ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Antoni Rovira

El contingut d'un text pot tenir diverses interpretacions segons els coneixements del lector, segons la seua condició social, segons l'edat i segons les tendències ideològiques i culturals de l’època o del país on siga interpretat. Molt sovint, allò més important no és el contingut d'un text, sinó la data. Si llegim, per posar-ne un exemple, la biografia de Napoleó, comprovarem amb sorpresa que va nàixer abans que l'illa s'integrara definitivament amb França. Còrsega encara no era francesa i, per tant, ell tampoc. Només aquest insignificant detall ens ajuda a entendre l'obsessió, gairebé malaltissa, que va posar en la reunificació d'Itàlia. La data dels esdeveniments condiciona a tothora les nostres reaccions. Som presoners del temps i no podem fer com si res davant els aniversaris dels fets que han ajudat a forjar la nostra personalitat, ni d'aquells que podrien canviar la nostra forma de vida.

Per motius ben coneguts, el període comprés entre el 21 i el 23 de desembre del 2012, marca una fita històrica. El sol s'ha alineat amb el centre de la via làctia i tots els planetes del seu sistema. Una posició que no tenia des de feia 26.000 anys i que coincideix amb la darrera glaciació, per la qual cosa ha anat acompanyada de terribles auguris de mort i destrucció. De fet, no solament els maies la consideren important. També els egipcis, els sumeris, Nostradamus i moltes altres cultures antigues han ordit tot un enfilall de calamitats previstes per aquestes dates prenadalenques. No és casual que el mateix sant Joan considerara que encetava el final de l'apocalipsi, com tampoc és gens casual que jo haja triat Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català per fer més agradables aquest darrers dies de penalitats i tribulacions.

Els somriures de la pena és una compilació de relats breus, esdevinguts al mític poble de Pouet i compilats segons la temàtica en tres seccions: Qui no té tall rosega els ossos, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell i Maleïda la gent que es menja la sement.

Qui no té tall rosega els ossos

Aquest aplec consta de 8 relats on l'autor parla obertament de la mort mitjançant personatges reals, propers i en molts casos, ben coneguts al poble.

La primera reflexió que hi trobem, ens arriba mitjançant l’alcohol, el catalitzador per excel·lència de la comunicació celestial, el qual afavoreix una reflexió sincera sobre els orígens, els somnis, els projectes i els retrets, però alhora disfressa la realitat que ens envolta, fins a fer-nos caure en un estat de confusió pandèmic, que ens amaga la redempció i ens fa veure la llum en els camins de perdició que ens constrenyen a sovintejar la solitud, l'aïllament, la malaltia i, finalment, la mort. De vegades, però, la mort fa els ulls grossos davant els vicis, però es fa palesa a la festa. Tot i això, la prudència i les renúncies in extremis poden arribar a ser molt convincents. En canvi, quan ja l'has mirada als ulls unes quantes vegades i t'ha deixat escapar, comença una mena de joc terrible com aquell que fan els gats amb els ratolins abans de donar-los la urpada de gràcia. I justament la gràcia, la sort, pot ser portadora d'un premi de dol, quan les apostes es fan sense consultar la part lògica del cervell. Encara que quan la lògica ens aconsella d'evitar tots els riscos que implica la vida, en realitat ens està ofrenant una mena d'eutanàsia voluntària, una mort abans de la mort, de totes totes inacceptable quan encara ets sents viu. No obstant això, la mort sempre demana ser respectada per mantenir-se allunyada, sobretot si pot arribar en dies de festa grossa i ajudada per les banyes d'un bou. Després d'una vida de fatigues i de renúncies, la pau esdevé l'únic bé que poden gaudir els morts, les enyorances de tota una vida són d'una importància cabdal a l'hora de formular les últimes voluntats i el fet de no tenir-les en compte és el major dels pecats. La mort dins l'àmbit hospitalari perd molt de dramatisme, perd fins i tot el nom per a anomenar-se “exitus”. En canvi, els familiars del malalt s'estimen més la seguretat, el miracle que podrien obrar els metges en un entorn tan confortable, davant la disconformitat del pobre vell que vol morir a sa casa envoltat dels seus. En el cas d'un discrepància de criteris, els familiars solen eixir-se amb la seua; tret que la mort se'n compadisca i decidisca d'intervenir-hi abans d'arribar a l'hospital.

Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell

Aquest aplec consta de 12 relats que, bastits d'escenes costumistes d'un passat proper a l'autor, ens descriu una volta de Saturn. Un recorregut de trenta anys que va des de la postguerra a l'adolescència de l'autor, on es reflecteix la transició d'un passat totalitari, d'una autoritat fonamentada en principis restrictius i repressors que es resistia a desaparèixer. Un període de canvis que exigia noves metes i l'assumpció de responsabilitats, una recerca contínua de descobertes on la il·lusió, la innocència i l'esperança reiventen els paràmetres personals de la veu narrativa.

