Per Vicent Sanz i Arnau.
Llegeixo gairebé d’una tirada El temps no vol quedar penjat, que l’autor, Manel Alonso, va donar-me en mà a la trobada de Cornudella de Montsant. El llibre, que a penes arriba a les 54 pàgines, duu per subtítol Dietari dels primers noranta. Aquest subtítol m’atreu pel fet que, al calaix, hi tinc desat justament un dietari que vaig escriure en aquella època, quan encara no existia internet però sí els ordinadors, que llavors eren autèntiques màquines d’escriure electròniques i, doncs, permetien guardar i corregir el que s’escrivia amb una comoditat incomparable amb les velles màquines mecàniques. La sort va ser haver-lo imprès, en paper continu. Perquè algunes coses escrites i no impreses van morir-se el dia que aquell primer ordinador va dir prou. Així doncs, es tracta d’un dietari coetani i això va cridar-me l’atenció. La curiositat de llegir un dietari publicat i establir paral·lelismes amb el meu inèdit ha estat un element poderós per llegir-lo. No menys que l’interès per conèixer una veu que a primer cop d’ull relacionava amb l’Aljamia i amb La Forest d’Arana, iniciatives que em sonaven i que mai no havia a arribat a conèixer directament.
Amb Manel Alonso ens portem quatre anys i la lectura del dietari em permet comparar l’estadi en què es trobava la seua trajectòria vital i literària amb el que jo tenia entre mans llavors. El que resulta més xocant és que sense la trobada d’escriptors de Cornudella, jo encara en seria desconeixedor, d’ell i de la seua literatura. Manel Alonso, a la llum de la breu coneixença directa que en vaig poder fer a Cornudella, del que diu en el dietari i del que li he pogut seguir fins ara a internet, pot qualificar-se com un home de cultura i escriptor convençut. Cosa que ubicada a Puçol i comarca explica molt de la seua trajectòria pel que fa a la difusió i el reconeixement de la seua obra d’escriptor i de dinamitzador cultural. Jo no sé què hauria estat d’aquest País Valencià nostre, desbaratat per la democràcia espanyola. Hi havia i hi ha una empenta cultural i literària com mai la hi havia haguda des del segle XV, i les estructures polítiques, culturals, mentals espanyoles l’han menada a un ostracisme insòlit, perquè almenys, en la versió original, qui anava a l’ostracisme era deportat als confins de la nació i avuí, al País Valencià, els confins de la nació comencen a la porta de casa, si no es giten a dormir al propi llit. En aquest sentit, l’afany que l’escriptor primerenc explicita en el seu dietari, la seua cabuderia dinamitzadora i escriptora, el fan aparèixer com una persona centrada a portar a terme una determinació personal que se sustenta en la mateixa base que qualsevol moviment cultural europeu digne de ser tingut en compte.
A diferència de la meua pròpia trajectòria, més endarrerida cronològicament respecte a la seua i també, com ho diríem? més despistada, Manel Alonso coneix els escriptors coetanis, organitza tertúlies, publica una revista, l'Aljamia, i algunes altres edicions, només per la seua inclinació literària, creativa i d’acció pública. Tot això, amb anècdotes d’allò més curioses de saber, apareix consignat en les seues notes breus, com destriades d’un flux narratiu bastant més extens. Juntament amb notes de caràcter més personal, en què apareix el seu cantó més reflexiu en relació a la creació literària, que tot just està començant a donar els seus primers fruits homologables a ulls de si mateix. Juntament amb algunes de les seues peripècies literàries arreu dels Països Catalans, on fins i tot hi apareix Albert Calls, que vaig conèixer com a llibreter el 1995, quan ell ja hi havia establert contacte.
Això que ja s’ha dit: en un país normal, la figura de Manel Alonso, autor i editor de llibres tan ben editats com aquest El temps no vol quedar penjat o com Si em parles del desig, poemari eròtic, serà considerat com un referent de bon gust. Ja sabem que entre l’academicisme principatí i el popularisme regnícola hi ha un debat que bé ens agradaria que fos de primera línia. I que la barroeria política i l’abeurall cultural en qualsevol de les seues formes comunitatícoles no foren l’excusa per a tapar una vitalitat creativa com la d’aquest polifacètic escriptor. Pel que diu, potser la seua aspriació com a dinamitzador cultural ja es donaria per satisfeta. Amb tota seguretat, el seu deler creatiu, no.
Un exemple a seguir.
Amb Manel Alonso ens portem quatre anys i la lectura del dietari em permet comparar l’estadi en què es trobava la seua trajectòria vital i literària amb el que jo tenia entre mans llavors. El que resulta més xocant és que sense la trobada d’escriptors de Cornudella, jo encara en seria desconeixedor, d’ell i de la seua literatura. Manel Alonso, a la llum de la breu coneixença directa que en vaig poder fer a Cornudella, del que diu en el dietari i del que li he pogut seguir fins ara a internet, pot qualificar-se com un home de cultura i escriptor convençut. Cosa que ubicada a Puçol i comarca explica molt de la seua trajectòria pel que fa a la difusió i el reconeixement de la seua obra d’escriptor i de dinamitzador cultural. Jo no sé què hauria estat d’aquest País Valencià nostre, desbaratat per la democràcia espanyola. Hi havia i hi ha una empenta cultural i literària com mai la hi havia haguda des del segle XV, i les estructures polítiques, culturals, mentals espanyoles l’han menada a un ostracisme insòlit, perquè almenys, en la versió original, qui anava a l’ostracisme era deportat als confins de la nació i avuí, al País Valencià, els confins de la nació comencen a la porta de casa, si no es giten a dormir al propi llit. En aquest sentit, l’afany que l’escriptor primerenc explicita en el seu dietari, la seua cabuderia dinamitzadora i escriptora, el fan aparèixer com una persona centrada a portar a terme una determinació personal que se sustenta en la mateixa base que qualsevol moviment cultural europeu digne de ser tingut en compte.
A diferència de la meua pròpia trajectòria, més endarrerida cronològicament respecte a la seua i també, com ho diríem? més despistada, Manel Alonso coneix els escriptors coetanis, organitza tertúlies, publica una revista, l'Aljamia, i algunes altres edicions, només per la seua inclinació literària, creativa i d’acció pública. Tot això, amb anècdotes d’allò més curioses de saber, apareix consignat en les seues notes breus, com destriades d’un flux narratiu bastant més extens. Juntament amb notes de caràcter més personal, en què apareix el seu cantó més reflexiu en relació a la creació literària, que tot just està començant a donar els seus primers fruits homologables a ulls de si mateix. Juntament amb algunes de les seues peripècies literàries arreu dels Països Catalans, on fins i tot hi apareix Albert Calls, que vaig conèixer com a llibreter el 1995, quan ell ja hi havia establert contacte.
Això que ja s’ha dit: en un país normal, la figura de Manel Alonso, autor i editor de llibres tan ben editats com aquest El temps no vol quedar penjat o com Si em parles del desig, poemari eròtic, serà considerat com un referent de bon gust. Ja sabem que entre l’academicisme principatí i el popularisme regnícola hi ha un debat que bé ens agradaria que fos de primera línia. I que la barroeria política i l’abeurall cultural en qualsevol de les seues formes comunitatícoles no foren l’excusa per a tapar una vitalitat creativa com la d’aquest polifacètic escriptor. Pel que diu, potser la seua aspriació com a dinamitzador cultural ja es donaria per satisfeta. Amb tota seguretat, el seu deler creatiu, no.
Un exemple a seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada