta de casa, si no es giten a dormir al propi llit. En aquest sentit, l’afany que l’escriptor primerenc explicita en el seu dietari, la seua cabuderia dinamitzadora i escriptora, el fan aparèixer com una persona centrada a portar a terme una determinació personal que se sustenta en la mateixa base que qualsevol moviment cultural europeu digne de ser tingut en compte.
A diferència de la meua pròpia trajectòria, més endarrerida cronològicament respecte a la seua i també, com ho diríem? més despistada, Manel Alonso coneix els escriptors coetanis, organitza tertúlies, publica una revista, l'Aljamia, i algunes altres edicions, només per la seua inclinació literària, creativa i d’acció pública. Tot això, amb anècdotes d’allò més curioses de saber, apareix consignat en les seues notes breus, com destriades d’un flux narratiu bastant més extens. Juntament amb notes de caràcter més personal, en què apareix el seu cantó més reflexiu en relació a la creació literària, que tot just està començant a donar els seus primers fruits homologables a ulls de si mateix. Juntament amb algunes de les seues peripècies literàries arreu dels Països Catalans, on fins i tot hi apareix Albert Calls, que vaig conèixer com a llibreter el 1995, quan ell ja hi havia establert contacte.
Això que ja s’ha dit: en un país normal, la figura de Manel Alonso, autor i editor de llibres tan ben editats com aquest El temps no vol quedar penjat o com Si em parles del desig, poemari eròtic, serà considerat com un referent de bon gust. Ja sabem que entre l’academicisme principatí i el popularisme regnícola hi ha un debat que bé ens agradaria que fos de primera línia. I que la barroeria política i l’abeurall cultural en qualsevol de les seues formes comunitatícoles no foren l’excusa per a tapar una vitalitat creativa com la d’aquest polifacètic escriptor. Pel que diu, potser la seua aspriació com a dinamitzador cultural ja es donaria per satisfeta. Amb tota seguretat, el seu deler creatiu, no.
Un exemple a seguir.


(Publicat el 6 d'agost de 2010 al Blog Triticària)

dilluns, 16 d’agost del 2010

LA POESIA, LA PASSIÓ, LA VIDA




La poesia, la passió, la vida. Amb aquestes paraules i en aquest ordre, Manel em va deixar signat el poemari Oblits, mentides i homenatges a la Fira del Llibre de València el passat mes d’abril.
Vaig apropar-me als Jardins de Vivers aprofitant una vesprada esplèndida de divendres per a gaudir de l’ànima de les lletres, i els vaig trobar tots dos, poeta i poesia, a la Caseta de Libres de Sento. Per a no dir mentides i amb por de cremar en la foguera del desig –com poema en el llibre– , no els vaig trobar, vaig anar ex professo a buscar-los. M’havien parlat tant i tan bé del seu premiat poemari Correspondència de guerra que considerava una obligació de lector adquirir-lo; i quin millor lloc que aquell, on cada gram de pol·len que es respira és una muntanya de cultura, sota un cel límpid i un perfum de flors esclatades a la vorera d’un passeig primaveral, per a fer-ho. Però, de vegades, la literatura és capritxosa i vol fer-te un homenatge personal perquè no oblides d’on véns, i no digues a ningú més mentides d’on vas.
Damunt de l’expositor, entre un embolic de llibres que sotjaven per tot arreu i als quals de tant en tant feia una ullada mentre parlava amb el Manel, el vaig trobar. Li sobresortia el llom color crema tan obsessiu, discret i elegant que vesteixen per a la festa de les lletres les portades de la seua obra poètica. De sobte, l’agafí com un tresor i els meus records es remuntaren anys enrere, a la Biblioteca d’Aldaia, on va començar veritablement la meua història d’amor amb el poemari Oblits, mentides i homenatges.
Començava el nou segle quan un matí de dissabte buscava apunts per a un article d’opinió entre els volums de poesia valenciana que abarroten, com cap altres, les prestatgeries de la Gil Albert d’aquest poble de l’Horta Sud. A cavall entre Francesc Almela i Vives i Vicent Andrés Estellés –molt pocs poden enorgullir-se de tenir els seus llibres escudats per les obres d’aquests poetes a les biblioteques del País Valencià– va sortir pegat als meus dits un exemplar d’Oblits, mentides i homenatges, de sobte vaig agafar una cadira i els poemes anaren caient pels meus ulls com fruita madura. El segon d’ells em va arribar a l’ànima i no vaig dubtar que estava davant d’una obra sublim que havia de comprar com fóra per a la meua particular biblioteca.
En cloure el llibre amb el poema V de Marines: «La brisa del mar / és com el pas del temps / que se’ns menja la vida», vaig pensar que la seua obra en general –en aquells moments sols tenia publicats dos llibres de poesia– i aquest poemari en particular no se’ls menjaria mai aquesta brisa del mar d’esperit indomable, tot al contrari, perduraria en el temps com una roca ferma, com una illa indestructible al mig de l’oceà de la paraula, perquè molt ben parit deu estar un poemari o molt boig l’autor quan pensa i dedica bona part dels poemes a la gent que estima.
Fent un símil taurí –que tan poc agrada a Manel–, un torero surt a l’arena i brinda al públic una feina d’art quan coneix la saó del que està a punt d’oferir. Aquest és el cas d’Oblits, mentides i homenatges, una gran obra on el poeta es despulla i torna la vista enrere per a recordar el gran mestre i amic Josep Maria Ribelles, Mercedes Catalá, de memòria velada per l’Alzheimer, l’inseparable amic i poeta, quasi germà, Vicent Penya, el novel·lista i assagista Agustí Peiró, l’etern Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, estàndard de la poesia en el nostre País i, com no, amb un poema agredolç ple de ràbia i sentiment, el record del seu pare i del seu avi, que jauen junts somiant encara en festejar la sort.
Tot això és Oblits, mentides i homenatges, un llibre de poemes d’aquest viatger estrany en el qual esclaten les lletres. On l’autor es confessa a la manera d’Estellés i on «torna a l’inici / des de la maduresa / per a refugiar-se / de les desfetes del temps».

