"QUADERN PER A JOAN", POEMAS DE LA MEMORIA DEL DOLOR Y DE LA ESPERANZA

Por Manuel García Pérez

El escritor Manel Alonso publica su nuevo poemario Quadern per a Joan, un testimonio desgarrador de la vida como sufrimiento y esperanza, un legado sobre la inspiración ante la incertidumbre del futuro.

Manel Alonso escribe Quadern per a Joan, un poemario sobre las preguntas originarias que caracterizan nuestra condición humana.

Me ha conmovido. Seguramente, porque me pilla en momentos bajos, pero no es una excusa. El poemario de Manel, publicado por Neopàtria, es lo mejor que he leído en mucho tiempo.

A estas alturas, fingir me estorba y me causa sarpullidos. Y no puedo negar que estos poemas dedicados a su amigo Joan Baptiste, desaparecido a causa de un cáncer, me han estremecido. Pero no es un poemario exclusivamente elegíaco. El talento de Manel consiste en que este libro es una reflexión profunda sobre la vida como una aventura inútil, pero apasionante, siendo el existencialismo lo que rezuma en cada poema: "Cerques respostes i trobes la bellesa, / la bellesa que es deixa atrapar i modelar/ per la teua veu quan l´anomenes, /la bellesa a la qual un dia/ vas jurar fidelitat eterna,/ la bellesa on resta oculta/ la resposta a tot plegat" (pág. 21)

Pero ese existencialismo no conduce a la nada, sino a una verdad, la certeza del dolor como experiencia física y nostálgica para el creador y como sentimiento que alumbra la creación, que ilumina nuevos espacios. El verso construye nuevos itinerarios, renovadas posibilidades de mirar al futuro sin miedo, con la esperanza de haber adquirido, a través de ese diálogo con el amigo enfermo, la destreza de la escritura como alejamiento de todo, como una fuga en sí misma, como un ejercicio que busca en la herida una aproximación al hecho de escribir como un fin propio.

La realidad es lo de menos, el futuro, un fraude, la piedad, un síntoma de la frustración. La esperanza solo es posible en ese diálogo entre Joan y Manel donde la vida ya es otra, la vida del ahora y del después, la vida ante el umbral de la muerte, ante la necesidad de abandonar el misterio, los recuerdos, las anécdotas: "Des de la ditància/ els teus silencis es mostren com el tornaveu/ de la desesperança" (pág. 34).

Ahora todo es puro, sincero. La enfermedad tiene esa habilidad de curar lo que nos ha hecho banales, efímeros, mundanos, hasta inútiles: "Em cou en la ferida oberta/ la dissort amarga dels teus dies" (pág. 37).

La enfermedad rescata al hombre del grupo, lo hace único, inédito, lo enfrenta a otra verdad, a aquella que reside en una escritura tan personal como improductiva, porque Joan sencillamente no está. Y, sin embargo, son los poemas de Manel los que resisten, los que ahondan en el aprendizaje insondable de saber que morir es solo un tránsito, por mucho que duela: "Escolta, no estàs sol, /en la foscúria se sent/ el rítmic batec d´un cor/ que es mou per tu" (pág. 44) 

Publicado el 11 de julio de 2019 al Periódico de Análisis  y Opinión Mundiario

QUADERN PER A JOAN

Per Salvador Vendrell*

Manel Alonso i Català em fa arribar el seu llibre Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019) amb una dedicatòria que em toca el cor: «I se’ns escapa la vida/ entre els dits tous de les mans/ i en la seua agra fugida/ ja no ens valen crits ni clams.// Assumim la solsida/ i al camí obriguem trams/ que alleugen,ai, la ferida/ i amb goig creem nous lligams» Un llibre que va fer després de la seua crisi personal provocada pel naufragi dolorós de Brosquil edicions de què era soci fundador i treballava de director literari. Això en 2009 en plena crisi econòmica quan «el futur, que a penes feia uns anys ens els pintaven tan ple de llum i de color, s’havia convertit en un gat negre que fugia en la fosca nit».

Alonso conta que va viure una crisi creativa, perquè se li havia assecat la deu d’on es nodria. Una creativitat sense la qual els escriptors no són ningú. I com el mal no ve mai sol, van diagnosticar un càncer al seu amic Joan Baptista Campos, cosa que el va afectar profundament: «Et mous com un funàmbul/ sobre la corda fluixa que t’imposa la malaltia./ L’angoixa, l’ansietat, la malenconia et fereixen/ intentant desequilibrar-te/» Joan Baptista, però s’enfrontà a la malaltia amb esperança, tot desfent-se dels mals pensaments i creant en la seua llar una atmosfera positiva: «Potser és una qüestió d’amor: escoltar la vostra presència en l’espera i la memòria i aquest goig de viure». «La punyent punxada del dolor/ et recorda que la lluita continua».

