EL POETA “VIGILANT”

Per Lluís Alpera

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà 2008”, editorial Aguaclara, Alacant, 2009, 55 pàgs.

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels intel·lectuals més combatius que disposem al País Valencià en els diversos fronts de la creació literària i de l’acció editorial. Sobretot en aquest darrer camp, al llarg de diferents plataformes en què ha excercit una activitat intensa i immillorable, no sempre reconeguda pels sectors més intransigents de les empreses. A més, Alonso ha estat “un agitador cultural infatigable”, com l’ha conceptuat Josep Antoni Fluixà, autor d’un intel·ligent pròleg, car ha estat promotor d’autors en nombrosos actes, creador de revistes literàries i encoratjador d’importants premis literaris prop d’institucions i ajuntaments. En definitiva: Alonso s’ha deixat moltes vegades la pell pels altres a costa de posposar la seua ambició en la literatura: la poesia, la novel·la, la narrativa juvenil, la crítica literària...
Correspondència de guerra esdevé el seu sisè poemari, després d’haver publicat Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest en la memòria (1999), Com una òliba (2002) i Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). En el seu darrer llibre, Manel Alonso presenta 34 poemes formant un nucli únic, a excepció d’un poema “Minitaures” compost per 24 haikus. Són poemes de la insatisfacció i de la crítica vers un món injust. El poeta troba en les idees i en l’ús de la raó la millor manera de construir “una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula”.
El poeta prendrà una actitud clarament combativa a través de l’exercici poètic que el mena a l’alliberament i “a alçar els estendards de la paraula/contra l’ombra de la bèstia que projectem/a les cambres de tortura”. Actitud que segurament el duu a titular el seu poemari Correspondència de guerra, en què el poeta és el “vigilant” que alerta dels perills de la degradació social en què vivim i a rebel·lar-se de continu per les arbitrarietats que patim.
Potser M. Alonso podia haver acompanyat la seua dicció poètica d’una major càrrega estilística, però ha preferit la nuesa conceptual sense cap ornamentació que pogués distreure el lector del missatge colpidor d’aquest nou llibre de poemes.

(Publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano el dia 9 d’abril de 2009)

DES DE LES TRINXERES

Per: Manel Rodríguez-Castelló

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Aguaclara, Alacant, desembre de 2009.