dilluns, 9 d’agost del 2010

POESIA PER A LA DIGNITAT HUMANA


(Dalt d'esquerra a dreta Sebastià Alzamora, Josep Ballester, Manel Alonso i Vicent Marçà a sota Josep Manuel Sanabdon)


Per Josep Manuel Sanabdon


Amb Correspondència de guerra Manel Alonso va guanyar el XIII premi de poesia “Paco Mollà” convocat per l'ajuntament de Petrer. La cita de Stig Dagerman que encapçala el llibre, és tota una declaració de principis: “¿Com és possible comportar-se, per una part, com si al món no hi hagués res més important que la literatura, quan, per l'altra, és impossible deixar de veure al teu voltant gent que lluita contra la fam?”, com tampoc no és casual la dedicatòria del primer poema “A Manel Garcia Grau, autor de La ciutat de la ira, poeta que va tenir com a objectiu primordial utilitzar la paraula poètica per defensar la dignitat de les persones humanes. Aquest primer poema comença amb un vers que diu “un poeta no és cap corresponsal de guerra”, però paradoxalment estableix un paral·lelisme entre el poeta i el corresponsal de guerra que explica totes les desgràcies que succeeixen al seu voltant: “Ferit, s'asseu en la trinxera/ i vessa sobre un tros de paper/ tots i cadascun dels udols dels gossos perduts,/ bastonejats per la crueltat i la ignomínia,”. El poeta no pot ser neutral, “Darrere d'un genocidi/ hi ha un poeta orb/ (...) /Darrere de l'alliberament/ hi ha un poeta lúcid” , diu el subjecte poètic.
Aquesta defensa de la dignitat comença en el propi país del poeta i la seua relació amb l'estat com a “síndrome d'Estocolm”, “Ella ens enganya i nosaltres la continuem servint”, però tampoc és excusa buscar l'enemic exterior: “allò que ens porta a l'adversitat,/ habita dins de cada membre de la tribu”. En altres poemes es parla de la manipulació del poder valencià que destrueix el país en nom de la democràcia, així com d'aquells que intenten anorrear la cultura del poble que els ha acollit, o de la destrucció de consciències a la que ens sotmeten els diferents poders.
Continua defensant la dignitat humana després en un àmbit més global, primer Europa, a la qui prega que mantinga les seues marques d'identitat: “tingues cura que la riuada/ no s'emporte les teues arrels mil·lenàries”, però també avisa els ciutadans europeus que estiguen amatents a no perdre allò que tant va costar conquerir: “La descurança apàtica/ ens està fent perdre els guanys/ que a un grapat de generacions/ tant d'esforç els va costar aconseguir.”
Finalment el subjecte poètic es posiciona contra una sèrie de xacres que converteixen el món en un lloc on una gran quantitat de gent sofreix per culpa d'altres persones, així son presents la violència contra les dones, la xenofòbia, l'imperialisme, el contrast entre l'opulència del Primer Món i la misèria del Tercer Món, la cobdícia i el poder dels mercats, la destrucció dels paisatges, els xiquets soldats o el record de l'expulsió dels moriscos i les semblances amb la societat valenciana actual.
Contra el que puga semblar no estem davant d'una poesia pamfletària, sinó que estem davant d'un llibre que assoleix moments de gran lirisme i bellesa. Un llibre necessari, per a combatre amb la paraula, els abusos intolerables contra la dignitat humana.

