DOS BREUS SOBRE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

(Els escriptors Xavier Aliaga i Francesc Mompó a la Fira del Llibre de València)

Per Xavier Aliaga



Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia Paco Mollà. Col·lecció L'Aiguader número 23. Editorial Agua Clara, Alacant 2009.

La poesia pot ser un vehicle d'expressió estètica i, alhora, un instrument ben potent de dissecció de la injusticia i els abussos de poder. Manel Alonso, escriptor de llarg recorregut, opta en aquest poemari per la via directa, per un discurs sincer i descarnat, amb el pit obert, on preval la comunicació amb el lector i el fet de remoure consciències. Tot, sense renunciar a combinar el vers colpidor i la paraula precisa i irada amb instants d'una bellesa poètica ben paradoxal.

(Publicat al suplement Quadern del diari El País en l'edició valenciana el dijous 25 de febrer de 201o)

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels escriptors valencians amb una producció més densa, diversificada i prolífica. En el seu vessant de poeta té publicats diversos llibres, el darrer, Correspondència de Guerra (Aguaclara, 2009), una mostra de poesia directa, combativa, comunicativa, direccionada cap a les vísceres del lector.
Una nitidesa temàtica que, amb tot, no invalida el recurs a la bellesa, a moments de gran volada lírica que contrasten amb la cruesa de la paraula irada i sense concessions. Us deixe amb un dels poemes d'aquella correspondència de guerra, títol descriptiu i adient.

DONA, EL GALANT I AFABLE CAVALLER QUE ESTIMES
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d'una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d'arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l'estima i l'odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d'enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l'amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori, l'habitacle on mastegues la pena,
els llimbs, el solc humit on és occida la joia,
l'infern, en blau infligit sobre la teua epidermis.

(Publicat el 2 de març de 2010 al blog Sota la creueta)