Per Ramon Guillem
Conec Manel Alonso
des de sempre. Fins i tot diria que des de la nostra infantesa i
adolescència. Reconec que en dir açò si
hi ha present algú que conega les nostres respectives vides potser se
n´estranye una mica. En realitat, jo parle d´una altra vida: aquella que
aquells que ens dediquem a escriure quasi considerem més vertadera que no
l´altra: aquella que té relació amb la literatura, que ens tanca en una cambra
moltes vegades insomne, que ens fa creure que tot és possible, que ens fa pujar
a l´infern i descendir al cel –o era al revés?-, i on la paraula és el déu
salvatge a qui oferim un culte fanàtic i no cal dir que també sanguinari
(potser se sorprendíeu si sabéreu quins sacrifis som capaços de fer només per
la troballa d´una bona frase). Innocents com som encara creiem que els mots
poden salvar-nos d´alguna cosa, per petita que aquesta siga.
Conec, doncs, Manel Alonso des de
sempre. Des dels seus primers llibres i des dels meus primers llibres. Encara
recorde com, en una tertúlia literària d´aquelles que un grup escriptors
desfaenats acostumaven a freqüentar, un jove –almenys tres anys més que jo- va
dir-me que havia llegit un llibre meu, el meu primer llibre en català, i, a més
a més, n´havia fet una ressenya en una revista local, que jo per descomptat no
coneixia. Era, és clar, aquest home de Puçol que tinc a la vora i que ja
aleshores tenia el defecte i el bon costum de llegir-se tot allò que queia a
les seues mans. I no sols això sinó que a més a més embrutava tot tipus de
papers, allà on el deixaven, com un boig a la recerca del manicomi de la
lletra. Aleshores ja era una bomba de rellotgeria literària.
Encara que jo preferesc catalogar la seua espècie com a d´animal
literari. Si fem un apressat colp d´ull al seu curriculum sabreu el que vull
dir. Així, ha fet poesia, en llibres com A
tu, del viatger estrany, Amb els plànols del record, Oblits, mentides i
homenatges, Un gest de la memoria, Com una òliba, l´antologia Les hores rehabilitades, Si em parles del
desig o l´antologia Quaderns dels
torsimanys. I novel.les com La
maledicció del silenci, Escola d´estiu o En el mar de les Antilles, narrativa breu com El carrer dels bonsais (traduït, per cert, fa molt poc a l´italià)
o Els somriures de la pena, com també
un bon grapat de contes infantils on destaquen Càram, quina aventura! i Conta´m
un conte, ambdós premis Samaruc, atorgats als millors llibres infantils per
l´Associació de Bibliotecaris Valencians, i, a més a més, tres llibres de dietaris:
Estiu, 1987, El temps
no vol quedar penjat, i A mala hora
gos no lladra. Per si fóra poc ha dirigit revistes literàries, col.leccions
de poesia, de narrativa, ha fet periodisme, ha dirigit revistes institucionals,
ha fet d´editor literari, ha escrit articles, crítica de llibres, etc. Com
veureu ha fet de tot, i res susceptible de ser interpretat en lletres
d´impremta (o ara de la xarxa, també lletres al cap i a la fi) ha pogut ser per
ell oblidat. Puc dir, en conseqüència, que ha fet tot els papers de l´auca de
la literatura, i em sembla que, si creu que cal, se n´inventarà uns altres.
Sols és qüestió de temps. Un animal
literari, ja ho he dit. Un home que es tanca a escriure i en compondré versos i
imaginar mons se sent feliç. Almenys
mentre escriu. O potser no, qui sap. Perquè, si ho pensem bé, per a un
escriptor com cal la felicitat de la creació sempre està mot lluny de ser
completa. I més encara si considerem la mateixa dificultat literària que ens fa
creure que allò que ens proposàvem no ho acabarem mai, o pitjor, que al
capdavall puguem acabar-ho i quedar-nos aleshores decebuts, perquè el resultat
final no s´acosta ni per miracle a allò que en
els nostres somnis n´esperàvem. I si a més a més es tracta d´un llibre
com aquest, on la temàtica és la realitat que ens envolta, ja és més difícil creure en aquella idíl.lica
imatge de l´escriptor aïllat en el seu món, tan joiós comptant les bigues del
sostre, ben lluny de tot i de tots, tancat en ell mateix amb l´única companyia de les paraules. Un tret dels
escriptors europeus de la fi del segle XIX fou precisament la voluntat
d´apartar-se de la vida de la resta dels mortals i viure únicament en el regne
de la imaginació. Escriure tancats en
una torre d´ivori, sols lliurats al conreu de l´art. Així, tot referint-se a la
primera etapa del poeta irlandés Yeats, el crític norteamericà Edmund Wilson,
en aquell clàssic de la crítica literària del segle XX que era –i és- el seu
llibre El Castell d´Axel, es
preguntava: “Quina és la conseqüència de viure per la bellesa, de conrear la
imaginació, el gaudi de les sensacions estètiques, com un fi suprem en si
mateix? Serem fatalment llençats fora de l´òrbita de la realitat, mentre incórrem
en càstigs que no hauran de prendre´s de manera lleugera”.