(Publicat a la pàgina web 3x4.info el dia 6 de juliol de 2010)

dimarts, 27 de juliol del 2010

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT

Per Tomàs Camacho Molina

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L’Aljamia núm. 17. Rafelbunyol, 2008.


Quan un emprèn l’escriptura d’un dietari vol deixar constància d’una sèrie de fets que es volen recordar. Un dietari és una mescla de gèneres, una crònica dels fets viscuts, dels posicionaments, dels pensaments, dels plantejaments.
Resulten una manera molt peculiar d’acostar-se al món, però al mateix temps reflexió sobre la pròpia vida.
El dietari de Manel Alonso se situa en una edat, els 30 anys, en la que un no és un jove, però encara se sent jove, on la situació familiar i professional comença a estar força definida.
Resulten estes notes les d’un activista cultural al qual veiem recorrent tot el territori del domini lingüístic del català, amb diferents empreses editorials i un clar compromís amb la llengua.
És un retrat de relacions amb el jo íntim, amb el jo familiar i el jo de l’escriptura i el país.
La seua lectura és amena, és fàcil en una vida que ens és tan propera trobar espais de coincidència, però també podem trobar espais nous, enfocaments nous als problemes, nous pensaments, que podem contrastar amb els nostres.
Afortunadament la nostra literatura es va poblant d’este tipus de llibres més freqüents a la cultura anglosaxona. Des de Gaziel i Pla l’estela de diaris i dietaris és ampla, però el gènere penso jo és d’una vigència plena i ha trobat excel·lents conreadors en les noves generacions d’escriptors. Sense anar més lluny esmentaríem El rastre dels dies i Quaderns deltaics, de Josep Igual.
Este dietari, El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, és d’agradable lectura i ens fa més pròxim l’autor, més estimat.

dissabte, 17 de juliol del 2010

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA


Per Tomàs Camacho Molina

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà 2008”, editorial Aguaclara, Alacant, 2009, 55 pàgs.

Correspondència de guerra és un autèntic mapa de temes i relacions, de la forta implicació cívica del poeta i del seu compromís amb la paraula, la gent i el país.
Comença dient-nos que el poeta no és un corresponsal de guerra, però recull i transporta al poema els efectes de les lluites, la ràbia, dels mites que arrosseguem generació rere generació,...
És un recull coherent, penso jo, que la coherència ve donada per la temàtica i pel tractament d’aspectes de la societat, del món actual, a mig camí entre el periodisme i la poesia, en tot cas, esdevé la crònica d’una reacció humana i poètica davant de les injustícies i els desequilibris, no obstant això, albira una esperança al país anomenat Arcàdia,/ allí podrem bastir una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula.
El poeta assenyala les nafres i guia cap a l’alliberament, una Europa que ha de ser irremissiblement acollidora, estendard de la llibertat.
Fa temps que vivim el debat de si la poesia ha de ser pura o impura, penso jo, que la poesia és quan el poeta trasllada veritablement les seues inquietuds, quan és autèntic, però també quan és fals, el fingidor que deia Pessoa.
La poesia és un terreny de diversitat com la pròpia vida i és bo que noves veus canten de noves maneres els problemes i les solucions de sempre.
En aquest cas el poeta no és un mer contemplador, és un actor en els processos vitals i socials. A més a més amb les diverses dedicatòries va teixint un trellat de complicitats en la recerca d’un món millor. El compromís poètic i social de Manel Alonso, és clar, i este llibre ha estat justament reconegut pel jurat del XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008. El pròleg de Josep Antoni Fluixà deixa ben clars els paràmetres que alimenten la poesia de Manel Alonso, i és un bon coneixedor de la seua trajectòria vital i poètica.

dilluns, 12 de juliol del 2010

UN CAP DE SETMANA POÈTIC

Del cinc al nou de juliol l’Aula de Poesia de la Universitat de València va organitzar la I Setmana de la Poesia. Una setmana en el que entre altres activitats es va fer un curs sobre transversavilitats poètiques, una taula redona sobre Poesia líquida: realitat dels cafés litearis i les tertúlies poètiques a laciutat de València i diversos recitals de poesia.

Atenent la crida de la poeta Begonya Pozo, responsable de l’activitat, vaig participar en el recital que el dia nou de juliol es va fer al Jardí Botànic del cap i casal i en el que entre altres van fer escoltar la seua veu i els seus versos poetes com ara Marc Granell, Alfons Navarret, Lluís Roda, Rúben Luzón, Francesc Boronat, Josep Lluís Roig, Maria Fullana, Eduard Marco...

El dia deu de juliol a Cornudella de Montsant vaig participar a les Terceres Jornades Literàries que van estar organitzades per l’escriptor Jesús M. Tibau i patrocinades per l’Ajuntament d’aquest municipi de la comarca del Priorat. Aquestes jornades tenen un doble objectiu per una banda que un seguit d'escriptors presenten la seua obra als veïns de Cornudella i per altra que aquest mateixos escriptors puguen conèixer el municipi de Cornudella que té en el seu terme paisatges de gran interés.
Al Teatre La Renaixença vaig poder presentar el meu darrer llibre de poesia Si em parles del desig, a la taula m’acompanyaven els escriptors Cinta Arasa, que va llegir un fragment de la seva obra Arran de l'Ebre, David Martí per parlar d'Oli en un llum, d'Ignasi Revés, que alhora va llegir un fragment de Les bruixes d'Arnes, obra de Martí, Joan Giné, que va llegir un fragment de la seua novel·la El genet nu, Jordi Pijoan-López, que va llegir un fragment de Sang culé, Pilar Garriga que va llegir un fragment d’Un estiu a Tacugama, i va tancar l’acte Vicent Sanz que va llegir un fragment de Partida.
Un cap de setmana estival en el que la literatura ha estat la protagonista.

dilluns, 5 de juliol del 2010

SI EM PARLES DEL DESIG




Si em parles del desig. Manel Alonso i Català, Onada Edicions, Poesia, 6, Benicarló 2010

Este llibre ve avalat pel Premi de Poesia Antoni Matutano 2010, Vila d’Almassora, i per l’exquisida edició d’Onada edicions.
El pròleg de l’inefable Josep Manuel San Abdon ja ens pot posar al cas de l’autor i l’obra, poca cosa caldria afegir sobre un autor que s’està convertint en una veu destacada les nostres lletres.
El lema de Pla utilitzat com a entrada del llibre situa molt bé el terreny en el qual ens endinsarem, entre poesia i llit no hi ha una gran distància. El desig és el impuls que ens porta a escriure i al llit, però també la memòria del plaer és propel·lent del desig, des del plaer passat cercar el plaer present.
Un vers, per a mi, destacable és En eixe cos és tatuada la meua vida cada cop que hi ha un lliurar-se hi ha la confluència d’un passat que es va enriquint amb un present divers que a la seua vegada dibuixa el desig futur. Potser l’amor és sement del goig perpetu. També la sorpresa perquè l’entrega no obeix a cap llei i s’obre un camp de possibilitats noves. L’amor és una breu i subtil desaparició, una dissolució.
El desig és una sensació especial a la gola que no s’apaivaga fins que es fa encontre.
La darrera secció del llibre que, sense en alguns casos, ser estrictament haikús si que beuen i emanen la seua essència: imatges, instants, sons,...
Arribem al He tatuat el meu desig sobre la pell del paisatge. En definitiva, des del cos arribem al món, som presència i continuïtat, repetició, el poema XII és coincident amb el XXIX: Bella, suggerent/ t’acostes a l’espelma, encens la flama.
Esta secció de rica sensualitat és potser la més difícil per al lector, potser hauria creat un altre orde, hauria prescindit d’algun poema, però entenc és clar, que ha de respondre als desitjos de l’autor, als seus objectius poètics.
En definitiva, un llibre amb grans valors plàstics, hi ha en ell una gran presència d’imatges i de música, de goig.

dilluns, 28 de juny del 2010

UN UNIVERS DE MICROCONTES




El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Publicacions de l'Ajuntament Catarroja, 2000.

