Per Sebastià Bennassar
Tenc un amic que durant molt de temps va treballar a
l’aeroport de Palma. Eren els temps feliços en què les companyies aèries
donaven diaris als clients que hi viatjaven. Eren els temps en què les
companyies tractaven els seus usuaris com a clients, i no com a carn amb potes
a la qual maltractar sistemàticament. Aquest amic, al final de cada jornada
laboral s’emportava a casa una quantitat ingent de diaris que acumulava al seu
pis. Eren de tot arreu i de totes les tendències polítiques. El seu objectiu
era seleccionar els articles d’opinió que escrivia la gent en tots els mitjans.
Tenia sempre els seus preferits, i possiblement el meu amic s’hauria convertit
en un grandíssim professor de periodisme, perquè treballava a l’aeroport però
era filòsof i potser llegia tot el que els periodistes no llegien. Un dia va
canviar la seva vida de lector de diaris i encarregat de no sé quina part de la
logística aeroportuària per passar a fer de periodista. Crec que en part li
amargaren la vida, excepte pel fet que li permeteren fer articles d’opinió, de
tant en tant, uns articles que transmetien la lliçó que havia après amb la
lectura dilatada dels textos efímers. Sempre deia que “un article, si és bo, és
immortal”.
Doncs bé, des de fa un temps els lectors tenim la
sort de poder tenir a les mans les Cròniques des de l’infern que
ha publicat Onada Edicions i que ha escrit Manel Alonso i Català en diferents
mitjans de comunicació digitals i que ara ha aplegat, molt encertadament, en
format de llibre. Si aquell amic meu tenia una pila de paper de premsa acumulat
a casa seva, avui en dia serien milenars els articles que col·leccionaria en
els favorits del seu navegador. Però molt possiblement un lloc d’honor els
ocuparien els articles de Manel Alonso.
I és que aquest escriptor tot terreny nascut a Puçol
el 1962, ens ofereix una lliçó de periodisme de gran qualitat que a més a més
es presenta en un joc intertextual ni més ni manco que amb La divina
comèdia del Dant. Tot i que el joc de referències sigui molt
interessant, jo crec que una de les millors coses que es poden fer és
concentrar-se en els textos de Manel Alonso, que són prou importants per si
mateixos. I és que l’autor se’ns presenta com allò que tantes vegades hem
trobat a faltar en la moderna literatura catalana: com un escriptor ètic,
circumstància que s’ha de reconèixer que és ben present en els homes de lletres
del Sud, des de Fuster i Estellés cap endavant, passant per un Joan Francesc
Mira, un Ferran Torrent o un Manel Alonso (i sense entrar en la llarga nòmina
de brillants poetes que han fet de l’ètica un dels temes constants i cabdals de
la seva pròpia obra).
Alonso es presenta com un crític implacable dels
polítics que el governen (a desgrat seu, és clar), però també del cinisme de
bona part de la societat valenciana envers el seu propi fet nacional. Perquè no
ho havíem dit fins ara, però aquest infern és un País Valencià governat per la
dreta espanyola (tantes vegades en connivència amb l’extrema dreta, que hi és
emparada), un País Valencià on la valencianitat –entesa com a catalanitat, però
no només, perquè els catalans sovint han estat els primers en no voler entendre
res del que passa al centre i al sud veritable del país, ja sabeu, són els
mateixos que consideren que Tortosa és el sud del país quan en realitat és el
centre-nord- es troba en una trinxera constant, i un País Valencià on el
progressisme sempre és sinònim d’atacs constants. Així és clar que el
periodisme de Manel Alonso sigui molest: és duríssim amb els polítics, parla
des del progressisme (magnífics els seus articles de consciència ecològica i
naturalista) i des de la valencianitat cultural. I és per això que cal
llegir-lo, perquè cada peça és una petita obra mestra on no només destaca el
contingut sinó també la forma: un català riquíssim, un bon ús de metàfores, un
ús molt encertat de l’anècdota per arribar a la generalització… en definitiva,
tot el catàleg d’eines d’un bon escriptor posades al servei del periodisme. Un
llibre que marca i que és una clau de volta per intentar entendre el nostre
país. O un bocinet.
Publicat a la revista setmanal de cultura Bearn