Joan Baptista tenia un blog, La garfa dels dies, on penjava poemes, reflexions i articles diversos: «Obris el llibre dels dies i passeges el dit tremolós/ per les seues pàgines, mentre tenses l’arc de l’espera». I un dia Alonso es va adonar que contestava al seu amic en forma de poema: «El caliu del record viscut i compartit/ ens escalfa, camarada, en les nits fredes/ i ens protegeix de les ombres funestes». Va continuar escrivint en el blog de l’amic només amb la voluntat que sentira la seua presència al seu costat com ho feien també altres amics escriptors: «La grata companyia de la gent que ens estima/ ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntals i alhora refugi/ contra la fonda pena que ens afligix/». Un dia es van veure i Campos proposa a Alonso, publicar els poemes, d’un i de l’altre, en el mateix llibre, Alonso en aquell moment, va preferir deixar-ho córrer. Però, seguia escrivint al seu amic, perquè recuperara el tremp creatiu i, al mateix temps, li curara les ferides. Quan va faltar Joan, va guardar els poemes i, durant alguns anys, es va negar a editar-los. Li feien mal. Finalment, es va decidir a publicar-los en aquest Quadern per a Joan. Un llibre que no vol ser un comiat, perquè l’amic viu en els seus llibres i en la gent que estimava.

*Article publicat al diari Levante el dilluns, 8 de juliol de 2019

"QUADERN PER A JOAN"

PER VICENT NÀCHER

El darrer llibre de poemes de Manel Alonso i Català és una obra que ha fet reconciliar-me amb la condició de poeta. I és que es tracta d’un recull de versos molt sentits, que ràpidament traspassen qualsevol lector. Són textos senzills i d’una bellesa important per la seua sinceritat, que arriben fins al moll de l’os. Dic sincers perquè davant de la mort no caben mentides, a ella no se la pot enganyar. En aquest cas, Alonso ret un homenatge molt colpidor i punyent al desaparegut jove lletraferit Joan-Baptista Campos, a través d’un diàleg poètic entre les paraules de tots dos. Aquest es troba plenament immers en una malaltia que el conduirà  a la mort, i Manel, li escriu mots per tal d’oferir-li el seu suport en uns moments difícils. Campos, per la seua condició de metge sabia a què s’enfrontava, però amb valentia i coratge assumeix el mal.

    Són trenta-quatre poemes impressionants, que sorgeixen de la conversa virtual dels dos poetes a través d’un blog, on Campos plasma les seues sensacions i cada moment del dur tràngol pel qual està passant. Sense massa artificis, Alonso intenta conhortar l’amic malalt, i davant la mort del seu interlocutor deixa inacabat el recull de poemes. Manel, el qual també es troba immers en una crisi personal i creativa, ens parla de les quatre veritats úniques de la vida i s’agafa fort al món que li ha tocat viure, tot compartint el dolor amb l’escriptor castellonenc.

    M’ha arribat a l’ànima aquest llibre d’Alonso, si ja em va agradar molt el seu Correspondència de guerra (2009), aquest Quadern per a Joan publicat per l’editorial Neopàtria d’Alzira no es queda enrere. Manel aposta per la claror sense amagatalls i la paraula senzilla de tots els dies. Aquesta és la poesia que a mi m’agrada, directa, transparent, que emociona el lector sense laberints formals, que s’instaura enmig de les coses de tots el dies com és la mort. Una obra que recomane vivament, i que ens recorda que tots estem en les mateixes condicions davant la negra dama que posa el final a totes les històries. Un plaer llegir poetes que ens ofereixen el seu necessari testimoni.

Article aparegut al periòdic La veu d'Algemesí el mes de juliol de 2019.

Foto: Ximo Bueno.

QUADERN PER A JOAN

Per Albert Calls i Xart

Manel Alonso i Català és, avui per avui i amb merescut esforç, una de les grans veus poètiques del País Valencià. Escriptor de pedra picada, a mig camí de cantant de blues (encara que no canti ni toqui cap instrument, que se sàpiga), ha anat recorrent els polsosos camins de la vida i la literatura, rebent cops i patacades i evolucionant sempre cap endavant, "com els elefants", que diria ell; però deixant-nos sempre el testimoni del seu cant, del seu crit, del seu clam... poderós des d'aquella primigènia obra A tu, del viatger estrany (Autoedició, 1986). El seu darrer llibre és Quadern per a Joan, publicat per aquest 2019 per l’editorial Neopàtria d’Alzira. Poemes colpidors, escrits des de les entranyes de l'ànima, que plantegen el diàleg amb l'amic absent, Joan-Baptista Campos, construït a través de la interrelació poètica i que ha acabat prenent la forma final i tangible d'aquest llibre. Com els udols dels bluesman, en Manel esgarrapa a la intensitat del present l'enyorança de l'absència i ens demostra, un cop més, la solidesa de la seva veu radical, lliure, construïda pas a pas i des de la discreció de les grans persones, dels grans autors, que es mouen en silenci.