El final d'una època i l'inici d'una altra. Els nous costums, la curiositat i els misteris de la vida es donen la mà per tal de bastir el bressol de la cultura. Un bressol que pot arribar a ser ben feixuc, sobretot, quan la cultura es transforma en passió pel futbol i el “jo narratiu” és un defensa inexpert que triomfa per pura casualitat. El fet de creuar la frontera entre la infantesa i l'adolescència exigeix un canvi de valors que s'han de fer necessàriament des de les pròpies errades. Aquest temps d'aprenentatge pot suggerir més d'una malifeta, que molt sovint era corregida amb l'autoritat de les bastonades. I si, a més a més, s'executava amb total impunitat per un mestre d'escola, era encara més esborronador. Una situació molt comuna durant molt de temps que no era fàcil d'aturar. També, la crueltat podia tenir un sentit invers, cap a aquells mestres que no acabaven de trobar el mètode per controlar la classe. La crueltat, però, no és un plat privatiu dels hòmens. De tant en tant, el mateix destí, per sistemàtica casualitat, pot acabar per tancar totes les portes a l'esperança. És en aqueix moment de desolació, on l'aixopluc de Déu s'esdevé l'única opció possible per trobar la pau delejada. Tot i això, la pau dins d'una organització de jóvens del règim es podia veure greument pertorbada amb facilitat, fins i tot, amb una visita als pares per garantir-ne la imposició del càstig. Afortunadament, sempre hi hagué pares que no deixaren de ser-ho en cap moment; perquè si hi ha alguna cosa important a la vida, és encertar amb les companyies. Sovint, per deixadesa en fem cas, fins que la cosa comença a pintar malament. Mai no és tard, però, per trobar-ne un remei. Només hem de recordar aquell refrany que diu que “un clau treu l'altre”. Encara que hi ha moments en què la companyia pot descobrir alguns costums que és millor que estiguen ocults i per tal d'aconseguir-ho es pot arribar a obrar amb nocturnitat i traïdoria, malgrat l'edat. I és que l'afecte dels amics i familiars crea un lligam difícil de superar després de la mort, perquè més que la mateixa desaparició és el dolor provocat pel ritual del comiat definitiu. Paradoxalment, aqueix dolor pot ser encara més punyent quan la desaparició no té cap tipus de comiat, perquè el fet de passar per aquesta vall de llàgrimes sense pena ni glòria, demana una reflexió sobre l'escaiença del camí que hem triat per gaudir de la vida en plenitud.

Maleïda la gent que es menja la sement

Amb aquest títol tan explícit, Manel Alonso ens endinsa en el món superflu dels falsos profetes. I, sense perdre temps ens recorda com va ser d'estrambòtica, surrealista i esbojarrada la seua primera presentació com a editor. Aquesta vergonya, però, només fou la primera d'una llista ben farcida, perquè quan la fanfarroneria t'obliga a resoldre promeses incomplides d'altri, sempre acaben escurant-te la butxaca. Tot i això, quan per damunt del talent, impera la petrarquesca obsessió per la perdurabilitat; només els diners poden reeixir a aconseguir allò inversemblant. Sempre cal un motiu per fer les coses i, de tant en tant, els noms que prendran estan raonadament justificats molt abans que existisca la necessitat de crear-les. I és que els noms són ben importants quan van acompanyats d'un treball ben fet. La vana glòria, sovint nodrida pels interessos polítics, s'esdevé l'avantsala de l'oblit i aquest, és com la pròpia mort. Tot i que, quan la notícia d'una mort resulta ser una lamentable confusió, els fats del destí ens compensen amb deu anys de pròrroga. Una mostra de civisme que han perdut certs polítics quan, només per interessos electorals, gosen d'arriscar el bon nom d'un escriptor. Que Déu els perdone. Si saberen que una història ben narrada pot canviar el curs dels esdeveniments i, fins i tot, afonar el prestigi de tota una vida, anirien a pams. Els salva la ignorància de qui desconeix que una vida dura, mentre en resta el record.

LA CALDERONA ÉS NOSTRA A L'IES LA CREUETA D'ONIL

El divendres 19 de desembre, a tres quarts de deu del matí, vaig tindre un encontre amb els alumnes de Primer d’ESO de l’Institut La Creueta d’Onil, els quals havien llegit com a lectura recomanada en el primer trimestre de curs la meua novel·la curta La Calderona és Nostra.

Durant més d’una hora vaig respondre a les seues interessants preguntes sobre el llibre i sobre el fet d’escriure. També els vaig narrar rondalles i llegendes tradicionals algunes de les quals estan incloses en el llibre i altres no.

Ha estat un acte senzill en el que la comunicació ha estat distesa i fluïda i on ha havut una gran participació per part de l’alumnat.

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Gaspar Jaen

Té raó Manel Alonso quan assenyala la boniquesa de la paraula «torsimany» i confronta el terme amb «traductor». Per aquí baix ja ens havíem avesat (més o menys, és clar) al terme, mercè a l’amic Joan Carles Martí que durant una temporada, si més no, anomenà quelcom com «Taller del torsimany» l’estudi des d’on bastia les traduccions que li arribaven, professionals, diguent-ne, segons em sembla recordar, abans del seu trasllat fora d’Elx, vora el jardinet de Tirant i carmesina que van plantar i li van posar nom amb l’alcalde Manuel Rodríguez i que el seu successor, d’infausta memòria, s’encarregà de remodelar, val a dir de destruir.

Vet aquí, que ara m’encarreguen de fer la presentació d’un llibre que aplega la bonica paraula al mateix títol i que recull una mostra antològica bilingüe –castellà-català– del poeta i editor, del 1962 i de Puçol, Manel Alonso, una curada edició de l’editorial Germania, d’Alzira. Parlem-ne una mica, doncs, d’aquest petit recull de poc més de cent pàgines.

De bell antuvi crida l’atenció que s’hagen utilitzat dues tintes en la introducció i en els poemes, negre per a l’original en valencià i magenta per a la versió castellana. Això fa el llibre francament més agradós de llegir, fins i tot quan es passa, com m’agrada fer a mi, d’una llengua a una altra, amb l’enriquiment que aquest moviment comporta. També fa el llibre més bonic de veure i de fullejar.

La segona cosa que crida l’atenció és que cada poema haja estat traduït (o reescrit) en castellà per una persona diferent, la qual cosa explica, supose jo, el plural del títol, «torsimanys», tot fent referència a la multitud d’autors que Manel Alonso ha posat a la feina per a enllestir el llibre.

I parlem també de l’autor dels poemes, nascut, com hem dit, a Puçol, en l’Horta Nord de València, el 1962: cinquanta anys fets, doncs en aquest 2012 que s’acaba. Estem al davant, doncs, d’un poeta madur que no comença a publicar d’hora, ja que el seu primer llibre èdit (Amb els plànols del record) no surt fins el 1999, i un poeta que tampoc s’ha prodigat massa, ja que tan sols ha donat a la llum sis poemari. Un poeta madur, dic, que ha sabut contenir l’expressió literària i anar posant en versos el món que li passava pel cap o per davant dels ulls d’una forma mesurada, a més de sincera i intel·ligible.

I ja, si ens referim al Quadern dels torsimanys que ens convoca avui a la llibreria Ali i truc d’Elx, podem dir que aquesta és la segona antologia de Manel Alonso i que recull poemes èdits més o menys, entre el 2005 i el 2011. Diversos són els temes que es toquen, sempre amb emoció i amb paraula mesurada, en aquests poemes: des de reflexions sobre el que fer poètic o la trobada sexual, fins a estampes de les barbaritat que viu el món avui en dia (en un estil al del malaguanyat Manel Garcia i Grau) o dibuixos de paisatges o zones naturals, camps o serres, més o menys íntegres o malmeses. Diria jo que és un tipus de poesia pròxima als millors textos periodístics compromesos i que diria jo que s’ha donat en alguns autors de l’Horta de València i de Castelló conforme la situació democràtica avançava, envellia i es degradava potser com una mena de reacció a la buidor que s’estenia per l’espai públic de la vida col·lectiva. Com a mostra del quefer de Manel Alonso i ja per acabar la meua presentació, els llegiré el poema «Mig dia d’estiu a la marjal del Moro» que va compartir amb mi el preciós llibre i exposició Jocs florals a Cavanilles pensat i dirigit amb mestratge per Martí Domínguez des de la Universitat de València el 2005.

MIGDIA D’ESTIU A LA MARJAL DEL MORO

El sol vertical, el cel ras i transparent,

la marjal encrostissada,

les séquies amb un didal d’aigua.

No se sent ni el cant persistent del grill

ni el raucar monòton de les granotes,

només una remor llunyana d’ones.

El paisatge sembla desert,

però milers d’ulls ens guaiten

mentre travessem els senderois ocults

entre matolls de corriola, joncs i senill.

Nus com indígenes d’un impossible Amazones mediterrani,

ens imaginem exploradors

en un brosquil immens, ubèrrim,

que no és més que una illa al bell mig de l’asfalt,

un parc natural de joguina

a l’espera del seu depredador de ciment.

De colp i volta alça el vol poruc un collverd

amb un batec feixuc d’ales.

Una por antiga, primària, es dibuixa en la mirada.

***

Text llegit per Gaspar Jaen durant la presentació de l'antologia poètica Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes a la llibreria Ali i truc d'Elx el 22 de novembre de 2012.

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Antoni Rovira

Quadern dels Torsimanys és una nova antologia dels millors poemes de Manel Alonso pertanyents a l'última dècada (2002-12), acompanyada d'una acurada traducció al castellà de diversos llibres ja publicats, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), i d'altres inèdits com  ara Petjagollal i Quadern per a Joan.

 Amb la reflexió del mig camí de la nostra vida acomplerta, Manel Alonso i Català ens proposa una immersió en un pèlag de sensacions, on, si bé s'hi apercebeixen desconnexes i sense cap relació aparent, acaben per constituir un mateix discurs uniforme al voltant de la crisi, els camins del desig, el desempar de la realitat, la virtut dels sentits, els paisatges en perill d'extinció, la passió per la vida i el misteri de la superació. Tot un ventall de situacions que denuncien en cada mot i en cada vers els problemes de la societat actual. De natura ben diversa, tots plegats demanen una mateixa solució: l'amor. Perquè, com ja deia Dant, l'amor mou el cel i les estrelles.

Tot seguit, passe a fer-vos un tast de les sensacions que m'han suggerit els diversos llibres que componen aquesta excepcional antologia poètica.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

El “jo poètic” ens proposa un viatge interior que comença rebel·lant-se contra les mentides dels mitjans de comunicació. El poeta enceta el primer moviment amb la descoberta d'una gran veritat; tots som partícips de la crisi. Uns hi han pecat per acció i uns altres per omissió, però tots plegats hi som. Per tant, aquest pressupòsit inicial ens obliga a llegir entre línies per trobar-ne les claus, de la, ja mítica, porta de l'esperança. En aquesta tasca, com en totes les crisis, el paper del poeta assoleix una nova dimensió que va més enllà de les paraules. Una responsabilitat que esgarrifa i que, entesa des de la nostra europeitat, ens constreny a tenir molta cura d'Europa i del nostre euro; tan susceptible de ser raptat. Ben mirat, aquesta obligació no és privativa dels poetes, els mitjans de comunicació, els polítics o els déus. Som nosaltres els actors principals i és la nostra deixadesa el major problema. Tot i això, amb voluntat, el camí pot ser représ i rectificat. Sense voluntat, però, la deixadesa passa de l'individu a la família. En aquest nou àmbit el contagi afavorirà irremeiablement l'aparició de noves violències i nous problemes. Perquè, al capdavall, només som els supervivents d'un món en crisi. Una crisi absurda i injusta que ens jutja tenint en compte el nostre hemisferi nadiu. Una crisi potenciadora de les desigualtats i els conflictes d'interessos als països rics en recursos naturals, però ubicats al Sud, als continents més pobres. Fruit d'aquesta paradoxa naix l'aberració de les aberracions, la bestiesa per excel·lència: els nens soldats.

S'hi imposa una revisió, una reflexió interior. Cal repensar-ho tot i decidir si volem aprofundir en l'estat actual de les coses o si ens arrisquem a fer foc nou; a recórrer un nou camí, desconegut i, per tant, perillós, que ens aporte una mica d'esperança. No n'hi haurà prou amb la voluntat, però. L'esperança no arribarà sense l'acceptació de la culpa i les errades i, a més a més, exigirà el restabliment absolut i perpetu de la memòria.

Comptat i debatut, el poeta denuncia que l'infern ja no és l'únic lloc sense esperança. Un nou món que crèiem perfecte, se'ns redescobreix cada dia des dels indrets més profunds de les nostres misèries. Un món fred de solitud, d'imposicions i d'oblit. Un autèntic infern abans de l'infern.

SI EM PARLES DEL DESIG

La poètica de Manel Alonso ens basteix un recorregut intimista, farcit de matisos, sensacions i sentiments que tracten d'acarar la relació entre erotisme, desig, sexe i amor des de la més versemblant quotidianitat. Com en qualsevol relat eròtic, el poeta comença amb la nuesa de dos cossos i un record fugisser que desferma la fúria dels elements. Tot i això, la delectació que sent el poeta en contemplar aquell cos és tan gran que aconsegueix aturar la sobtada rauxa, almenys  per un instant. Passada la calma, retorna la tempesta i amb ella, retrona l'amor foll en la seua manifestació més carnal i delirant. El desig, però, pot prendre formes molt diverses. Naix d'una fragilitat aparent, es nodreix de la força de la sexualitat i esclata amb l'ímpetu del vent. I quan ho fa, l'estimada, encara cohibida, reclama l'atenció de qui se sent presoner de les carícies, d'aquell que recerca la mateixa essència de l'amor entre els plecs de la pell, els fluïts interns i els subtils xiuxiuejos, com si poguera arribar a acariciar-la amb els dits. És en aquesta simbiosi tan íntima, on es forja un estrany sentiment de reconeixença mutu.

Amb el temps i les contínues recerques, el cos de l'estimada esdevé una mena de camí joiós, on cada plec, cada irregularitat, ha estat escaientment estimulada. On el poeta, després de tant de perseverar, s'adona que les formes més preuades de la bellesa més subtil conformen aquell cos, el de la seua estimada, i no pas el de cap altra dona. No sempre és així, però. Quan no hi ha res per amagar, el sexe també pot arribar com a resposta a un esguard suggerent, fins i tot, i sobretot, entre una domina i el seu súbdit, o també com a resposta a un fet natural, mancat de qualsevol lligam afectiu.

I és que el mecanisme del desig s'envolta d'una màgia difícilment contenible. Com la mar grossa, engega ones successives de plaer que activen tots els punts erògens de l'estimada, la qual, pacient i desficiosa alhora, rep les carícies del poeta mentre noves sacsejades de plaer van descobrint-li nous camins entre el cos i l'esperit, onírics o carnals, però sempre sovintejats pel desig. Mentrestant, la transmissió analògica del plaer enllaça sentiments i sensacions amb tanta força que fins i tot el poeta deixa d'expressar-se amb la paraula, per sucumbir, una i mil vegades, dins la comunicació total, on la poesia s'esdevé llenguatge corporal i les percepcions sensorials esbossen el contingut de l'ànima.

PETJAGOLLAL – PAISATGES INTERIORS

Aquests poemes enceten la part inèdita de l'antologia I que actualment s’apleguen dins del recull Petjagollal, però dividits en apartats alguns dels quals poden evolucionar, segons paraules de l’autor, cap a col·leccions independents.

Sovint, els somnis inaccessibles, demanen una espera infructuosa, on el temps perdut i les privacions injustificades acaben per foradar les estovalles. Les experiències no viscudes són d'una importància cabdal perquè s'esdevinga la degeneració de l'amor, el qual, molt sovint, és desvirtuat i transformat en una mera relació contractual, en una convivència forçada només sostinguda pels interessos creats, però escapçada de qualsevol lligam afectiu. Una situació que brinda una falsa eixida a la crisi, que ens adultera l'essència dels sentiments i els foragita contra la pròpia persona per tal de fer-nos sentir éssers emocionalment estables; ja no per la quantitat d'amor que puguem transmetre, sinó per la quantitat de dolor que puguem suportar.

LA FULLA TRÈMULA DE L'ÉSSER

Una temptativa de definició de les facultats de l'ésser humà mitjançant la descripció funcional dels seus principals sentits: la vista, l’oïda i l'olfacte.

CONTRADES

Els paisatges abandonats, alhora tan llunyans i propers a nosaltres, descriuen  una transició de sensacions que tracta de posar veu al discurs silent de la natura. Un discurs que descriu una naturalesa indòmita, però temorosa de la mà de l'home; on els oficis dedicats a conrear-la han desaparegut a poc a poc i els fruits i les collites maduren en va. La pèrdua d'un món antic i misteriós que només és present per qui sap entendre el camí. Una deixadesa, però, que quan afecta el “jo” predador, perd la càrrega negativa i s'esdevé l'única opció plausible per aconseguir una entesa duradora amb la gran mare Terra.

 TOT ESCOLTANT SEVEN ROMANCES ON POEMS OF ALEXANDER BLOCK, DE DMITRI XOSTAKÓVITX

La música altera el discurs de la veu poètica i pren la paraula per recordar-nos la nostra humana condició. Tot en nosaltres és fràgil i perible i, per tant, susceptible d'acabar en qualsevol moment. Aquesta certesa avança temences i períodes hipotètics; situacions que demanen com acarar la fi de l'amor, on la passió pren cos i desferma una força insòlita que s'obre camí entre tabús, prohibicions i dèries per manifestar d'una manera diàfana la veritat, nua i crua, i el compromís conscient per la vida. Una necessitat que ens espenta a gaudir dels silencis amb la delectació que només la música ens pot oferir, amb la comunicació total dels amants, on cada moviment, cada signe, cada carícia amaguen l'estela de l'amor més pur. 

QUADERN PER A JOAN

També inèdit, aquest recull és independent de la resta de les col·leccions inèdites precedents.

La dualitat de la nit i el dia ens enquadrada dins un ressorgiment, oníric i carnal, on la llum esdevé l'espurna que ens activa el somriure, i amb ell, la nostra ànima davant les tenebres de la incertesa més temuda: la mort. Aquesta infinita alternança de dies i nits, mesos, estacions i anys defineix tots els àmbits de l'ésser humà fins a determinar-los d'una manera gairebé asfixiant, on la repetició sistemàtica dels fets és d'allò més comú. Només un esguard desficiós i assedegat de matisos diversos pot discernir una altra manera de reconstruir la quotidianitat amb dignitat, sense haver de caure en el recurs fàcil del “passat gloriós” com a excusa perpètua per amagar la vel·leïtat dels nostres somnis.

Per concloure, podríem dir que la reflexió interior arriba a la fi i, com en tantes reflexions semblants, l’espessa foscor de l'infern i els perills que hi amaga són salvats gràcies al poeta, el qual, avesat a fer de guia no dubta a descobrir-nos el matís, el badall per on puguem resseguir el secret camí de la llum. Perquè, si bé l'actualitat insisteix a recordar-nos que l'esperança és una d'aquelles coses que han de mantenir-se per damunt de les nostres possibilitats, el Quadern dels Torsimanys ens fa palés que l'amor, la vida i l'esperança són tres conceptes indestriables i inherents a la nostra humana condició.

LILI, UN ESPECTACLE QUE UNEIX TITELLES I POESIA

Fa uns mesos, mentre redactava el pròleg a l’antologia poètica Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes, se’m va ocórrer afegir un nou significat a la paraula torsimany: «Individu que reinterpreta allò que ha estat dit o escrit en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o el reescriu en una altra llengua o en un altre llenguatge». I tot seguit sumava a tots aquells que havien interpretat els meus poemes en un altra llengua aquells artistes que havien reinterpretat en un altre llenguatge artístic els meus poemes, com era el cas d’un grapat de músics que els havien convertit en cançons. Ara, els membres de la companyia Lluerna teatre s’afegixen a aquest club dels torsimanys de la meua obra que té la seu oficial a Pouet.

Lluerna teatre ha preparat una nova obra de de titelles i objectes, que porta per títol Lili, es tracta d’un espectacle de petit format que té com a eix l’humor i la poesia. Durant la representació el titellaire ens ofereix  una sèrie d’onze números amb titelles i objectes i entre número i número fa una petita presentació on es fa saber el “com” i el “perquè”.  Sis són els poemes triats d’autors com ara Antoni Defez, Federico García Lorca, Josep Mir, Vicent Andrés Estellés, Gonzalo Lagos i Manel Alonso, més una cançó de Jacques Brel. La resta fa referència al teatre popular de titelles. El fil conductor de l’obra és l’ofici de titellaire: quina mena d’impuls aboca a una persona, aparentment normal, a dedicar-se a aquest ofici.

El meu poema, Darrere, del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia. Alzira, 1998), és el que tanca l’espectacle i obre el cel d’on ha de caure la pluja aclaridora de tot plegat, o si més no l’espurna que ha d’encendre la flama…

LILI és un espectacle en el que els seus autors han pretés unir un gènere considerat com a minoritari dins del teatre, com ho són les titelles, amb un altre gènere aparentment minoritari com ho és la poesia dins de la literatura, i el resultat és un espectacle de gran sensibilitat i amb un alt contingut crític. 

Fotos de Paco Francès Perales

LA DÈCADA TRADUÏDA

Per Hèctor Serra

Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes
Manel Alonso i Català
Col·lecció Plaerdemavida. Editorial Germania, 2012

És com l’actor que els anys li donen eixa soltesa per moure’s amb total exuberància damunt de l’escenari. O com el fotògraf al qual les milers d’instantànies preses ja li han proporcionat la seguretat necessària per saber el moment i el lloc des d’on prémer el botó. Al poeta àvid, aquell que no és curt de mires i s’ho mira tot en profunditat, també li arriba la seua etapa de prodigi. I no perquè allò que ha fet anteriorment no siga interessant. Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) deixa una petja superba en els poemes que van del 1986 al 2002 i dels quals es pot fer un tast en la primera antologia del versador, Les hores rehabilitades (Brosquil Edicions, 2002). Però és en la segona antologia, la que ressenyem en aquesta ocasió i que recull una selecció de la inspiració creativa que va del 2003 al 2012, quan les composicions d’Alonso prenen eixa transcendència, eixa immortalitat, eixa força per véncer el pas del temps. 

Ara bé, Alonso no traspassa cap llindar. Les seues obsessions continuen sent les mateixes projectades als seus inicis. Si cap, redobla la intensitat del pessimisme, la desesperança, la presència inevitable de la mort; però també aprofundeix en el costat més combatiu, on les paraules apunten cap a la violència de gènere, la desigualtat, la injustícia. Molta atenció als poemes de sexe: en Alonso davalla una força trèmula que encén no només el paisatge humà sinó també el paisatge geogràfic. Els cossos i les contrades esdevenen part d’un sol físic on s’hi aboca el desig més pregon, l’estima més sensual, la fantasia més lúbrica. I és en la nuesa del territori on l’escriptor ens dibuixa el paratge que forma part de les seues coordenades vitals: la Marjal del Moro, el Garbí, la Serra Calderona... Espais als quals Alonso ens acosta amb destresa, no sense deixar de preguntar-se “sobre la nostra intromissió contaminant el paisatge”.

Quadern dels torsimanys homenatja l’intèrpret, l’intermediari. El poeta, al capdavall, que amb l’espiera de la sensibilitat arriba allà on altres només veuen una paret inexpugnable. I això pren rellevància en un país on el contacte entre diferents llengües aixeca tantes barreres en el dia a dia. En un fantàstic exercici d’entesa entre llengües i cultures, Germania basteix el llibre amb la traducció al castellà dels poemes d’Alonso per part de diferents torsimanys amics i coneguts del puçolenc. Una presentació que serveix per enfortir lligams i per transportar el llegat literari d’un dels poetes més prolífics de casa nostra des de diferents filtres. Berna Blanch, Agustí Peiró, Mercè Climent, Pasqual Mas, Eusebi Morales... són alguns d’eixos noms que han aportat el seu granet de sorra en la consecució d’unes versions valuoses i riques. El caràcter inèdit d’algunes de les peces d’aquest recull encara fan de l’antologia un abocador més interessant, si cap.

Manel Alonso ha traduït una dècada d’escriptura en una compilació que conforma el seu àlbum d’afanys. Una reconstrucció del temps però ara amb el poder magnètic de la dilatada trajectòria. Un quadern que “indaga en els engranatges de les idees” per viatjar “cap a noves i inexplorades geografies dels sentits”.

***

Publicat al periòdic l'Accent, número 235

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Pasqual Mas i Usó

Manel Alonso, Quadern dels Torsimays / Cuaderno de los trujimanes, Germania, Alzira, 2012.

Per presentar Manel Alonso cal dir que es tracta d’una persona polièdrica, i no perquè amague una personalitat a cada cantó, almenys jo no ho sé, sinó perquè reïx en moltes facetes del panorama cultural. És poeta, narrador, editor i no para d’engegar projectes. Fa vora 20 anys que ens coneixem i mai no l’he vist sense una idea rondinant-li pel cap; d’altra banda, si avui és ací, no és només per contar-lo entres els meus amics, sinó pel seu despert olfacte literari.

         Encara que el vaig conèixer com narrador, ja que vam coincidir en una editorial que ens va llançar al món de les lletres allà cap a l’any 1993 amb sengles novel·les, és en la poesia, siga el tema amb què s’enfronte, on més incisiu, combatent i expeditiu es manifesta.

En la seua vessant poètica, Manel Alonso va començar amb A tu, del viatger estrany, en 1986; recorde especialment Amb els plànols del record, que va publicar en 1994, i, sobretot, Com un òliba, de 2002. És aquesta darrera obra, ja de maduresa, ben organitzada, amb referents simbòlics de gran força, on el subjecte poètic vigila per tal de destil·lar la paraula poètica. Vaig tindre l’honor de fer-li el pròleg a aquest llibre i mai no li ho agrairé prou.

Fins a sis poemaris ens ha lliurat Manel Alonso, dels quals n’ha fet dues antologies que corresponen a dues dècades de producció poètica: Les hores rehabitades (2002) i la que ara ens ocupa, Quadern dels Torsimays / Cuaderno de los trujimanes (2012) que, a més, afig al poema de l’autor la traducció d’un col·lega.

Diu el Diccionari de la Llengua Catalana, que «faraut» o «torsimany» significa representant o portaveu de l’autor encarregat de recitar el pròleg o la introducció de l’obra». També diu el mateix Diccionari que «torsimany» equival a intèrpret. La qual cosa vol dir que jo comparec davant de vosaltres com un torsimany doble: en qualitat de presentador i en qualitat de traductor, ja que Manel Alonso em va brindar la possibilitat de traslladar al castellà un dels seus poemes més exquisits. A més, aquesta paraula que es mastega tan agust, «torsimany», remet al món del teatre: intèrpret també és el que desenvolupa un paper en escena i cal destacar com l’editorial Germania ha tingut aquest concepte present a l’hora de dissenyar la portada, ja que podreu veure com el personatge napolità de la Commedia dell’Arte «Politxinel·la» n’ocupa el centre. Un personatge servidor que també esbronca si cal; amb caràcter, vaja; com la veu poètica de Manel Alonso.

Estem, per tant, davant d’un llibre cuidat en diversos aspectes, fins i tot en les tintes elegides, negra per la versió original i roja per la traducció al castellà. Per què roja? Sense conèixer el motiu de l’elecció del color, el roig, podem aventurar, esdevé homenatge a un altre poeta, a Max Aub, gran fals traductor, quan afirma que «las poesías, traducidas, pierden tanta sangre que no hay transfusión que valga.»

La referència a Itàlia amb el politxinel·la de la portada no és l’única: «Traduttore, traditore», ens recorda en la introducció el propi Manel Alonso; o siga, qui tradueix, traeix; la traducció, potser per això, sempre ha gaudit d’un desprestigi immerescut i possiblement ningú no l’ha estudiada millor que George Stenier en After Babel, llibre de lectura imprescindible per a qualsevol amant de la literatura. D’altra banda, ens podríem fer la següent pregunta: És que quan escrivim, en fer servir fórmules sintàctiques, seleccionar el lèxic, etc. no estem traslladant allò que sentim al llenguatge? És per això que, una vegada més, Max Aub recorda en la «Nota preliminar» de la seua Antología Traducida que  «todo poema es, está, ya, a su manera, traducido.» Aquesta afirmació iguala el creador que tradueix la realitat, al torsimany, que tradueix d’una llengua a l’altra. I també s’igualen si pensem que la tasca del traductor és la de dir el mateix que el poeta ha sentit, però en un altre idioma; no es tracta, per tant, de substituir paraules d’idiomes diferents, sinó de traslladar el que poeta ha sentit. Així, encara que el traductor viu un sentiment de préstec, la seua creació pot considerar-se, també, com original. Veureu que és una manera de valorar la traducció, la meua i la dels meus nombrosos col·legues, que hem partit dels versos del poeta i amic de Puçol Manel Alonso. Aquesta vindicació, però, està de sobra, ja que el propi autor, potser per agrair als traductors la seua tasca, se’n refereix com que han «fent seu el que un dia va ser meu».

Aquest Quadern dels torsimanys, veieu com el poeta fa en el títol un homenatge als traductors del seus poemes en cedir-los protagonisme, és, a més, una antologia del quefer poètic de Manel Alonso. Trobem poemes de Correspondència de guerra (2009) i de Si em parles del desig (2010), però, sobretot, el llibre contribueix a reunir poemes esparsos que han format part de llibres col·lectius o de revistes; tota una estratègia que atorga al llibre un valor més: qui coneixia l’obra de Manel Alonso, trobarà poemes desconeguts que ací augmenten el seu valor entre altres veus del poeta.

Si fem un seguiment temàtic dels poemes, trobarem les constants que caracteritzen el poeta. En Correspondència de guerra (2009) trobem la reivindicació social i, fins i tot política, com a bastiment del quefer poètic en “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, “Darrere d’un genocidi” i “Europa”; la utopia en “Indaga en els engranatges”; i problemes socials com l’emigració en “Cauen les persianes”, els xiquets soldats en “Ha portat el nen”, la discriminació religiosa en “S’estén el temps sobre les llambordes” o l’atur en “Diürn amb harmònica”.

Els poemes de Si em parles del desig (2010) se centren en el record d’experiències amoroses, sovint amb navegació sexual, i d’ací l’al·lusió a peces de vestir, parts de cos femení i al coit, com en “Entrar”.

Els poemes restants són xicotetes col·laboracions que, com he avançat, ha reunit l’autor. En l’inèdit Petjagollal continua amb el tema de l’amor, però més consuetudinari, més de cada dia, amb menys embranzida.

La fulla trèmula de l’ésser (2011) es torna més passional i lliga l’experiència amorosa i l’apropament a l’estimada a la recerca de les paraules per la creació del poema.

Contrades reuneix poemes de 2005 i 2010 que fan menció de geografies que han copsat el poeta, des de la Marjal del Moro, a muntanyes com el Garbí, l’Oronet de Nàquera i el Mirador dels Rebalsadors de la Serra Calderona. Són poemes descriptius, de vers llarg i poblat de Natura, una Natura que serena l’ànima del poeta.

A continuació Manel Alonso ens presenta una mena d’evocació a partir d’una experiència musical: Tot escoltant Seven Romances on poems of Alexander Blok de Dimitri Xostakóvitx. El matrimoni Rostropovitx-Vishnevskaya va inspirar el poeta simbolista rus de San Petersburg, Alexander Blok, quan aquest estava a punt de morir-se i quan Xostakóvitx va proposar una col·laboració als Rostropovich  i Vishnevskaya, aquestos li van oferir el poemes que els havia enviat Blok, i Xostakóvitx va composar la Suite per a soprano i trio amb piano, op. 127, i d’ací directe a Manel Alonso que els ha llevat el títol que els individualitzava en la seua primera versió i els ha numerat: per exemple: «I. Pacte d’amor» ací és només I, i «III. El bes», ací és III. Manel només ens selecciona dos poemes que ajuden a entendre l’amor de parella: home-dona, intrument-músic, poeta-llenguatge: «segell d’amor / pacte de lliurança». Però la cadena Rostropovitx-Vishnevskaya, Alexander Blok, Dimitri Xostakóvitx, Manel Alonso encara no ha acabat, ja que hem de considerar la traducció de Germán Vigo i la de l’amic Juan Luis Bedins. El seguiment d’aquestos poemes és apassionant, i també el resultat.

I per tancar ens regala un nou inèdit, Poemes per a Joan, que data en 2011 i on vull recolzar-me per tornar al principi de la meua introducció, quan m’he referit a com el poeta tradueix la realitat en paraules, és un torsimany, de la mateixa manera que el traductor trasllada les paraules un altre torsimany d’una llengua a l’altra. Només cal seguir els versos que tanquen el llibre:

El poeta és el torsimany necessari,

el seu esguard és capaç de descobrir el detall

més petit, però no per això menys important.

el poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa,

fixa el paisatge i el temps

amb l’estructura artesana d’un vers.

****

Text llegit a la presentació del llibre. Sagunt, 27 de setembre de 2012. 20:00. Biblioteca.

QUADERN DELS TORSIMANYS A SAGUNT

La vesprada del 27 de setembre de 2012 el cel estava cobert de núvols grisos i plovia a Sagunt. Malgrat la baixada de temperatures i la humitat un grup de persones amants de la poesia es va aplegar a la biblioteca per a sentir parlar de poesia i escoltar la lectura d’alguns poemes, l'excusa, la presentació de l'antologia poètica Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes.

L’escriptor i gestor cultural Albert Forment amb el seu posat característic prengué la paraula per a presentar l’acte.  Forment va fer al públic cinc cèntims sobre la vida i obra dels escriptors Pasqual Mas i Manel Alonso i Català, presentador i autor de l’obra respectivament. De colp i volta es va sentir el clic de la càmera de Federic Aznar, el qual començava a deixar constància gràfica de l’acte.

Després prengué la paraula Pasqual Mas, que amb saviesa va anar construint un discurs en el que desvetllava amb intel·ligència les claus de la poètica d’Alonso així com els misteris de la reinterpretació continua que és l’art i la literatura. Vicent Penya, entre el públic, somrigué amb complicitat. Una veu anònima d'entre els presents interrompre  Mas per a afegir una modesta opinió que el Pasqual agraí i usà per a reafirmar-se en les seues paraules. Després tancà el seu discurs amb la lectura d’un poema del llibre a un mateix temps que es reivindicava com un torsimany més.

Aleshores va prendre la paraula Manel Alonso i evitant els paranys de l’emoció que el solen fer caure en el silenci, parlà de la gènesi del llibre i tot seguit feu una lectura en valencià i en castellà dels poemes recollits en l’antologia. Roser Furió, en primera fila, amb el llibre a les mans, mussitava cadascun dels versos com un acompanyament gairebé silenciós i coral.

A petició de l’autor, Pasqual Mas i Antonio Murgui, al que acompanyava l’historiador Julio Badenes, van llegir un parell de poemes i tot seguit es va donar per conclosa la presentació.

En tancar la biblioteca morvedrina, els carrers continuaven molls, la tardor enguany havia aconseguit que l’estiuet de sant Miquel no es produira, encara que no havia aconseguit desfer el petit miracle d’una reunió de coneguts, amics i saludats al voltant d’un pomell de versos.

Els ponents acabaren la nit a la taverna de la Serp, en la pujada del castell, gaudint d’un menú romà.

Llarga vida a la paraula, llarga vida a la poesia.

Fotografies de Federic Aznar

QUADERN DELS TORSIMANYS/CUADERNO DE LOS TRUJIMANES

Per Xavier Aliaga 

Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes

Manel Alonso i Català

Col·lecció Plaerdemavida. Editorial Germania. Alzria, 2012 

En un context tan orfe de traduccions a unes altres llengües com el nostre, cal celebrar l’aparició d’aquest volum bilingüe, que recull una tria de poemes de Manel Alonso del període 2002-2012 traduïts al castellà per diversos autors. A més de servir com a resum de l’etapa de maduresa d’un dels poetes valencians més apreciables, el recull  té altres focus d’interés: esdevenir un pòrtic per a nous lectors i, també, per a donar a conèixer les versions en castellà de l’obra d’Alonso a càrrec de María Carmen Saez, Mercè Climent, Agustí Peiró, Berna Blanch o Manuel García Pérez, entre altres.

Publicat al suplement Quadern del diari El País, 19 de septembre de 2012.

"POUET", UN CONCURS DE FOTOGRAFIA PER A UN ESPAI LITERARI

Aquest estiu, amb l’excusa del meu cinquantè aniversari i després d’haver-ho consultat amb l’home que sempre va amb mi, vaig decidir posar en marxa el I Certamen de Fotografia POUET.

Alguns de vostés es preguntaran perquè Pouet, doncs molt senzill, perquè aquest és el nom de l’espai imaginari on passen gran part de les narracions que escric.

Per a poder participar només calia enviar una fotografia original d’un lloc, qualsevol lloc que portara eixe nom, per suposat calia que el lletrer amb el nom es veiera amb la foto. El termini es va tancar el passat 22 d’agost i tots els participants compliren o no les bases van tindre un llibre de la meua autoria de regal.

D’entre les fotos que m’han enviat que complien amb tots els punts de les bases hi ha la de l’escriptor Vicent Sanz i Arnau feta a Xert. 

I la de Cesk Xagal feta a la Vall d’Alcala i que recorda el Tractat del Pouet.

Després Juli Fenollar m’ha enviat unes fotografies de l'aqueducte, bassa i font de Pouet en el municipi de Salem (Vall d’Albaida)

i Joan Calsapeu-Layret m’ha enviat unes fotografies de pouets de Tossa de Mar (les dues primeres) i de Girona.

Hi ha, com és el cas de Francisco José Sanchis García “Plati”, que ha realitzat un petit truc fotogràfic i ha convertit la plaça Major de Sagunt en un racó del meu Pouet imaginari.

Encara que els membres de l’organització érem pocs, jo i l’home que sempre m’acompanya, gràcies a la tecnologia nova i no tan nova hem aconseguit que aquesta primera edició del certamen no fora un fracàs.

Totes aquestes propostes em fa plantejar-me la necessitat de canviar alguns aspectes de les bases per a la segona edició del Certament que volguera posar en marxa per aquest hivern.

Abans de concloure l’article voldria agrair a l’escriptora Dolors Jimeno i a l’Intersindical Valenciana per haver-s’hi fet eco del certamen i a Vicent, Cesk, Joan, Juli i Francisco per col·laborar.

MANEL ALONSO I ELS TORSIMANYS

Per Albert Calls i Xart

Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes, publicat per Germania, és una nova antologia del poeta valencià de Puçol Manel Alonso i Català.

D’entre tots els seus treballs, aquest és el que té una vocació de projecció més universalista, per això els poemes en llengua catalana estan traduïts al castellà, en un senzill pas que permetrà que la veu personal de l’autor de ‘Can Perla’ arribi a un públic molt més ampli.

Aquesta nova experiència literària se suma, a més, a poemes seus publicats en d’altres llengües com el gallec, l’asturià, el portuguès, el basc, l’occità, el romanès, el sard, el croat, l’eslové, l’alemany, l’anglès, el francès o l’italià.“Tot un luxe del qual m’agrada gaudir en privat com si de música es tractara, perquè la poesia és parenta directa de la música quan no esposa amatent”, apunta l’escriptor en el text introductori del llibre.

Textos èdits i d’altres d’inèdits, a dues veus –o millor dit a dues llengües– s’apleguen en aquest condensat i intens volum, que permet el joc de la trasllació i de veure com les altres parles projecten l’obra en l’espai i en el temps, empenten, ajuden a conèixer. Precisament, malgrat Alonso ens avisa al pròleg de la traïdoria que pot suposar la traducció, aquest no és el cas, i la possibilitat de poder contrastar algunes de les millors peces d’aquest conjunt del corpus de l‘autor puçolià, fan que en el domini de les dues llengües veïnes es puguin localitzar i absorbir noves formes expressives.

El Quadern dels torsimanys és una nova caixa d’eines literària de Manel Alonso i Català, poeta i escriptor que un dia va començar a escriure preguntant-se per la ‘veu d’un poble’ i que va acabar fusionant-se amb la seva nació primer, i després amb el col·lectiu universal dels escriptors i la pròpia existència, com es pot constatar en els seus textos.

La poesia aplegada en aquest treball pertany a obres com Correspondència de guerra, Si em parles del desig, Petjagollal, La fulla trèmula de l’ésser, Contrades, Tot escoltant Seven Romances on Poems of Alexander Blok  de Dmitri Xostakóvitx  i Quadern per a Joan.

També hi ha una llarga nòmina de traductors als quals cal agrair la trasllació de la veu poètica d’Alonso. Ells també són els protagonistes d’aquest nou ‘espectable literari’ que fan possible els torsimanys, reinterpretant els poemes en català.

Alhora, indubtablement, en el llibre s’hi troba el millor Manel Alonso, el que ens parla de la vida, de la mort, de les persones i de la gran comèdia de l’art, la humana en definitiva. Per això, potser, amb tota intencionalitat, un personatge teatral amb màscara dóna forma visual a la portada i ens recorda que tot és pur teatre, evanèscencia, que la vida es fon en la intensitat i alhora en l'immens i efímer poder de cada experiència viscuda, de cada poema, de cada vers.

****                                           *************

Article publicat al blog "Albert Calls" el 9 d'agost del 2012