És aquest el cinquè poemari que publica Manel Alonso (Puçol, 1962), després dels llibres Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999) i Com una òliba (2002), arreplegats en part a l'antologia Les hores rehabilitades (2002). Animador infatigable d'empreses editorials, revistes, premis i altres projectes literaris, l'escriptura de Manel Alonso s'ha prodigat també pels camps de la novel·la i la narrativa per a xiquets i joves, en la prosa dietarística i en la crítica literària en diverses publicacions del país. Amb tot i la varietat de gèneres que l'autor ha anat conreant a través del temps per anar alçant a pes una professionalització plena de dificultats de tota mena (ai, els escriptors perifèrics de la perifèria!), em fa l'efecte que la poesia –extrem que avalaria l'eixida a la llum del llibre que avui comentem– continua sent el nucli candent de la seua literatura, la força motriu d'una manera d'entendre el món i de relacionar-se amb ell. I ho és, a més, perquè parteix de quatre veritats senzilles i irrenunciables que s'afermen cada vegada que el poeta comprova, no sense estupor, com aquesta innocència primordial és sovint sepultada sota munts de borumballa verbal i anorreada pels alambinats discursos del poder. Ja me'n perdonarà el lector la imatge simplificada, però veig aquest poeta a peu descalç treballant en un tros d'horta amb l'aixada dels mots. El seu cant, en efecte, té alguna cosa recòndita, tel·lúrica, d'immediata naturalitat, de visió primigènia i elemental, alguna cosa de la soferta llibertat del llaurador que treballa i que renega. De vegades, quan per l'efecte d'alguna borratxera literària (no solament inevitable sinó a més a més indispensable per forjar-se l'ofici d'escriptor), el poeta s'ha deixat emmirallar pel refilet mel·liflu d'alguns ocells escapats del paradís postís de la poesia, el seu treball se n'ha ressentit. És dur birbar, regar, fendir els solcs, adobar els camps per fer-hi brollar els fruits de la paraula! No crec enganyar-me si dic que aquesta Correspondència de guerra deixa arrere alguns esforços improductius i aconsegueix de lliurar al lector el bo i millor de la poesia de Manel Alonso. Però anem-hi a pams.
El poemari reprén i fon en un sol pla, en una síntesi difícil, algunes de les constants poètiques que donen sentit al treball de l'autor: la perspectiva íntima compresa en i compromesa amb l'amplitud de l'experiència humana, presidida ara i adés per la injustícia, el dolor i la tragèdia. L'excés d'explicitud produeix la majoria de les vegades baixures fangoses on la barca de la poesia sol encallar. Per sortejar aquest perill, Alonso parteix de l'experiència personal i de la solidesa de les senzilles veritats irrenunciables a què apuntàvem més amunt (la llibertat de l'individu contra totes les formes d'opressió, la solidaritat contra la desigualtat, el poble contra l'estat, la diferència contra l'igualitarisme, la memòria contra l'oblit dels mansos…) per eixamplar la seua mirada i oferir-nos un dibuix amb voluntat cartogràfica dels mals que assetgen el nostre temps. L'antídot de la concentració poètica contra la metzina paralitzant de les imatges televisives en aquest haikú de mostra: “Sol un nen juga / dins del punt de mira / d'un franctirador”. La tristesa dels camps abandonats per la desídia, les al·lusions a les darreres guerres balcàniques, la sòrdida aventura dels cayucos, el crit contra la patuleia dels urbanicides moderns, les tragèdies d'Afganistan i Iraq, la lluita de l'home per la seua emancipació, la memòria del destí atroç de jueus i moros com un bumerang que acara els valencians davant el propi espill, les eternes enganyifes de la Mare Espanya, el monstre del consumisme, entre d'altres, són els temes que omplin aquestes cròniques de guerra, plenes de dolor, sí, però també de dignitat i d'esperança. Si en el fons tot poeta és una mena de corresponsal de guerra, Manel Alonso ho és ací de manera explícita i deliberada, i surt airós de la seua perillosa estada a les trinxeres perquè ha sabut decantar el seu verb més cap a la part visionària i profètica, sentenciosa i amerada de saviesa de l'Espriu de poemes com “M'han demanat que parli de la meva Europa” o del raimonià “He mirat aquesta terra” que no pas de la grandiloqüència estèril de molt tematisme social. Aquesta correspondència pot arribar així, en la seua cruesa neta i despullada, amb la força del seu lirisme sincer i directe, al cor intel·ligent dels bons lectors.


(Publicat al número 346 de la revista Saó corresponent al mes de febrer de 2010)

DOS BREUS SOBRE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

(Els escriptors Xavier Aliaga i Francesc Mompó a la Fira del Llibre de València)

Per Xavier Aliaga



Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia Paco Mollà. Col·lecció L'Aiguader número 23. Editorial Agua Clara, Alacant 2009.

La poesia pot ser un vehicle d'expressió estètica i, alhora, un instrument ben potent de dissecció de la injusticia i els abussos de poder. Manel Alonso, escriptor de llarg recorregut, opta en aquest poemari per la via directa, per un discurs sincer i descarnat, amb el pit obert, on preval la comunicació amb el lector i el fet de remoure consciències. Tot, sense renunciar a combinar el vers colpidor i la paraula precisa i irada amb instants d'una bellesa poètica ben paradoxal.

(Publicat al suplement Quadern del diari El País en l'edició valenciana el dijous 25 de febrer de 201o)

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels escriptors valencians amb una producció més densa, diversificada i prolífica. En el seu vessant de poeta té publicats diversos llibres, el darrer, Correspondència de Guerra (Aguaclara, 2009), una mostra de poesia directa, combativa, comunicativa, direccionada cap a les vísceres del lector.
Una nitidesa temàtica que, amb tot, no invalida el recurs a la bellesa, a moments de gran volada lírica que contrasten amb la cruesa de la paraula irada i sense concessions. Us deixe amb un dels poemes d'aquella correspondència de guerra, títol descriptiu i adient.

DONA, EL GALANT I AFABLE CAVALLER QUE ESTIMES
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d'una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d'arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l'estima i l'odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d'enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l'amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori, l'habitacle on mastegues la pena,
els llimbs, el solc humit on és occida la joia,
l'infern, en blau infligit sobre la teua epidermis.

(Publicat el 2 de març de 2010 al blog Sota la creueta)