POSEM MANS EN FARINA

Per Ricard Chulià

“En lo mig del camí de nostra vida/ me retrobé per una selva escura,/ que la dreta via era fallida”. Permeteu-me la gosadia, l’esnobisme, la boutades, etc. –digueu-ne com vullgueu, que tindreu raó– de citar els primers versos de la Divina Comèdia en la traducció d’Andreu Febrer, la primera que es féu de l’obra immortal de dante a una altra llengua romanç –de fet, una de les primeres grans traduccions a vulgar d’una gran obra escrita en un altre vulgar–, fet que demostra que la cultura catalana sempre ha sigut una terra fèrtil i oberta a influències i de fusió i interculturalitat mediterrània, per molt que ara ens facen veure que tot això respon a un passat que no varen tindre –mentida– o que és carrincló perquè la modernitat és una altra cosa –més mentida encara.

I el primer article del recull Cròniques des de l’infern comença narrant la perplexitat d’un professor de valencià davant de l’analfabetisme militant dels qui ens governen. Com ens podem trobar en un país on tothom s’atreveix a pontificar sobre una llengua en la qual no saben ni dir “bon dia” ? Gosaria algú de la delegació de la candidatura de Madrid 2020 (pagada amb els nostres impostos) qüestionar a Noam Chomsky, per exemple, qualsevol teoria amb el seu anglès de “no listen ask”?

Possiblement, per què no dir-ho. Així és aquest entorn hostil en què ens trobem. El nostre sistema de valors salta pels aires, tal com relata també molt bé el llibre Camins al sud de Sergi Durbà (Editorial Germania), amb les vivències d’un altre professor de valencià al sud més sud del nostre país, on l’ensenyament del valenciano es basa a aconseguir la gran fita de poder passar l’hora de classe sense baixes destacables o danys col·laterals irreparables.

Així és com avança aquest recull que Manel Alonso (Puçol, 1962) va publicar en diverses revistes –entre les quals les pàgines d’aquesta que ara llegiu– o mitjans de comunicació digitals (alguns dels quals malauradament desapareguts, com l’Informatiu.com) entre el 2011 i el 2013, i que, en fer-ne la selecció i la destria per embastar aquest volum, ha volgut lligar amb un passatge de l’obra de l’inmortal Dante. Vet ací també perquè el títol: va més enllà d’una descripció –que també– dels temps que ens toquen viure.

Fet i fet, aquestes cròniques ens mostren que, en totes les èpoques, cadascú s’ha d’enfrontar a la realitat política, social, cultural... com Dante baixava a les esferes de l’infern i relatava allò que veia. Deixava palesa la seua indignació, assenyalava els vicis i les hipocresies dels seus contemporanis. Prenia partit i no s’abstreia i es tancava en la seua torre d’ivori, sinó que alçava la veu per denunciar la injustícia o la desraó allà on es trobava.

Manel Alonso és una d’aquelles persones a qui una cultura i un país haurien de retre homenatge dia a dia. I que, tal com diu el tòpic i no per això ara no és menys cert, si no existira, caldria inventar-se-la i demanar als déus que ens la portaren per fer-nos la vida més interessant. Agitador i incansable defensor de totes les causes perdudes, no és gens estrany que darrerament haja estat impulsor de les noves veus poètiques valencianes a l’editorial Germania, com Hèctor Serra o Alba Àlvarez, per esmentar-ne només dues que també vàrem ressenyar en aquesta mateixa secció.

Arribats ací, potser entendreu per què volia fer la citació de la Divina Comèdia en la versió de Febrer: per retre homenatge als catalitzadors i dinamitzadors sense els quals la nostra vida cultural –i això no és poca cosa–de segur que seria molt més pobra. Salut company!

Publicat al número 391 de la revista Saó

RAFAEL ESTRADA VERSUS MANEL ALONSO

El cantautor Rafael Estrada Puertos (Castelló de la Ribera, 1958) és un home que sovint agafa les melodies al vol, en un recital o en una lectura de poesia és capaç de trobar una melodia seguint el ritme intern del poema. Estrada, que sempre ha estat un home amic de la paraula, obert i generós, no ha pogut estar-se de dialogar amb els poetes, deixar-se atrapar per la poesia de l’altre i fer-la seua convertint-la en cançó.

A través de la seua discografia podem veure quins han estat els poetes amb els quals més ha dialogat: Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Marc Granell, Josep Manel Vidal i aquest que escriu. Tots els quals tenen en comú una certa manera d’entendre la poesia i, encara que són de diverses generacions, els podríem enquadrar dins de la poesia de l’experiència, ja que practiquen un cert realisme de marcats tocs intimistes. Per bé que, també és cert, tota literatura naix de l’experiència vital de l’autor, de la relació que l’autor té amb la vida, el món i la literatura.

La manera de cantar de Rafael Estrada està influenciada per alguns dels membres més destacats de la Nova Cançó i en especial per Lluís Llach, encara que Estrada vocalitza millor que el de Vergés i té un altre tipus de registre de veu. La manera de compondre les cançons ja és una altra cosa, prové de la confluència de diverses tradicions musicals, la pròpia, la francesa i la dels cantautors de rock anglosaxons.

En dues ocasions Estrada ha decidit musicar poemes de l’autor d’aquest comentari. En la primera va triar el poema Festejaren la sort, del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia, 1998), en la segona ho féu amb el poema Un dia tornaràs, del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009).

El primer està conformat per uns versos que ens parlen de tristesa i desencant, que l’autor dedica al seu pare i al seu avi, els quals van estar tota la vida esperant un colp de sort per a poder realitzar els seus somnis. Rafael Estrada acotxa el poema amb una melodia on la veu és com un llarg lament contra la desventura i l’oblit. Els arranjaments musicals, que en el seu moment va fer Pau Chafer, inclouen un clarinet baix, Carles Escalera, i una trompeta, Paul Evans, que junt amb les cordes i el teclat creen una atmosfera de desesperança davant d’uns destins que irreductiblement acabaren en la paperera de l’oblit. El drama dels perdedors té la força, la intensitat i la bellesa de la tragèdia.

El segon poema el componen uns versos per a l’esperança i el combat col·lectiu, unes paraules per a no oblidar, per a no resignar-se i assumir les derrotes infligides, és una empenta per a tornar amb les ferides cicatritzades a la lluita, ací el poeta ens diu que els perdedors un dia potser trobaran la victòria. Rafael Estrada convertix el tema en un himne pop, amb influències de la música negra anglosaxona, el soul, i a la formació que l’acompanya a l’estudi de gravació sota el comandament de Pau Chafer li afegix un cor femení que aporta el to èpic a la cançó. La tornada no està en la repetició d’alguna estrofa, sinó en una melodia encomanadissa i suggerent. Estrada canta ací seriós i alhora enyoradís, enyora totes les batalles en les quals ha intervingut, hi ha alegria en la seua veu, una alegria que li oculta el desencant, sap que el seu missatge porta esperança.

No sé si ha estat casualitat o no, possiblement no, ja que la primera de les dues cançons forma part d’un cedé que acompanyava el llibre Reminiscències d’amor i joia, enregistrat l’any 2008, i la segona s’inclou en un cedé que acompanya el llibre Ombres de memòria incerta, enregistrat l’any 2013. Així i tot, són dos poemes amb un missatge radicalment diferent, quan no oposat. En el primer parla del seu univers familiar i íntim, i ho fa d’una manera pessimista, sense ni tan sols donar als perdedors un punt per a l’esperança. En el segon es tracta d’uns versos per a la col·lectivitat, una col·lectivitat vençuda que no derrotada, que és capaç encara de projectar-se en el futur. Dos cants per als perdedors enfocats de manera diametralment oposada.

XARRADA A L'IES "RAMON ESTEVE" DE CATADAU

El divendres 14 de març pel matí vaig tindre el plaer de tindre un encontre amb els alumnes de Segon de Batxiller de l'IES Ramon Esteve de Catadau, els quals durant el mes de gener i febrer havien llegit i treballat en classe el llibre CRÒNIQUES DES DE L'INFERN.

Ha estat una trobada agradable en la que hem pogut parlat d'una manera distesa sobre diversos temes d'actualitat,  així com de literatura, periodisme i la manera de construir un article d'opinió. 

FALLES I LITERATURA: LES MEUES COL·LABORACIONS

Per la senda de les flors ja venen les falles i com cada any aporte a la festa el meu granet d’arena. Tinc una vinculació emocional amb les falles que em ve per via paterna. El meu pare va ser un dels membres fundadors de la primera falla del meu poble, la falla Hostalets, i a més fou de professió pirotècnic. Per a ell fer la seua perillosa faena en les falles del cap i casal, més que un treball era un luxe. Fer la disparà de la plaça de l’ajuntament una joia.

Aquest any he participat, com ho vinc fent els darrers anys, en la revista Marxa Popular Fallera, dirigida pel poeta Vicent Penya, i ho he fet amb un article d’opinió, “El domini del discurs anticultura”.

També he col·laborat en llibrets de diverses comissions, en el monogràfic literari, coordinat pel poeta Lluís Roda, “Sexduïts” de la falla Sagrada Família-Corea de Gandia amb el conte “El tercer en qüestió” i en el monogràfic, coordinat pel poeta José Manuel Prieto, que tenia per títol “L’abisme de les paraules” amb el poema “Sentir” de la falla Prado també de Gandia.

Una joia, un luxe i un plaer participar-hi.

EDITORIAL GERMANIA REEDITA "CARAM, QUINA AVENTURA!"

Editorial Germania d’Alzira acaba de reeditar, a la col·lecció Calidoscopi, les versions en valencià i en castellà del llibre de literatura infantil de Manel Alonso Caram, quina aventura! / ¡Caray, que aventura!

Alonso va obtindre amb aquest llibre el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza que patrocina i organitza l’ajuntament de Meliana, institució que es va encarregar de fer la primera edició del llibre. Aquesta primera edició va comptar amb les il·lustracions de Cesa Perelló, unes il·lustracions que l’acompanyarien en l’edició que va fer l’any 2006 Brosquil edicions, editorial que havia de publicat la primera edició en castellà d’aquest llibre l’any 2004. així com en l’edició en basc, Arraioa, hau da hau abentura, que l’editorial Mensajero de Bilbao va fer l'any 2004.

Caram, quina aventura! va obtindre l’any 2002 el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris valencians al Millor Llibre Infantil editat l’any anterior d’autor valencià.

Ara apareix una nova edició del llibre tan en valencià com en castellà amb noves il·lustracions fetes per Empar Piera, autora que els darrers anys ha col·laborat en diversos projectes literaris amb Manel Alonso.

TONET I EL DRAC DEL PUIG

Tonet és un xiquet una mica desendreçat. El seu avi Pasqual sovint ensopega amb els joguets que ha anat deixant escampats per tota la casa. Enfadat l’avi li demana a Tonet que els arreplegue i en veure que no ho fa exclama “Eres més mal que el dragó del Puig” i com si es tractara d’un encanteri, l’avi capta tota l’atenció de Tonet el qual li reclama persistent que li conte quina és la història del Drac del Puig.

En aquest nou conte de la col·lecció Mon de paper (Editorial Germania) que protagonitza la família Gramola, l’escriptor Manel Alonso i la il·lustradora Empar Piera, apropen als més menuts de la casa la llegenda del drac del Puig, un dels mites fundadors dels Regne de València, i ho fan amb unes il·lustracions senzilles i simpàtiques i un llenguatge poètic, a base quartetes de rimes fàcils, que fan més divertit i agradable el text per als lectors.