Del seu mur de facebook

CAMPOS VS. ALONSO

Per Pasqual Mas

Durant dos o tres anys, els poetes Manel Alonso i Joan-Baptista Campos van bescanviar una mena d’epistolari en què, a partir dels versos del segon, el primer li remetia un poema amb el qual apaivagar l’estat malaltís de l’altre. Joan Campos patia aleshores una malaltia que se’l va emportar per davant en un tres i no res. Un dia em va dir que ajornarem una cita en què havia d’intervenir al Taller d’Escriptura creativa de la Universitat Jaume I (en el qual també ha participat en tres ocasions Manel Alonso), perquè havia de fer-se uns reconeixements mèdics i en poc de temps ja no hi havia remei. Per sort, va complir amb el que s’havia compromès i vam gaudir de les seues paraules a la Llotja del Cànem.Tanmateix, uns mesos després, potser la darrera setmana que va xafar el carrer, també vam quedar: llavors, va passar per davant, a un metre escaig, i no el vaig reconèixer. No et vaig reconèixer, Joan; no t’ho vaig dir, però estic segur que m’ho vas llegir en la mirada. D’altra banda, em quede amb els viatges i els llocs que compartirem, al mateix temps o no (des de Pedreguer a Istanbul o a Saigon), i tants d’altres gràcies a la nostra afició a recórrer tant la terra nostrada com l’exòtica.

            Campos és el poeta del Grau de Castelló ―tot i que va nàixer a Xàtiva― i li devem poemaris essencials per a la poesia actual. Alonso, en Quadern per a Joan (Neopàtria, Alzira, 2019),  agafa alguns dels seus versos i els glossa, els explica, els comenta, els aclareix... També li contesta amb pretesa immediatesa per donar-li la raó (IV) sobre alguna qüestió tot convertint-lo en personatge; d’altres, en tercera persona, il·lustra (VI) el que les doloroses paraules de Campos deixaven caure; d’altres s’uneix per compartir un camí o una experiència (V). No amaga Alonso la inevitable fi que se li acosta al castellonenc (VII), rere la qual ens han quedat uns versos que sempre ens acompanyaran.

Campos era metge i sabia el que aviat li passaria i li ho rebla ―es pot ser més sincer?― el poeta de Puçol en afirmar que “la llum et crida” (VIII). Per això Alonso li ho escriu en primer plànol: “et veus obligat a aprendre una nova drecera”, i el converteix en “timoner” (VII), l’esperança del qual, un “pit-roig” (X i XXII), s’ancora en els mots.

La mà d’Alonso vol ajudar a vèncer la por que manifesta Campos a enfrontar-se a “un regne obscur, més enllà”. “No patisques” (IX), li diu com un pare ―ací un amic― que amb el parlar, posant-li nom a les coses, malda per conjurar la fel i el dol que l’arrosseguen.

No s’oculta el xoc contra la immediata realitat, la que dictamina un TAC (XVI), i al davant s’alça un mur que pregona com “no existeix la felicitat” (XVII).Contra la por, però, hi haurà la paraula dita i escrita: “et pareixerà / que estàs sol, / però ets amb la teua obra” (XXI).

Alonso no sempre s’enganxa a les cites de Campos; també es deixa dur (XXIV-XXIX) per la reflexió, conscient de com la paraula demana eixamplar-se per plantar-li cara al temps que s’escapa. No defuig al·ludir als “braços de la parca” ni a com la vidatrontolla “en la frontera / entre l’esperança i la desfeta” (XXIX). Les coses clares: la situació és extrema i tots dos ho saben, no calen versos que disfressen, tot al contrari.

I, per damunt de tot, hi ha la mà ampla, con un pa redó a la boca de la fleca, que acompanya el malalt acomboiant-lo amb l’amistat. Com la veu que li diu” Descansa, / recompon les teues forces. / Escolta, no estàs sol” (XXXIV).

A la fi, ens resta una remor que ens diu com el poeta Alonso no només es dirigia al poeta Campos. La sinceritat dels seus versos ens alerten que sempre aconsellem allò que ens convé a nosaltres; car, quan dialoguem, també ho fem amb nosaltres: el poeta, el bon poeta, sempre li parla a l’espill.

