QUADERN PER A JOAN

Per Salvador Vendrell*

Manel Alonso i Català em fa arribar el seu llibre Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019) amb una dedicatòria que em toca el cor: «I se’ns escapa la vida/ entre els dits tous de les mans/ i en la seua agra fugida/ ja no ens valen crits ni clams.// Assumim la solsida/ i al camí obriguem trams/ que alleugen,ai, la ferida/ i amb goig creem nous lligams» Un llibre que va fer després de la seua crisi personal provocada pel naufragi dolorós de Brosquil edicions de què era soci fundador i treballava de director literari. Això en 2009 en plena crisi econòmica quan «el futur, que a penes feia uns anys ens els pintaven tan ple de llum i de color, s’havia convertit en un gat negre que fugia en la fosca nit».

Alonso conta que va viure una crisi creativa, perquè se li havia assecat la deu d’on es nodria. Una creativitat sense la qual els escriptors no són ningú. I com el mal no ve mai sol, van diagnosticar un càncer al seu amic Joan Baptista Campos, cosa que el va afectar profundament: «Et mous com un funàmbul/ sobre la corda fluixa que t’imposa la malaltia./ L’angoixa, l’ansietat, la malenconia et fereixen/ intentant desequilibrar-te/» Joan Baptista, però s’enfrontà a la malaltia amb esperança, tot desfent-se dels mals pensaments i creant en la seua llar una atmosfera positiva: «Potser és una qüestió d’amor: escoltar la vostra presència en l’espera i la memòria i aquest goig de viure». «La punyent punxada del dolor/ et recorda que la lluita continua».

Joan Baptista tenia un blog, La garfa dels dies, on penjava poemes, reflexions i articles diversos: «Obris el llibre dels dies i passeges el dit tremolós/ per les seues pàgines, mentre tenses l’arc de l’espera». I un dia Alonso es va adonar que contestava al seu amic en forma de poema: «El caliu del record viscut i compartit/ ens escalfa, camarada, en les nits fredes/ i ens protegeix de les ombres funestes». Va continuar escrivint en el blog de l’amic només amb la voluntat que sentira la seua presència al seu costat com ho feien també altres amics escriptors: «La grata companyia de la gent que ens estima/ ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntals i alhora refugi/ contra la fonda pena que ens afligix/». Un dia es van veure i Campos proposa a Alonso, publicar els poemes, d’un i de l’altre, en el mateix llibre, Alonso en aquell moment, va preferir deixar-ho córrer. Però, seguia escrivint al seu amic, perquè recuperara el tremp creatiu i, al mateix temps, li curara les ferides. Quan va faltar Joan, va guardar els poemes i, durant alguns anys, es va negar a editar-los. Li feien mal. Finalment, es va decidir a publicar-los en aquest Quadern per a Joan. Un llibre que no vol ser un comiat, perquè l’amic viu en els seus llibres i en la gent que estimava.

*Article publicat al diari Levante el dilluns, 8 de juliol de 2019

"QUADERN PER A JOAN"

PER VICENT NÀCHER

El darrer llibre de poemes de Manel Alonso i Català és una obra que ha fet reconciliar-me amb la condició de poeta. I és que es tracta d’un recull de versos molt sentits, que ràpidament traspassen qualsevol lector. Són textos senzills i d’una bellesa important per la seua sinceritat, que arriben fins al moll de l’os. Dic sincers perquè davant de la mort no caben mentides, a ella no se la pot enganyar. En aquest cas, Alonso ret un homenatge molt colpidor i punyent al desaparegut jove lletraferit Joan-Baptista Campos, a través d’un diàleg poètic entre les paraules de tots dos. Aquest es troba plenament immers en una malaltia que el conduirà  a la mort, i Manel, li escriu mots per tal d’oferir-li el seu suport en uns moments difícils. Campos, per la seua condició de metge sabia a què s’enfrontava, però amb valentia i coratge assumeix el mal.

    Són trenta-quatre poemes impressionants, que sorgeixen de la conversa virtual dels dos poetes a través d’un blog, on Campos plasma les seues sensacions i cada moment del dur tràngol pel qual està passant. Sense massa artificis, Alonso intenta conhortar l’amic malalt, i davant la mort del seu interlocutor deixa inacabat el recull de poemes. Manel, el qual també es troba immers en una crisi personal i creativa, ens parla de les quatre veritats úniques de la vida i s’agafa fort al món que li ha tocat viure, tot compartint el dolor amb l’escriptor castellonenc.

    M’ha arribat a l’ànima aquest llibre d’Alonso, si ja em va agradar molt el seu Correspondència de guerra (2009), aquest Quadern per a Joan publicat per l’editorial Neopàtria d’Alzira no es queda enrere. Manel aposta per la claror sense amagatalls i la paraula senzilla de tots els dies. Aquesta és la poesia que a mi m’agrada, directa, transparent, que emociona el lector sense laberints formals, que s’instaura enmig de les coses de tots el dies com és la mort. Una obra que recomane vivament, i que ens recorda que tots estem en les mateixes condicions davant la negra dama que posa el final a totes les històries. Un plaer llegir poetes que ens ofereixen el seu necessari testimoni.

Article aparegut al periòdic La veu d'Algemesí el mes de juliol de 2019.

Foto: Ximo Bueno.