Per Emili Gil
La
nova novel·la de Manel Alonso, Entre les
urpes del gat, es desenvolupa amb un estil directe natural, i sense embuts,
que és molt d’agrair i que m’ha evocat, de manera força agradable, la flaire
propera d’algun dels relats oblidats del nostrat i oblidat (per descomptat)
Joan Santamaria i de l’escriptor flamenc (també prou oblidat) Jean Ray. Ai,
l’oblit, quina gran cosa! La Inquisició continua dominant.
El
text de Manel Alonso sua poble pertot arreu, i és un goig que a través de les
seves pàgines-porus reviscolem temps, eines, oficis, cuines i expressions
genuïnes de la llengua i de la terra que ja han desaparegut (o gairebé) de
manera definitiva. Lligona, cavalló, portell... És natural que així sigui,
doncs a aquestes primeries del segle XXI ja hem après la lliçó del Nautilus: Mobilis in mobile, tot és en constant
moviment, res no s’atura, tot canvia, l’Art és efímer, mai no ha existit ni
existirà cap Edat d’Or. Això no impedeix, emperò, gaudir de la nostàlgia (i
fins i tot malenconia) que se sent en llegir determinats passatges de la
novel·la on es descriuen les relacions quotidianes entre pares i fills i que,
als que ja tenim una certa edat, ens fan reviure uns temps que, com deia un
poeta de terres de ponent, no tornaran mai més.
És,
certament, un plaer per als sentits que el llenguatge d’Entre les urpes del gat ens faci assaborir l’arròs caldós talment
com si el tinguéssim al davant, o sentir el gust dels albercocs acabats de
collir, cosa que m’ha fet pensar en els també molt propers «gastronòmicament
llegint», si em permeteu dir-ho així, textos dels vells i bons col·legues
Erkmann-Chatrian (també sovint oblidats, com és natural, per la crítica oficial,
«escoles» d’escriptors i màsters). Però no tot és satisfer els sentits
gustatius més carnals!
També
hi ha misteri i enigma a la novel·la de Manel Alonso (ara em vénen al cap Bolangera de dimonis, d’Àngel Sánchez
Gozalbo, i El saber perdut, d’Anna
Vilar), història local que configura la universal i, fins i tot, amistat de
l’autèntica, una mica d’amor (o hem de
dir-ne sexe?) i altres característiques típicament humanes, com ara la gelosia,
l’enveja i la vanitat. Tot plegat mesclat, adobat i salpebrat amb els cavallers
templers, digressions encertades cap a móns onírics, referències ben explícites
al mite de Sísif i al potent símbol del laberint, entre d’altres, i (oh,
sorpresa!) una empresa immobiliària d’aquestes que tant han proliferat al País
Valencià durant la darrera quarantena d’anys i que tant de mal han fet al
patrimoni social, cultural i històric (i no només al del passat i del present,
sinó també al del futur, si és que hi ha cap avenir). El Déu Diner us durà a
l’Infern, xiquets!
A
cavall de l’esperit de Pouet, amb els seus habitants, espectres propis i
indrets característics, com ara la Torreta, ca la Dula, el bar de la Cantonada
o el mont Picaio, Manel Alonso configura una cosmogonia molt propera, i pregona
en la seva sensibilitat, a qualsevol ésser humà de qualsevol espai i qualsevol
temps. Tothom pot sentir-s’hi ben identificat, perquè el plànol on es
desenvolupa (existeix) Pouet és en la realitat quotidiana (mental i física) que
ens amara jornada rere jornada. És, sovint, Pouet (pres aquí com a símbol de
realitat interior) qui ens salva de morir aixafats per la part de realitat
(sovint exterior) que ens esclavitza vilment. És en aquest «espai», «dimensió»,
o digueu-li com vulgueu (però igual de real que qualsevol altre, com demostra
la física quàntica), on passen coses per les quals val la pena viure (i
escriure).
Serà
certa, al capdavall, la frase amb la qual Manel Alonso promociona la novel·la?
Diu així: «Evoque i escric amb ànim de revenja amb les urpes d’un gat».
Vosaltres mateixos.