La geografia humana que Manel Alonso ens traça en este llibre, perquè es tracta d’un autèntic plànol de personatges i de situacions que s’entrecreuen, ens situa en el cor mateix d’un nucli urbà que no es correspon amb la moderna zona residencial constituïda per bungalous i edificis adossats, sinó amb un barri típic i vell de poble mediterrani on els veïns encara es coneixen quasi tots entre ells i es parlen de tu a tu pel carrer, es conten les seues penes i les seues il·lusions,mentre conviuen sota els balcons plens de testos amb flors i no poden deixar de saludar-se i de mirar-se a la cara quan passen per les voreres i, obligadament, amb una cortesia que fa honor al nom d’urbanitat, se cedixen el pas. En esta obra de ficció, els personatges són reconeixibles, de carn i ossos, carregats de quimeres i de defectes, abrandats per les passions més mundanes, amb unes pors i unes fòbies malaltisses, abocats al fracàs i amb l’aigua al coll alguns d’ells, perseguits per insomnis i obsessions tan incessants com ara el sexe i la mort, amb una problemàtica que, a pesar del seu corrent o precisament per la seua freqüència en les nostres vides, ens el fa veure vulgars i mesquins i, això no obstant, entranyables i ben pròxims. Perquè nosaltres, en llegir les seues roïneses morals i peripècies gens heroiques, en assistir atònits a les seues preocupacions vitals, sentim que som també com ells, o que ells són també com nosaltres. Que l’autor els ha creat amb l’imaginació d’un escriptor que sens dubte s’ha fixat detingudament en situacions i persones reals per a basar-s’hi i inspirar-los. Que moltes de les històries que ens presenta són pouades de converses i successos que ell ha escoltat i de què ha sigut testimoni i cronista fidel, de tal manera que els ha pogut transcriure amb ple coneixement de causa; això sí, després d’una adaptació literària que ha ressaltat els aspectes que ell ha volgut per a imprimir les seues pròpies inquietuds.
El punt de trobada o de partida és sempre el carrer, el número d’una vivenda, la porta de casa on s’ix a l’estiu a prendre la fresca asseguts en cadires plegables, el bar de la cantonada on es reuneixen els de sempre a l’hora de fer una cervesseta i petar la xarrada... Es tracta en definitiva d’un xicotet univers on tots són membres de la mateixa comunitat. Una població on, per damunt de les rancúnies que alguns d’ells es tenen inevitablement, i des de les conseqüents murmuracions i maledicències, encara es guarden respecte justament perquè es coneixen tots i es miren els uns als altres amb una atenció que és el contrari exacte de la indiferència.
Manel Alonso ha creat així un fascinant microcosmos que és també una visió del món o cosmovisió. Ha parat el temps sobre un món que ell semblava conèixer molt bé i del qual volia parlar-nos, com si en sentira la necessitat abans que s’acabara. La intenció és oportuna, perquè el fi bàsic de qualsevol assaig literari és sempre la projecció d’una mirada sobre l’exterior i l’interior de les coses, sobre el món en el qual vivim convulsionats per les nostres tribulacions més quotidianes. I la seua tasca com a autor és alhora una visió que ens recompensa, just quan comencem a entreveure al nostre voltant els signes alarmants d’una mundialització que avança a tota vela. Una globalització de la cultura que pot fer fer-nos perdre de vista les històries contades pels seus propis protagonistes, que duen unes vides tan paregudes a les nostres que són com les nostres. Llegir-los, per tant, és una magnífica oportunitat per a conéixer-nos un poc millor.

(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El mercantil valenciano, el divendres 6 d’octubre de 2000)

dilluns, 21 de juny del 2010

COMPROMESOS AMB LA TERRA

Per J. RICART


For sale o 50 veus de la terra. Diversos autors. Edicions 96, Carcaixent, 2010


No és la primera antologia (i esperem que tampoc l’última). Després del seu debut com a editorial amb Poemes d’un segle, li van seguir 20 anys de poesia a la Universitat i una tercera Ai Valencia, una excel·lent tria que intentava mostrar al llarg de la història la visió poètica (i també, perquè no dir-ho antipoètica) de la nostra ciutat. Una mica en aquesta línia, hui presentem una curiosa i singular selecció. El motiu d’aquesta ens el resum de la millor forma la seua coordinadora Mª Josep Escrivà al pròleg: «Aquest llibre col·lectiu naix de la intenció de reflectir, a través d’un nombre ampli de poetes valencians, el compromís, ètic, estètic o vivencial envers qualsevol espai o motiu del nostre territori». A banda d’aquesta declaració d’intencions i de les notes bibliogràfiques finals, els
poemes s’articulen al voltant de tres parts. La primera Postals, —la més convencional— arreplegar les veus que canten el paisatge mediterrani (El garrofer centenari, Ametla mística o El pes de l’aigua), instantànies que reflecteixen a mode de fotogrames alguns trets característics de la nostra geografia amb un to marcadament líric, i per ser més exactes, quasi elegíacs. La segona, Pàtries, fa referència al compromís polític de la terra com a poble amb una tradició, una llengua i una història, (La gent del poble, País d’aigua, Marjal absent), una part que serveix de frontissa per enllaçar l’última secció, que a més dona títol al volum.


For sale és, en la nostra «modesta» opinió, la més interessant per la seua valentia i originalitat. En aquesta secció es denuncia la degradació del litoral i de l’horta, l’especulació immobiliària, i la corrupció urbanística que la nostra comunitat ha patit en aquestes últimes dues dècades. Una poesia marcada pel pessimisme, el to contestatari, i que pren la ironia com a senyal de la derrota. Una prova evident que el poeta no és aliè a la realitat que li toca viure, i que com a tal té el dret —i de vegades l’obligació— mitjançant la seua veu, de fer-la pública. Amb independència de les possibles lectures polítiques que es puguen donar (determinades per un color o un altre) és innegable la qualitat dels textos i la consolidada trajectòria dels autors que han participat en aquest projecte, i que ja formen part de la nostra història literària, com és el cas d’Alpera, Ballester, Granell, Guillem, Porcar, Piera o Roda, per posar alguns exemples (la resta en sabrà disculpar-nos). Aquest llibre constata un cop més aquesta difícil relació d’amor i odi, de vegades tensa, de vegades crítica, i que en el fons no és més que una declaració autèntica de la seua estima. Abans d’acomiadar-nos, hem de felicitar l’equip de disseny per l’ enginy i desimboltura de les cobertes, que es desmarquen de la competència tradicional. Tot un joc i giny d’imatges deliberadament intencionades, molt adients al tema, però que també a més d’un lector ingenu poden desconcertar. Esteu avisats.

