Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà 2008”, editorial Aguaclara, Alacant, 2009, 55 pàgs.
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels intel·lectuals més combatius que disposem al País Valencià en els diversos fronts de la creació literària i de l’acció editorial. Sobretot en aquest darrer camp, al llarg de diferents plataformes en què ha excercit una activitat intensa i immillorable, no sempre reconeguda pels sectors més intransigents de les empreses. A més, Alonso ha estat “un agitador cultural infatigable”, com l’ha conceptuat Josep Antoni Fluixà, autor d’un intel·ligent pròleg, car ha estat promotor d’autors en nombrosos actes, creador de revistes literàries i encoratjador d’importants premis literaris prop d’institucions i ajuntaments. En definitiva: Alonso s’ha deixat moltes vegades la pell pels altres a costa de posposar la seua ambició en la literatura: la poesia, la novel·la, la narrativa juvenil, la crítica literària...
Correspondència de guerra esdevé el seu sisè poemari, després d’haver publicat Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest en la memòria (1999), Com una òliba (2002) i Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). En el seu darrer llibre, Manel Alonso presenta 34 poemes formant un nucli únic, a excepció d’un poema “Minitaures” compost per 24 haikus. Són poemes de la insatisfacció i de la crítica vers un món injust. El poeta troba en les idees i en l’ús de la raó la millor manera de construir “una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula”.
El poeta prendrà una actitud clarament combativa a través de l’exercici poètic que el mena a l’alliberament i “a alçar els estendards de la paraula/contra l’ombra de la bèstia que projectem/a les cambres de tortura”. Actitud que segurament el duu a titular el seu poemari Correspondència de guerra, en què el poeta és el “vigilant” que alerta dels perills de la degradació social en què vivim i a rebel·lar-se de continu per les arbitrarietats que patim.
Potser M. Alonso podia haver acompanyat la seua dicció poètica d’una major càrrega estilística, però ha preferit la nuesa conceptual sense cap ornamentació que pogués distreure el lector del missatge colpidor d’aquest nou llibre de poemes.
(Publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano el dia 9 d’abril de 2009)