Escriure
una novel·la és una aventura. El novel·lista sap quan comença, però mai com
l’acaba. Ja pots programar el teu temps, fer un pla rigorós de treball, que
tard o d’hora apareixerà un escull o una o diverses cruïlles que t’obligaran a
variar el rumb del relat.
He
escrit sis novel·les, La maledicció del
silenci (1992), Escola d’estiu
(1994), una que resta inèdita de la qual no vull ni recordar el seu nom, En el mar de les Antilles (1999), que
considere la meua primera novel·la perquè per a mi les altres, passats els
anys, no foren més que provatures, Entre
les urpes del gat (2018), amb un torturat procés de creació del qual ben bé
es podria escriure un relat, i aquest any 2022 apareix Fusta de Carrasca.
Es
tracta d’una narració que comence a escriure amb una estructura i uns
personatges ben definits, i amb tota la informació sobre els fets al meu abast.
La feia créixer amb una regularitat artesanal, que només és capaç de donar-te
la seguretat que dona l’ofici d’escriure, un ofici que tant m’ha costat
d’aprendre. Tenia fins i tot elegit el lector a qui anava destinada. No era un
prototipus de lector, sinó un en concret. A punt d’escriure el darrer capítol i
posar el punt i final, la tragèdia aparegué de sobte en la meua vida i la
redacció de la novel·la es va aturar. Mesos més tard, vaig tornar a llegir tot
allò que havia escrit i em vaig donar compte que, sense el meu lector, res no
tenia sentit, la qual cosa em va obligar a reescriure un bon grapat de pàgines
i pensar en un final diferent al que tenia previst.
El
dia que la Fira del Llibre de València li va retre un homenatge a la meua
estimada veïna Empar Claramunt, vaig atracar l’editora Núria Sendra i ella amb
un somriure es va comprometre a llegir el meu original.
Núria
i els seus assessors em vam assegurar que alguna cosa grinyolava en les
darreres pàgines del llibre. Vaig estar un parell de mesos pensant-ho fins que
un dia, tornant d’una llarga passejada, ho vaig veure clar, li sobraven un
parell de pàgines i li faltava el paràgraf que tancaria com un cercle perfecte
el relat.
La
metgessa Sònia Giner Molins, en el pròleg del llibre Quadern per al meu fill Arnau (2020), afirma que solc fusionar les
meues vivències, el meu poble o aquelles persones que estime en els meus textos
i desdibuixe la línia que separa la realitat de la ficció.
Sovint
la meua narrativa se situa com un funambulista destre sobre la fina línia que
separa allò que és real d’allò que és pura ficció, i els lectors no acaben
d’endevinar el que és cert del que és inventat.
En Fusta de Carrasca, el funambulista veu
com sota els seus peus es desdibuixa quasi per complet aquesta línia, però la
realitat que apareix no és la veritat, perquè la solidesa de la veritat sempre
depén d’aquell que la mira.
Fusta de Carrasca està narrada per la
personatge protagonista. Ella és conscient que no és una illa, que forma part
d’una nissaga familiar, que la vida que vam viure, que la classe social a la
que pertanyien i les decisions que van prendre els seus avantpassats han acabat
marcant el seu destí. Recorda fins i tot allò que no ha viscut, que visqueren
els seus avis, els seus pares, i ho va escrivint en un quadern.
Recordar
ja és fer literatura, i la literatura és una màquina amb la qual podem viatjar
endavant i endarrere en el temps.
La
protagonista ens parla del paisatge originari de la seua família, dels motius
perquè es van veure obligats a deixar enrere el seu poble. De l’emigració, del
descobriment d’un nou país amb una llengua i una cultura diferents i com
s’adaptaren a la nova realitat.
En Fusta de Carrasca hi ha molt d’allò que
s’anomena efecte espill, veiem reflectits en el text tot un seguit de figures
en diferents plans, i de la mateixa manera que en Las meninas de Velázquez descobrim que entre ells hi ha
l’escriptor.