(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano el 11 de juny de 2010)
En aquest volum apareix publicat el meu poema Conquerim el Garbí.

dimecres, 16 de juny del 2010

LA VIDA AL CARRER

(Josep Manuel Sanabdon intercanviant impressions amb Jaume Pérez Montaner durant els sopar dels Escriptors Valencians celebrat a Castelló el dia 4 de juny de 2010. Foto: Francesc Mompó/ Mercé Climent)


Per Josep Manuel Sanabdon



El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català.
Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Ajuntament Catarroja, 2000.


Amb El carrer dels Bonsais Manel Alonso va guanyar el premi Benvingut Oliver de l’Ajuntament de Catarroja de 1999. El llibre està compost de setanta dos contes curts, que ens traslladen a un espai, el carrer dels Bonsais, que està situat al ja mític espai narratiu d’aquest escriptor, Pouet, un carrer d’un poble valencià per on circulen una variada gamma d’individus que aniran manifestant els seus desitjos, els seus somnis, les seues frustracions, els seus amors i desamors, la seua solitud i en definitiva la seua visió de la vida i també de la mort.
Manel Alonso en aquest llibre mira al seu voltant i converteix en peces literàries, aquelles situacions que quotidianament ens envolten, i ens demostra que si mirem atentament el nostre entorn i sabem reflexionar, trobarem sens dubte els millors materials per a l’obra artística. Al món real en què s’inspira El carrer dels Bonsais apareixen elements surrealistes o esperpèntiques i personatges que viuen situacions paradoxals, juntament amb elements màgics o fantàstics, que proporcionen a molts dels relats una certa dosis d’humor sovint amb una forta càrrega d’ironia, i al costat d’açò trobem situacions d’una gran tendresa, però també de tristor, històries que ens indueixen a la reflexió filosòfica o que ens transmeten una certa inquietud.
Al llarg del llibre M. Alonso homenatja d’alguna manera escriptors com Josep Maria Lompart, Llorenç de Villalonga, Carles Riba, Jordi Mata, Ferran Torrent, Jaume Cabré o Enric Valor, però pensem que indirectament, per l’estil com està escrit el llibre, homenatja l’escriptor italià Massimo Bontempelli i sobretot Pere Calders, els contes més breus de l’escriptor de Puçol, i que per al meu gust són els més reeixits, ens recorden els contes curts del gran escriptor barceloní. Tanmateix el llibre té una personalitat pròpia i és sense dubte el millor dels que fins ara ha publicat Manel Alonso.


(Publicat a La Veu de Benicarló 17 de novembre de 2000)

dilluns, 14 de juny del 2010

UN CURS PASSAT ENTRE JURATS I TAULES REDONES

Aquest curs que ara tanquem ha estat llarg i ple d’activitats, tot i trobar-me immers en eixe magma estrany que em pertorba i m’ompli d’inquietud anomenat atur.
Així, he tingut l’oportunitat de participat com a jurat en diversos premis literaris, com ara el X Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado, el Premi de Narrativa Benvingut Oliver, els Premis Vila de Puçol en les modalitats de poesia i de narrativa, el Premi de Contes Curts del Puig, el Premi de Narrativa Infantil Carmesina, els Premis Sambori de la comarca de l’Horta Nord i els Premis Samaruc de literatura infantil i juvenil.
Però el curs el vaig encetar com a participant, al restaurant Vaina del port de Catarroja, en L’anguila literària, un divertiment gastronòmic literari organitzat pels escriptors Ramon Guillem i Francesc Mompó.
El 30 d’octubre del 2009, junt amb el poeta Joan Navarro i el narrador Toni Cucarella, vaig participar al Centre Octubre en la taula redona L’experiència digital, moderada pel periodista i escriptor Xavier Aliaga, en la qual vam parlar sobre blogs, webs, xarxes socials, e-books, drets d’autor, literatura digital i literatura digitalitzada, entre altres. En novembre vaig ser invitat a fer una xarrada sobre la meua manera d’entendre el fet literari pel taller d’escriptura que el poeta i novel·lista Pasqual Mas i Usó impartix a la Universitat Jaume I de Castelló. Després he passat per les viles de Petrer i Almassora, en la primera per a presentar el meu llibre Correspondència de guerra, que el 2008 va obtindre el Premi de Poesia Paco Mollà, i en la segona per a recollir el guardó i presentar el llibre Si em parles del desig, que va obtindre el 2009 el Premi de Poesia Antoni Matutano. El 4 de febrer vaig estar a la Biblioteca Municipal de Sagunt per a presentar l’escriptor Manel Joan i Arinyó, que participava en el cicle de conferències Dies de literatura, i el 26 de febrer al Casal Jaume I d’Ontinyent, on Vicent Penya i jo presentàrem els nostres llibres de poesia Homèrides i Correspondència de guerra, cadascun el de l’altre. El 22 de febrer, al saló de plens de l’Ajuntament de Puçol, durant l’acte oficial de proclamació del professor Jordi Garcés com a fill predilecte de Puçol, vaig llegir una laudiato.
L’11 de maig vaig participar en el cicle Diàlegs a tres a la FNAC Bulevard d’Alacant, junt amb Lourdes Boïgues, on, sota la moderació del professor Dari Escandell, vam mantindre un interessant diàleg sobre literatura infantil i juvenil amb el públic assistent, entre el qual hi havia escriptors, professors i estudiants. Tot això és un breu resum del que ha estat un curs dens que en un país prim i llarg m’ha obligat a sentir-me un viatjant de les lletres.