Aquest conflicte que va atenallar el jove
Yeats està també present en la concepció de la literatura durant tot el segle
XX i encara arriba als nostres dies. Per
cap motiu, però, en cap moment, aquest és el cas de Manel Alonso. Més aviat al
contrari. Perquè aquella dicotomia entre la recerca de la solitud creativa i
l´observància de la realitat com un fet aliè a l´escriptor, apareix molt poc en
la seua obra. Aquest autor ha entés que la literatura pot ser una representació
de les coses del món i al mateix temps un procés del llenguatge, el que vol dir
que, tot i que un escriptor d´aquest temps faça servir la seua obra com un
element per al canvi social i polític, no ha d´oblidar que el seu camí és el de
la integritat artística, allò que Seamus Heaney deia, tot referint-se a la
poesia -encara que també pot aplicar-se a la literatura en general-, que calia
“redreçar-la”, tornar a posar-la recta en la seua recerca estètica. I, evidentment, això, com a bon escriptor que
és, Manel Alonso no ho oblida. Per aquest motiu la seua prosa és en aquest
llibre com un martell que ens colpeja, ara amb uns petits colps d´efecte, a poc
a poc, sense adonar-nos, ara amb una finta inesperada fins que de sobte ens
deixa k.o. en recordar-nos com és el món que ens envolta, quanta mala llet pot
haver-hi amagada. Recorde ara una conversa amb l´autor sobre aquest llibre on
m´assegurava, no sé si ingènuament o malèvolament, qui sap si per animar-me per
a la presentació, que podia llegir-se en poc de temps, com si les pàgines es
llegiren soles. No diré que no és cert, però la veritat és que no vos ho
recomane. Aquest llibre considere que és per a llegir-se´l a poc a poc, però
més que per a assaborir-lo en cada un dels seus racons –que també- més aviat
pel perill d´ofec, d´enuig, i fins i tot d´una pujada meteòrica de la tensió.
No debades el títol és “Cròniques des de l´infern”. Perquè és exactament això: unes cròniques escrites
des del nostre infern quotidià. Transcric les
paraules de la contraportada del llibre, que són ben clarificadores: “Aquest
volum recull un total de cinquanta-dos articles d´opinió publicats en diversos
mitjans de comunicació. La selecció ha anat a càrrec del professor Antoni
Rovira, el qual ha tractat d´establir un lligam entre Manel Alonso i Dante
Alighieri, un fet tan inusual com els moments de crisi que estem vivint, (en
què els poderosos i els governants actuen amb desvergonya, prepotència,
hipocresia, mentides i traïdoria”).
Per aquestes pàgines corren
crims i angoixes, lladres i corruptes, homes agosarats i pusil.lànimes, valents
i covards, persecucions lingüístiques i masclistes, incendis i tancaments de
mitjans de comunicació, la mort i la fam, la manca d´escrúpols, la pervivència
dels depredadors, el frau, la falsedat, la crisi econòmica...Però no sols.
Perquè Manel Alonso, tot i aquest panorama on la foscúria sembla més potent que
la llum, es resisteix a deixar-se véncer. I així, en un esforç profund, lluita
per trobar-ne l´eixida. I ací apareix la nostra literatura, la veu dels nostres
poetes, la nostra música, la nostra gent, el nostre paisatge, l´honradesa i
l´esperança, la recerca del sol i de les estrelles en un cel que l´autor sap
que encara hi és, tot i l´infern que s´entesta a negar-ho, al damunt nostre. Si
visquera encara el nostre estimat amic poeta de Castelló Manel Garcia Grau sé
que diria, amb la seua veu ferma i potent, que aquest és un llibre “punyent i
colpidor”. I
“necessari”. Perquè, com ens diu el mateix Manel Alonso
al final d´un dels articles seleccionats: “La llibertat ens necessita alerta. Mou-te, amic, que açò
s´empastra »
Text llegit durant la presentació del llibre Cròniques des de l'infern a la bilblioteca de Silla (L'Horta Sud) 14 de maig de 2014
.JPG)