Publicat al blog Pliegos volantes el 25 d'abril de 2019

CONSOLATRIX AFLICTORUM

Per Carme Pinyana

Joan-Baptista Campos Cruañes (Castelló, 1961-2013), viatger, metge d’emergències, escriptor, mort de càncer prematurament, és el Joan a qui va dedicat aquest poemari.

Com explica l’autor al pròleg, els 34 poemes que recull l’obra els va escriure cap al 2010 com una mena d’acompanyament al poeta malalt, en saber-se “Desterrat, […] forçat a iniciar un viatge que no has elegit.” (p. 17), com ho van fer altres amistats: M. Josep Escrivà, Vicent Usó, Joan Andrés Sorribes, Artur Àlvarez i Francesc Mompó, al blog que Joan-Baptista Campos publicava: La garfa dels dies, i que encara és consultable en xarxa. Al llibre, cada poema (estranyament emmaquetat amb tots els versos centrats a la pàgina) ve introduït per una citació del propi Campos que, intertextualitzada per Alonso, és l’origen del poema.

Manel Alonso havia seguit la carrera literària de Campos, fent-li d’editor a Istanbul (Editorial 7 i mig, 2001), Quadern de l’Índia (Brosquil edicions, 2001) i Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005). Es coneixien, i s’apreciaven. El moment no era bo per a ningú, la situació personal de Manel Alonso aquella època era de “greu crisi personal” i si més no, la poesia, aquest diàleg establert, que ara rememora el llibre, tenia una de les funcions més importants de l’art: ajudar-nos a sobreviure, consolar els afligits.

I ara ha aparegut el llibre, homenatge just, per commemorar el sisé aniversari de la mort de Joan-Baptista Campos i, fent de rosa mística, pels voltants de sant Jordi.

Article publicat al periòdic digital Descriu el dia 23 d’abril de 2019

QUADERN PER A JOAN

Per Alejandro llabata lleonart

Feia temps que no rebia cap carta per correu postal. Per correu electrònic, solc rebre una desena llarga cada dia. Però cap per correu postal. Bé, per no dir mentida, alguna del banc, de propaganda i sobretot, paperassa immensa en forma de publicitat. Però com a correu postal, he de reconèixer que feia, sense exagerar, mesos, per no dir anys, que no en rebia cap. L'altre dia, en obrir la bústia de casa, em vaig trobar amb l'agradable sorpresa d'un paquet format DIN-A 5. En obrir-lo, al seu interior hi havia l'últim poemari de Manel Alonso, el poeta de Puçol, anomenat Quadern per a Joan (Col·lecció Mare Nostrum. Editorial Neopàtria. Alzira, 2019). 

Sempre que un poemari s'anomena el mateix títol ens mostra ja un gran afecte per part de l'autor, cap a la persona homenatjada. I en el cas del llibre que ara mateix tinc a les mans, n'és el paradigma. Darrere d'una sentida dedicatòria, s'amaga la gran amistat i la gran estima que Manel tenia per Joan Baptista Campos, tal com ens detalla el poeta de Puçol a la introducció del poemari, que encapçala amb el títol de Justificació. 

Joan Baptista Campos, nascut al Grau de Castelló, metge d'emergències i poeta, va començar a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on va publicar els seus primer poemes. Són obres seues, Encenalls de memòria que va obtenir el premi Miquel Peris i Segarra, Illes, La sang, amb el que va guanyar el Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó Istambul, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real, Quadern de l'Índia,  amb el que va guanyar el Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d'Uixó, Pavelló d'Orient, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Màrius Torres de Tarragona, Ciutat remor, amb el que va guanyar el premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva, Aquesta estranya quietud, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora i Jardí clos, amb el que va guanyar el premi de poesia Manuel Garcia i Grau de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Com a obra pòstuma, hi ha Matèria d’aigua i Temps de clepsidra. També té publicada narrativa, entre la qual s'ha de destacar Contes d'estiu, El món en dotze postals i El regal de la mirada. Obra extensa i de qualitat, com es pot comprovar per la quantitat i la qualitat de guardons obtinguts. 

Este poemari és la collita personal de l'amistat franca i sincera entre Manel i Joan. Es tracta d'un braçat de versos, que porta dintre seu dolor. Molt de dolor. Per una banda, un dolor objectiu, davant la realitat: l'any 2009 o 2010, a Joan Baptista Campos se li va diagnosticar una greu malaltia, que el va dur, irremeiablement, cap a un trist final. Campos alimentava un bloc anomenat La Garfa dels dies amb poemes, reflexions i articles diversos. Per a acompanyar-lo en la soledat de la malaltia, el poeta puçolenc, li contestava amb una resposta al bloc en forma de poema. Per una altra banda, hi ha palès també un dolor subjectiu, en este cas, de l'autor dels poemes, Manel Alonso, que es trobava immers en una greu crisi personal provocada per la trista i dolorosa fallida de Brosquil edicions, de la que va ser soci fundador i director literari. 

Fruit per tant, d'estes circumstàncies naix Quadern per a Joan. Amb un llenguatge pla, amb uns versos senzills, amb una paraula poètica nua, que prescindeix de la rima i de la mètrica imposada, abillat només amb el lirisme propi de qui escriu amb l'ànima i a conseqüència d'unes circumstàncies personals concretes, Manel ens deixa uns versos sentits i plens de tendresa, que són llàntia i camí en temps tèrbols, alhora que horitzó i esperança, escrits des de l'evidència amagada darrere d'una metàfora oportuna escrita en el moment oportú del vers. 

En eixa primera persona poètica de qui agafa de la mà a la persona a qui van dirigits els versos, que, en número de trenta-cinc, conformen el poemari, hi ha paraules de dolor i de conhort, d'acompanyament i d'esperança. En cada una de les seues pàgines, descobrim a eixe Manel Alonso solidari, incapaç de quedar impassible davant del patiment de l'amic davant l'adversitat: La grata companyia de la gent que ens estima/ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntal i alhora refugi/contra la fonda pena que ens afligix. Però que essent impotent davant una lluita aliena en la qual no pot fer res Què puc fer per allistar-me i combatre/ al teu costat en eixa guerra sorda que mantens?/ Només tinc un grapat de paraules/ per a oferir-te i em pareixen tan poca cosa.

Entre les pàgines d'este poemari hi podem descobrir el poema V,  Caminem i al mateix temps anem madurant..., que va ser musicat per Tomàs de los Santos. Una joieta que va ser publicada en forma de cançó al CD anomenat Després vingué la música, Antologia de poemes musicats de Manel Alonso Català. Si cliqueu al següent enllaç Caminem podreu descobrir la bellesa de dita cançó.

Es tracta, en definitiva, d'uns versos plens de lirisme, dirigits cap a la persona a la qual, d'una manera impotent, no es pot fer res més que acompanyar-la de la mà, en temps de mal oratge. Una lectura que, d'estes humils paraules vos recomanem a tots. Paga la pena llegir-lo.

Aquest article fou publicat al blog Escriure per a ningú el 23 de març de 2019

QUADERN PER A JOAN

Per Miquel Català

L'escriptor Manel Alonso acaba de publicar un nou poemari en què ens reporta un autèntic diàleg poètic. És el número 40 de la col·lecció Mare Nostrum de l'editorial Neopàtria d’Alzira. No és un diàleg de dos autors que parlen del fet poètic, és un diàleg en forma de poemes que, el poeta del Grau de Castelló de la Plana, Joan-Baptista Campos, malalt de càncer i a les portes del traspàs, i el nostre autor que ara publica, mantenen durant la darrera etapa de la vida del primer.

És digna d'admirar la valentia de tots dos, en uns moments tan durs. Campos convidant Alonso de continuar fent-ho, després de dos poemes. Manel en brindar el muscle per acompanyar Campos en aquest diàleg en hores fosques. El contingut d'alguns versos és d'una humanitat i una tendresa inigualable. No ho dic per dir. O potser jo m'he emocionat massa?

M'agrada subratllar i extraure paraules o expressions en esquema quan llig un poemari, de manera que això em puga facilitar la relectura i la seua comprensió global. En aquest esquema em queda el tiny, la pinzellada, el color, l'esquelet d'allò que he llegit, una mena d'isotopia que recorre l'interior del llibre, les càrregues de profunditat.

El resultat ha estat la creació d'un poema que, al meu parer, parla per sí sol, que m'ha sorprès al mateix temps que m'ha corprès. De ressenyes ja li n'han fet unes quantes, aleshores crec que aquest serà un bon exercici d'incitació a la lectura d'aquest poemari, sense repetir el que altres hi han observat. No són mots meus, ho repetesc, són trets del subratllat de molts dels poemes que el llibre conté. De manera que ací us el deixe.

Poema de la lectura de Quadern per a Joan, de Manel Alonso Català

finestra         llum                   tota llum és nova       esperança

aigua    temps                          amic    company         plugim

dies   temps    espera               camarada                    caliu   refugi

set  aigua fresca                       desig d'estima            amic   amic

quelcom immòbil      espera    cercles

tristesa                                      hores obscures i amargues

desterrat      viatge                    anhel de viure

llum d'hivern                             llum que et crida          amic

ocàs                                           la nit   la nit   la nit        por

se'n va la llum                           petites coses                ocell poeta

la bellesa    l'abisme                  respostes

mirada     contemplació             hivern    solitud           instants de joia

amor        presència                   certesa           som ací

aire        mots                             paraula     amant    amic     plugim     joia

encenalls    temps                      memòria     por a la mort   amic    somnis

espera                                        ventura        confia

murmuri     aigua                       naufragi       bàlsam

felicitat                                       abstracció

la vida                                         fer camí

música lenta                               crear el poema      incertesa       tendresa

desordre                                      vida        poema

                                                    silencis     dolor     desesperança     mort     pena

                                                    corda fluixa     dolor     espera

                                                    no tingues por a la nit

Enhorabona, Manel!

***

Publicat al blog Lletres en xarxa el dia 4 d'abril de 2019

"QUADERN PER A JOAN", DE MANEL ALONSO

Per: Hermini Pérez i Edo

La poesia és veritat o és una altra cosa. Potser que aquesta altra cosa siguen rimes exquisidament lligades i estructurades filant prim d’acord amb els cànons acadèmics més exigents. O que siguen recursos estilístics i retòrics de manual, impecables, sense que cap taca o coma mal posada esborrone la posada en escena. Però si no és veritat, insistisc, em sembla que és una altra cosa. Una cosa que, ho diuen els gurus de la informàtica, en un tres i no res la farà un robot amb un programa que potser guanyarà al gremi de la poesia amb perfecció tècnica. Però això, tanmateix, no serà veritat, perquè la perfecció tècnica sovint no lliga bé amb el sabor d’una sensació, la força d’un sentiment o la nuesa d’una emoció que una poesia de veritat desprén. Al capdavall, la poesia de veritat està contaminada d’imperfeccions humanes. La poesia, i perdoneu-me qui se senta ofés, mai no la podran escriure ni els déus ni els robots amb un sofisticat programa informàtic. Almenys els déus que ens publiciten la majoria dels dogmes religiosos, perfectes i equidistants, ni els robots més potents i versemblants que aviat arribaran. A la fi, les i els poetes són llums i ombres acompanyats de totes les passions, paüres i esperances que ens diferencien de la resta d’ésser vius, dels déus i dels robots. I la poesia de veritat, així és com l’entenc, és aquella amb què la o el poeta se la juga en cada paraula que escriu, perquè l’arranca de la pell de la seua ànima per oferir-la a qui l’escolta. Parle de la poesia on el poeta es despulla sense pudor i ens ensenya qui és i com se sent. El poeta basc Gabriel Celaya va escriure que no sols maleïa la poesia concebuda com un luxe cultural, sinó també la poesia dels qui no prenien partit fins a afeixugar-se. Maleïa, si més no, qui no feia poesia de veritat. I a parer meu, el contrari d’això, és a dir una poesia veritable, des d’una vessant intimista i nua, esquinçada i sincera, és el que ha fet Manel Alonso i Català en el nou poemari que ha publicat, Quadern per a Joan (editorial Neopàtria): ha pres partit empatitzant i vivint en primera línia la lluita i l’esgotament de la flama vital d’un amic, el poeta i metge castellonenc Joan-Batista Campos, que morí ara fa cinc anys de càncer.

El poemari Quadern per a Joan és un recull de trenta-quatre poemes, la majoria encapçalats amb una citació del mateix Joan-Bastista Campos, a qui li ret un sentit homenatge. Al poemari, com ens confessa l’autor, li falta un poema de comiat, perquè encara el troba viu en els seus llibres i les seues paraules. Però Manel Alonso i Català encara ens diu més en la justificació de l’obra –cal justificar un llibre de bona poesia? També ens conta que la gènesi del llibre s’inicia un jorn que la ignominiosa malaltia ja estenallava els membres del poeta castellonenc, on va decidir contestar-li més enllà d’una llarga conversa telefònica que abans mantingueren, enviant-li poemes a partir d’altres poemes, de reflexions i d’articles que Joan-Batista Campos penjava en el seu blog La garfa dels dies. Manel Alonso i Català només ho feia amb el propòsit que, durant les llargues hores d’angoixa i d’esperança que la parca jugava als daus sota els efectes de drogues i medicaments, el sentira a prop seu. 

En un principi, però, no tenia cap intenció que els poemes cavalcaren per les pàgines blanques d’un llibre. I això és el que trobarà el lector de Manel Alonso i Català: un grapat de poemes inspirats en les converses i les sensacions que l’autor de Pouet va sentir els dies que la malaltia s’acarnissava freda i despietada en els membres i l’ànim de Joan-Batista Campos. Tot i que en la justificació Manel ens diu que són poemes senzills, diàfans, escrits en les hores obscures per a un home enamorat de la vida, si m’ho permet, li portaré la contrària davant d’aquestes afirmacions. Potser són versos senzills i diàfans de llegir, com diu l’autor, però el resultat són versos intensos contaminats per la singular personalitat i humanisme del poeta de Puçol. Són versos que desprenen urpades de desolació i alenades d’esperança que t’arrapen la pell, d’una qualitat literària i humana que no fa preguntes davant d’allò que ignorem, sinó que poa emocions i sensacions en cada paraula per on transitem. Poa les emocions de viure i la sensació de lluitar contra una dama que tard o d’hora sempre saps que guanya la partida, però a la qual no li gira la cara. Però no són només lletres de dolor i d’abatiment en una lluita desigual i bàrbara. Escrits des del dolor que et fa sentir impotent esguardant com s’apaga la vida d’un amic, amagant entre els versos la desesperació que provoca saber com la parca passeja pel carrer, cuinats amb pessics de sal i glopades de fel engolides en la soledat d’un gos que udola, sempre apareixen il·luminats per la llum de la vida acompanyada per un ramell d’esperança, la força de les paraules i l’afany de les músiques que alliberen la melangia. Poesia en tota la seua esplendor: senzilla i diàfana que guarda en el seu interior la complexitat de l’ésser humà quan ens enfrontem a la darrera frontera, des de la qual ningú sap què ens trobarem.

Com he escrit en la capçalera, la poesia és veritat o és una altra cosa, i la poesia de Manel Alonso i Català, personal i sentida, compromesa i sincera, com a lector i amant d’aquest art més enllà de la grandiloqüència, és veritat. Per desgràcia, que la poesia i el poeta siguen veritat no vol dir que esdevinguen populars. Vull dir, que el poeta aconseguisca un reconeixement públic més o menys majoritari. Perquè això ocórrega, cal esdevindre poeta d’un temps i d’un país. I poetes d’un temps i d’un país n’hi ha ben pocs, els quals són més coneguts perquè retolen amb el seu nom una plaça o un jardí de les ciutats importants que pel coneixement que es té de la seua obra. En canvi, magnífics poetes d’un espai minúscul que són els seus sentiments i pensaments, tot regat amb la destresa d’un ofici i d’un temps que no caben en el rellotge, n’hi ha molts més. Però com a lector i amant de poesia crec que paga la pena llegir-lo i gaudir-lo. Qui el llija, el gaudirà, no ho dubte.

POEMES DE MANEL ALONSO DEDICATS A JOAN BAPTISTA CAMPOS

Per ManelPitarch

El poemari Quaderns per a Joan  (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019) és un exercici de transparència expiativa en l'estat anímic personal i creatiu de l'autor, però sobretot una ofrena de Manel Alonso a l'amic i poeta Joan Baptista Campos, abans que aquest deixés el món dels versos en paper i les ales il·luminades d'àngel terrenal. 

Un diàleg versificat que s'inicia el 2010, durant la greu malaltia de Joan, en què l'amenaça subjugadora de la mort commou l'amic i el poeta. La química metafòrica (la medicina filosòfica de l'ànima) i l'afecte personal reaccionen en el laboratori artístic d'Alonso uns anys després, a manera de publicació oberta, fet tan comprensible com explica l'autor en el pròleg del llibre, perquè l'acompanyament en el dolor i l'efecte pal·liatiu de la poesia s'administren amb urgència en la intimitat. En uns versos comparteix la desmitificació de l'ideal de vida (no existeix la felicitat, / només la flaire d'allò que / imaginem que pot ser / i que ens fa nàixer el desig de trobar-la...)  i en altres invoca l'esperança del triomf, que d'alguna manera sempre representa la victòria de la vida sobre la mort (Algun dia escamparà / aquesta nuvolada de sinistres intencions...).

Els primers poemes de Manel van precedits al llibre per uns versos de Joan, equilibri que ens agafa de la mà per a fer el camí de la vitalitat del pensament poètic i l'eternitat d'una persona estimada a qui recordem cada dia gràcies al seu llegat, que s'estima en milers de metàfores i milions de grans moments viscuts amb els seus.

Els poemes i la qualitat humana de Joan, de l'amic Joan, del poeta que vitajava amb versos als ulls i papallones traductores de paisatges, del metge que s'oferí amatent al descarnat propòsit d'empomar al vol la precipitació tràgica de vides alienes, del grauer senzill i treballador que regalava el verb a la gent planera del poble, sempre estan presents entre nosaltres i entre el seu cercle estimat d'El Pont Cooperativa deLletres, al qual pertanyia.

La potència del missatge estableix la comunicació entre dues persones que han elegit la dimensió més directa per a l'intercanvi de confidències i sentiments: l'art de la poesia. Com apunta Manel al pròleg, són uns versos escrits en hores obscures per a un home enamorat de la vida. Poemes resultants de la inquieta bondat del cor i de l'estremida lucidesa literària, en moments de cruesa i fred interior.

Publicat el dia  24 de març del 2019 al blog La llengua no té os

QUADERN PER A JOAN

Vicent luna i sirera

L’escriptor de Puçol Manel Alonso  acaba de regalar-nos un nou poemari, Quadern per a Joan (Neopàtria, 2019). Trenta-quatre poemes adreçats, en resposta, a textos que el seu amic, el poeta Joan-Baptista Campos, va penjar en el seu blog La garfa dels dies. Un espai on l’escriptor del Grau de Castelló escrivia puntualment textos de tota mena. Campos, amb una consolidada obrà poètica i un bon grapat de premis, ens deixà en 2013, després de lluitar contra una llarga malaltia. En els darrers anys, Campos, malgrat la seua mirada realista de metge que s’ensumava mal averany i que és “forçat a iniciar un viatge que no ha elegit”, seguirà escrivint: “Talment un bàlsam subtil en l’aire,/els mots acaronen síl·laba a síl·laba cada porus de la meua pell.” I el seu amic Manel Alonso, company, camarada de tantes lluites, projectes i anhels ho patirà des de la distància: “Em cou en la ferida oberta/la dissort amarga dels teus dies”. I l’encoratjà a seguir escrivint: “El poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa,/fixa el temps i l’espai/amb l’estructura d’un vers./La llum et crida, amic, atén el que et diu.” I a cada escrit, el de Puçol continuà llançant-li missatges, “No puc deixar de pensar en tu, Joan,/i m’alce neguitós i recull del jardí descurat de l’alegria/un ram d’esperances/per a oferir-te’l, per a oferir-me’l”. I, efectivament, davant el neguit i l’angoixa d’aquell que contempla el sol al capvespre “i amb recel escolte el cor del nou dia,/mentre espere notícies del TAC”, davant de l’amic que “dia i nit vius instal·lat en la frontera/entre l’esperança i la desfeta/amb la ferma voluntat d’iniciar viatge/envers la joia de viure”, Alonso no abandona el seu amic i insisteix una i una altra vegada a llançar-li missatges per “dibuixar el somriure”, versos farcits de tendresa, de complicitat: “Què puc fer per allistar-me i combatre/al teu costat en eixa guerra sorda que mantens?/Només tinc un grapat de paraules/per oferir-te i em pareixen tan poca cosa”.

En aquests trenta-quatre poemes Manel Alonso ha volgut homenatjar el seu amic Joan-Baptista Campos, que fins el darrer moment estimà feroçment la vida: “Busque una música,/una música adient perquè passe la vida/i no m’oblide d’afalagar els sentits/. Un poeta que patí per no tindre temps d’arrodonir la seu obra : “Els poemes romandran incomplets./Pressentiran l’abisme/i la fatiga dels meus dits ferits?”. I, davant d’aquest neguit, el seu amic Alonso li escriu: “Els poemes restaran sempre incomplets,/a nosaltres ens mou/una fam antiga de buscar/la perfecció, la bellesa,/a través de les paraules.” Però Alonso va més enllà, sap que els poemes, qualsevol poema, sempre restarà incomplet. Però aquest no és el problema, el veritable neguit de qualsevol poeta és la manca de lectors: “Joan, és una altre abisme qui amenaça:/el cel buit que tot ho devora,/l’absència dels ocells/que haurien de volar arran/dels nostres signes cal·ligràfics/reinterpretant la melodia/inacabada que els hem llegat/i que farà que resten els poemes/malferits de silencis/entre les filagarses de l’oblit”. Ai els lectors, quanta feina resta per fer a casa nostra. Alguns fa anys i panys que ens ho preguntem. Per a quan una campanya seriosa, potent i perdurable que fomente de veritat la lectura en la nostra llengua?. Tot i així, Alonso, que està vacunat contra el menyspreu d’aquest poble envers els seus escriptors, mai es dóna per vençut: “Sentir l’amarg tast de les derrotes./Omplir-se la butxaca d’esperances,/pagar els peatges/i continuar fent camí”.

Amb Quadern per a Joan, l’escriptor Manel Alonso ens ofereix un grapat de poemes que escrigué a Joan-Baptista Campos, poemes escrits d’amic a amic, de poeta a poeta. Versos “senzills, diàfans, escrits en hores obscures per a un home enamorat de la vida, la vida com el més apassionant dels viatges, per a un poeta en combat diari contra la mort”. Trenta-quatre poemes per lluitar per la vida, per vindicar l’home, l’amic, el poeta: “Escolta, no estàs sol,/en la foscúria se sent/el rítmic batec d’un cor/que es mou per tu”.

Article publicat al diari digital La Veu el dia 22 de març de 2019