dijous, 10 de juny del 2010

UN CURS ENTRE CONTES I CANÇONS

Aquest curs escolar que ara acaba Vicent Penya i Manel Alonso han portat l’espectacle obert i pensat per a diversos grups d’edat Conta’m un conte, canta’m una cançó a dos instituts de secundària i a una biblioteca.

La temporada la van iniciar el 2 d’octubre del 2009 a la biblioteca municipal de Sagunt, amb una llarga sessió que, a pesar d’alguns entrebancs (el més greu que l’organització havia convocat i barrejat en la mateixa sessió infants de quatre anys i de huit anys), va tindre una gran participació per part dels menuts, que fins i tot van arribar a contar en equip una narració apresa a l’escola.

El 3 de febrer del 2010 Penya i Alonso van aterrar a l’IES Les Alfàbegues de Bétera, on en dues sessions cantaren i contaren contes propis i rondalles tradicionals alhora que per primera vegada introduïen la poesia en el seu espectacle.

El 17 i 18 de maig passaren per les aules de l’IES d’Almenara, on van cantar i narrar històries a alumnes de primer, segon i quart d’ESO.



A més a més, Manel Alonso va mantindre diversos encontres literaris amb alumnes de primària, el primer dels quals el 30 de març al Col·legi Pare Jofre del Puig, on els alumnes de cinqué i sisé acabaven de llegir Els cinc enigmes del rei i La Calderona és nostra.



I el 27 de maig va visitar els alumnes de l’American School of Valencia, que també havien llegit Els cinc enigmes del rei.


Alonso, així mateix, va participar el 20 d’abril en una taula redona sobre literatura juvenil a l’IES La Creueta d’Onil, on va intercanviar idees amb els escriptors Vicent Bernabeu, Francesc Gisbert i Josep Lluís Rico (moderador de l’acte)



i va impartir una petita xarrada sobre Enric Valor a l’Escola Permanent d’Adults de Puçol el 18 de maig durant els actes que van organitzar per a celebrar els vint-i-cinc anys de la seua creació.

dimecres, 9 de juny del 2010

MICROCONTES


Per Vicent Usó i Mezquita

A falta encara de la confirmació d’un títol d’èxit popular i de crítica que l’avale davant del gran públic, la pràctica dels microcontes va assentant-se en el treball diari d’alguns autors valencians. Una de les darreres propostes que aprofundeix en aquesta variant narrativa és El carrer dels Bonsais, de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), un escriptor de talant inconformista que ha sovintejat àmbits diversos: les narracions breus, la novel·la, la poesia, la literatura per a infants, però també la crítica i el treball editorial.
Els microcontes són ara mateix una proposta nova, potser adequada a temps escàs, de presses, de metro de bus i estacions, i per nova, un camp encara obert a l’experimentació, un àmbit encara en procés de definició de les regles que li han de ser pròpies. Com el seu nom indica, són narracions resoltes en a penes uns pocs traços, unes poques línies, sintètiques per tant i acurades en la forma. Si Jorge Luis Borges ja postulava que els contes no poden permetre’s el luxe d’incloure cap element que no aporte un cabal necessari a la narració, imagineu quin ha de ser el rigor d’aquests minúsculs relats.
En aquest sentit, els microcontes prenen de la poesia l’austeritat, dels contes la precisió en la definició dels trets i en les resolucions, en equilibri sempre entre la sorpresa i l’extravagància, de tots dos gèneres, la intensitat i la contundència. Per tant, un llibre de microcontes s’ha de llegir més aviat com es llegiria un llibre de poemes que no com una novel·la o, fins i tot, com un llibre de contes més a l’ús. Així i tot, a El carrer dels Bonsais, Manel Alonso situa l’acció de tots els (micro)relats en un dels carrers de Pouet, indret de la geografia literària pròpia d’altres obres de l’autor, i, aleshores fa aparèixer, sagaçment, ací i allà personatges entrellucats o directament observats en narracions anteriors, de manera que el lector –més enllà de la pròpia coherència de to que impregna totes les pàgines– prenga consciència certa que aquella és una atmosfera unitària, transitada per un ambient homogeni i, àdhuc, per uns personatges comuns. I, per si calia confirmar encara la voluntat unitària del conjunt, la primera i la darrera narracions obren i tanquen –aquesta última amb una originalitat certa– no sols físicament, sinó temàticament el llibre. Els motius d’aquesta radiografia urbana són, com els inquilins del carrer, diversos, però plana sempre, en el seu tractament, una ambició de sorpresa i fantasia barrejades, com el d’aquell veí a qui el cervell li funcionava amb tanta intensitat que les idees li supuraven per les orelles, o el d’aquell altre tan acostumat a la desgràcia que no va poder suportar ser feliç. Lògicament, és impensable que totes elles ens deixen un gust idèntic al paladar. D’això es tracta, que cadascú hi faça la seua tria i decidisca interpretar cada narració amb clau pròpia, de la mateixa manera que no tenim en igual consideració a tots els veïns del carrer on vivim.

