(Vicent Sanz amb Jesús M. Tibau)
Per Vicent Sanz
He llegit Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, aquest mes d’agost, com una lectura d’estiu, és a dir, com una lectura destinada sobretot al plaer de llegir. Hi ha moltes maneres de llegir i aquesta deu ser la més fragmentària, caòtica i discontinua que hi ha. Per exemple, la lectura del llibre ha anat intercalada amb el seguiment d’altres tants volums. Això no obstant, alhora, es tracta de la lectura més distesa de totes, en què la imaginació, la sensibilitat i el gaudi estètic es deixen anar de manera més lliure. Penso que el resultat ha estat del tot satisfactori.
Amb l’autor, ens seguim prou a les xarxes socials des que vam conèixer-nos personalment a la trobada literària de Cornudella de Montsant de 2010, propiciada per Jesús Tibau. D’abans, només em sonava per la seua vinculació a la revista L’Aljamia, que vaig detectar en l’etapa de tossal. Resulta sorprenent el desconeixement que ha existit i que encara existeix entre els escriptors de les diferents àrees culturals catalanoparlants. És una cosa que he tingut ocasió de constatar en diferents àmbits i que potser les xarxes socials puguen millorar, si bé és veritat, al meu entendre, que les dinàmiques centralistes tendeixen a condemnar a l’ostracisme cultural les veus que o bé no aconsegueixen vèncer aquesta dinàmica o bé no hi grimpen sense més miraments. Potser algun dia la tasca de difusió cultural d’escriptors inquiets com Jesús Tibau meresca el reconeixement d’haver fet una contribució important en aquest sentit. Avui, al meu entendre, Manel Alonso és un autor amb una presència interessant i creixent, un escriptor d’una solidesa a prova contra les circumstàncies. El seu exemple reincideix en la duplicitat cultural de la societat catalanoparlant, sense accés normalitzat als mitjans de comunicació de masses però amb canals perfectament homologables i dinàmics per desenvolupar-ne la riquesa.
D’alguna manera, els continguts literaris d’Els somriures de la pena reprodueix aquest esquema. Si hi ha res que personalment m’haja atret sobremanera del llibre és la recreació mateixa de Pouet, el poble del Manel Alonso escriptor, narrador, esdevingut personatge dins la seua mateixa obra literària. Ell manté la distància creativa entre el seu Pouet imaginari i el seu Puçol (Horta Nord) real. Això no obstant, la captació i la recreació que fa de la vida del seu poble tal com l’ha coneguda al llarg del temps no deixa lloc al dubte sobre la correspondència entre el Puçol col·lectiu el Pouet artístic, personal. Les formes de vida en un poble valencià, a Els somriures de la pena, assoleixen entitat antropològica, ètnica. Es tracta d’un element que potser qui no s’hi ha criat percep igualment però de cap manera amb la proximitat i alhora amb la profunditat, amb l’emoció amb què l’autor les posa en joc, les recrea, les fa funcionar com si es tractessen de records i somnis propis. Hi ha, doncs, en aquest llibre, sobretot a les dues primeres parts, perfectament narrat, l’imaginari social dels valencians de poble. Que són la immensa majoria dels valencians que diuen «Bon dia». Potser aquesta circumstància canvie en un futur no gaire llunyà. Qui sap si no està canviant a hores d’ara. En el sentit que les formes de vida característicament urbanes, al País Valencià, hi han tingut una penetració popular molt recent. Més perillós és pensar que aquesta penetració va justament acompanyada de canvis sociolingüístics despersonalitzadors. En qualsevol cas, la reproducció literària d’aquestes formes de vida a partir de la memòria històrica, personalment em remet sobretot a la transmissió, a la continuïtat, a la revitalització.
D’aquesta manera, Els somriures de la pena és sobretot una reflexió sobre el pas del temps, una mirada sobre el passat, un passat en què la dimensió familiar ho comprenia tot, formava els paràmetres de la vida individual de les persones de manera natural. L’autor hi projecta una visió no pas nostàlgica, cosa del tot estranya al sentir popular que anima la seua obra, sinó agredolça, conformada, en què la tristesa pel pas del temps es veu sobradament compensada per un humor d’arrel característicament tradicional, perfectament descriptiu de la manera de ser col·lectiva dels valencians, que enllaça, després de tot, amb l’esperit heretat d’una pagesia històrica compartida arreu dels Països Catalans. D’aquí la profunditat antropològica dels relats que conté, 30 en total.
Es tracta de relats curts, de lectura ràpida, en què es reprodueixen situacions de la vida quotidiana gairebé sempre vinculades amb la mort, un tema car als clàssics valencians. La mort com un element omnipresent en l’existència de les persones, siga al final del periple vital, siga en l’àmbit immediat de la família, del veïnat, de les amistats, del carrer. Es percep en aquest sentit, el cantó ombrívol que els clàssics valencians sempre hi han dispensat. Això no obstant, com s’ha dit, Alonso contrapesa, tal com ja apunta el títol, aquests elements amb una alegria de viure que desemboca, a l’hora de la lectura, en la percepció de la tendresa com actitud davant de la vida i dels altres. Aquesta és, en síntesi, la visió que vol projectar. En alguna banda potser he llegit que els personatges que hi apareixen, en general, són uns perdedors. Que la seua vida ha estat, és una vida de perdedors. Contràriament, crec que es tracta de guanyadors de la seua pròpia existència. De resistents davant unes penalitats que, després de tot, poden amb ells molt relativament.
La darrera part dels relats, encapçalada pel refrany «Maleïda la dent que es menja la sement», aborda més la faceta d’activista cultural de l’autor, com a escriptor i editor, que és quan l’escriptor fa un personatge literari de si mateix. En aquests relats, el llibre tracta justament les disfuncions de la vida cultural viscuda de primera mà per Manel Alonso i, alhora, opera magistralment la continuïtat entre l’escriptor real i el personatge imaginari, de manera que el lector, malgrat la diversitat de veus narratives que apareixen al llarg dels 30 relats, estableix sense voler una identificació entre ambdues figures que reforça molt la versemblança del conjunt. Als dos darrers relats, «Una vida accidentada» i «Què passa amb els nostres records?», aquest darrer de títol ben significatiu, l’escriptor imaginari surt discretament d’escena per completar l’artifici.
Un llibre de relats per llegir en qualsevol moment i assaborir el plaer de viure.
