Per: Pasqual Mas i Usó
Manel Alonso és
una de les veus més sinceres, nobles i clares de la literatura valenciana
actual. Tant en poesia com en prosa, el seu llenguatge proper arriba al lector
amb la distància exacta que separa la realitat del món creat de Pouet, pura
mitologia popular. Amb novel·les i reculls de contes com El carrer dels bonsais (2000) o El
somriure de la pena (2011) ens ha mostrat tota aquesta menja literària de la
qual L’ombra del bou (Neopàtria,
2016) n’és la darrera cala.
Retornar a Manel
Alonso, a la seua escriptura tan propera i punyent, tan evocadora, esdevé des
de les primeres línies el plaer de recuperar un món compartit que ens espera en
cada fulla. I aquest univers, bastit amb atmosfera d’història contada al caliu
de la llar, no és cap altre que el d’un anecdotari que, en aquest cas, es
concreta en una festa de carrer com és veure passar el bou, eixe animal present
en la nostra civilització des del Gilgamesh i, més proper, a Creta o ja més
recent en diversos pobles de la Mediterrània. Tanmateix, avui es tracta d’un
tema pervertit per la pròpia tauromàquia que ha ocultat bona part d’allò de
folklòric i d’universal de què constava, d’allò de tradicional, de sacrifici i
de festa. Tant és així, que un dels símbols del nostre suprapaís és el bou; el
d'una marca de begudes alcohòliques —com també amb el Sandeman portuguès—, però
bou a la fi. Ens movem, per tant, en contradiccions, com moltes de les que em
calia vèncer per explicar l’espectacle teatral Déus o bèsties de Xarxa Teatre.
Doncs sí, bou no sempre és tauromàquia i cós; és símbol, és memòria i,
sobretot, fascinació. Fora de polèmiques, el bou ens pertany i, com l’ombra,
sempre el portem enganxat. No és, per això, mala imatge la que ens ofereix
Manel Alonso amb el títol del seu darrer llibre: L’ombra del bou.
Els relats
d’aquest volum “escarben” rere la virtualitat emblemàtica que hem heretat per
trobar l’animal. Com afirma Alonso en el primer relat, “el mite... tergiversa
en part el que és l’animal”, i no deixa veure la bèstia dintre del laberint
urbà, no el minoic, sinó el de qualsevol ciutat nostrada, ací representada per
Pouet, el territori de la ficció de l’escriptor de Puçol.
Amb un llenguatge
proper i senzill, els relats de Manel Alonso ens introdueixen en un món del
passat (com el de “Generoso”), però també en moments d’ara en què el pas del
bou atura tota activitat —ni que siga fer xocolata— per guanyar-li el
protagonisme a la festa i al dia.
Tenim a l’abast,
un reguitzell de relats de mitologia popular inspirada en l’afició pel bou de
carrer, l’eco de la qual corre de boca a orella en més d’un poble valencià; ja
que amb noms de ciutats i carrers diferents, moltes d’aquestes històries han
“succeït” arreu de la geografia de l’Horta de València. Qui no en té una,
d’anècdota, com les que ens conta Manel Alonso? Fins i tot l’haurem
protagonitzada a poc que ens hagem deixat caure per les festes de qualsevol
poble valencià.
El narrador també
és conscient que el material que ens relata en aquestes vint-i-set històries,
de vegades, forma part d’una esfera que en alguns llocs ha deixat d’existir,
però també sap que les tradicions, “si no evolucionen és millor que
desapareguen”. Com hom afirma en la contraportada “el present i el passat es
donen la mà”.