(Article publicat al suplement Cuadernos del Periòdic Mediterraneo el diumenge 3 de desembre de 2000)

dilluns, 7 de juny del 2010

UNA POESIA PER A UNA MORALITAT CÍVICA


Per: Juan Antonio Millón

La poesia que Manel Alonso ens proposa en el seu poemari Correspondència de guerra no és només l’expressió d’una realitat injusta, opressiva, sinó també una crítica dels discursos que emmascaren i menteixen sobre la realitat i la certificació poemàtica d’un malestar, d’una rebel·lia que anhela un altre món.
El poeta se sent estranyat davant d’aquest món, aquesta realitat, capturat en el fracàs i en el desastre de les utopies; en el cerciorament impàvid de les derrotes.
Però no és només u, parla des del plural, com a expressió de veus que no tenen so o el so dels quals queda apagat o anul·lat pel soroll immisericorde dels discursos oficials.
Com un corresponsal, açò és, com a testimoni, com a cronista llançat al fragor de la batalla, ens deixa la seua impressió immediata, no exempta de danys propis i ferides confessables. Ens mostra el seu teletipus de la sorpresa davant la grandària desmesurada de la barbàrie:

Han portat el nen a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga,
ampolles fins a vessar d’alcohol
i un bagul ple de joguines
d’on han tret un kalasnikov.

El carnisser no mata per ideologia,
ho fa per aplacar amb les despulles de les víctimes
l’avidesa inacabable del seu odi.

… he buscat l’omnipotent presència del maligne,
els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,
i només he ensopegat amb la mà voraç,
depredadora i criminal de l’home.

Una barbàrie que es mostra no només en els fets sinó, i ací Manel és bastant explícit, en el discurs fal·laç, en l’engany, en la servitud de la paraula que oculta el crim i l’emmascara:

… les columnes de l’exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada.

Mastega mots amb la boca plena de solvència democràtica
i els escup a través dels micròfons com si foren bales d’argent.

Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia.

Manel mostra en els seus poemes de Correspondència de guerra la necessitat de l’alerta. Cerca un lector còmplice que compartisca la seua ràbia, la seua meditació, la seua disconformitat. La poesia de Manel és cívica, no tant pel seu objecte com pel seu desig, per la seua virtut; no és només una denúncia o una queixa, sinó també la proposta d’un anhel utòpic:

Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
……………………
Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat a alçar els estendards de la paraula.

... dreceres ocultes que ens conduiran
cap al país anomenat Arcàdia,
allí podrem bastir una nova polis
entre els fruits prohibits de l’esperança.

Són poemes compromesos, és a dir que comparteixen una promesa amb les víctimes, els ofesos, les servituds, les humiliacions. Una poesia, doncs, de caire humanístic i moral que ens convida a tindre una mirada crítica i exigent. Una poesia dirigida a la intel·ligència i al cor. Una poesia que treballa per la cultura, en el sentit que ressaltava Hans George Gadamer, quan recordava que la paraula cultura té arrels en el lèxic campesc llatí i indica la humilitat de qui sap inclinar-se per a recollir els fruits de la terra.
Enhorabona i bona collita, Manel.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Manel Alonso i Juan Antonio Millón. Foto 2: Francesc Mompó llegint el poema "Com Virgili ho feu amb el Dant". Foto 3: Mercé Climent llegint el poema "Un poeta no és cap corresponsal de guerra". Foto 4: A la taula Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve)