Per:
Elvira Cambrils
El «nostre petit país», com l’anomena Manel Alonso en el Quadern
de ca Perla, batega ben viu en les històries que evoca el diari, en les
reflexions que s’hi escolen al llarg de tres anys, en la galeria de retrats que
engendra el paisatge valencià, en els anhels no complits i en les il·lusions
que s’entesten a perdurar. Històries d’una geografia i un temps particulars,
com ho són totes les geografies i temps viscuts, però que en transmutar-se en
matèria literària esdevenen universals per la seua naturalesa de testimonis del
sentir i el pensar humà.
Ens reconeixem en
l’enyorança pel que ha quedat enrere tot i perdurar en nosaltres –el temps,
aqueix gran escultor de Marguerite Yourcenar–, en la tristesa davant de
l’inapel·lable canvi que s’endu els paisatges estimats –no d’una manera
innocent com li és propi a la lentitud dels dies sinó per la devastadora
especulació culpable–, en les ànsies juvenils de llibertat –les primeres
cançons i cigarrets compartits amb la colla, el despertar polític,
l’alliberament sexual, l’oposició a un déu castrador i patriarcal–, en l’amor
per la llengua marginada. En la frustració pel país que no hem pogut fer, que
sentim esvair-se pel cel de la modernitat –tan connectada, tan cibernètica, tan
globalitzada, tan consumista, tan enredada en les xarxes de la manipulació–,
com el fum de la foguera, malgrat els tions encesos i la caliu que ens arriba
amb llibres com Quadern de ca Perla.
Ens reconeixem també en el tribut a les persones del nostre entorn, personatges
anònims que no passaran a la història en majúscules tot i merèixer-ho pel seu
exemple de vida o personatges que van avivar el realisme màgic de la infantesa.
La memòria i la
llengua són l’ànima de l’escriptor. El «pesador de paraules» que és Manel
Alonso col·loca sobre la romana les nits d’estiu al carrer davant del televisor
en blanc i negre amb la colla de veïns, grans i menuts, que s’apleguen al seu
voltant, els telèfons que sonen per a algú del veïnat, els jornalers que van a
llogar-se a la plaça. Els fèretres a l’entrada de casa, els éssers estimats
sense vida agombolats per les paraules i les mans familiars que sonen a
pregària, que els abillen per a l’últim comiat. La memòria col·lectiva dels
valencians lligada a un món rural on s’alfarrassa la taronja, es va a destall o
a jornal, es lliga amb corda de pita o s’aclareix l’hort. Un món ben present
entre nosaltres fills i filles de llauradors que no llegien cap llibre però que
ens van permetre, gràcies al seu esforç, estudiar i enlairar-nos per uns mons
vedats.
La «literatura de
proximitat en una llengua minoritzada» de Quadern de ca Perla, tal com la
defineix el propi autor, ens ha seduït. Han sigut tantes les convergències que
en alguns textos ens pareixia que parlava no de l’Horta sinó de la Marina
–«Quan el Montgó du capell...» o quan diu que a la façana li diuen «frontera»,
com diem a Pego– i per què no de la Ribera o de la Plana? Les fronteres
seculars entre els mateixos valencians han donat el seu fruit enverinat:
distanciar-nos i evitar que ens reconeguem en la nostra singularitat cultural.
Manel Alonso ens recorda que l’Horta està ací, al costat de casa, que tots
formem part d’una manera de ser en el temps. I nosaltres que no estimen les
essències, i menys encara les essències identitàries, celebrem amb joia el
retrobament amb un amic que canta i lloa l’orgull de qui no vol ser engolit pel
vent de la uniformitat.
Elvira Cambrils (Pego, Marina Alta 1955), és novel·lista i llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. Article publicat al seu mur de facebook el 21 de febrer de 2020.
