QUADERN PER A JOAN

Per Alejandro llabata lleonart

Feia temps que no rebia cap carta per correu postal. Per correu electrònic, solc rebre una desena llarga cada dia. Però cap per correu postal. Bé, per no dir mentida, alguna del banc, de propaganda i sobretot, paperassa immensa en forma de publicitat. Però com a correu postal, he de reconèixer que feia, sense exagerar, mesos, per no dir anys, que no en rebia cap. L'altre dia, en obrir la bústia de casa, em vaig trobar amb l'agradable sorpresa d'un paquet format DIN-A 5. En obrir-lo, al seu interior hi havia l'últim poemari de Manel Alonso, el poeta de Puçol, anomenat Quadern per a Joan (Col·lecció Mare Nostrum. Editorial Neopàtria. Alzira, 2019). 

Sempre que un poemari s'anomena el mateix títol ens mostra ja un gran afecte per part de l'autor, cap a la persona homenatjada. I en el cas del llibre que ara mateix tinc a les mans, n'és el paradigma. Darrere d'una sentida dedicatòria, s'amaga la gran amistat i la gran estima que Manel tenia per Joan Baptista Campos, tal com ens detalla el poeta de Puçol a la introducció del poemari, que encapçala amb el títol de Justificació. 

Joan Baptista Campos, nascut al Grau de Castelló, metge d'emergències i poeta, va començar a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on va publicar els seus primer poemes. Són obres seues, Encenalls de memòria que va obtenir el premi Miquel Peris i Segarra, Illes, La sang, amb el que va guanyar el Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó Istambul, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real, Quadern de l'Índia,  amb el que va guanyar el Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d'Uixó, Pavelló d'Orient, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Màrius Torres de Tarragona, Ciutat remor, amb el que va guanyar el premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva, Aquesta estranya quietud, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora i Jardí clos, amb el que va guanyar el premi de poesia Manuel Garcia i Grau de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Com a obra pòstuma, hi ha Matèria d’aigua i Temps de clepsidra. També té publicada narrativa, entre la qual s'ha de destacar Contes d'estiu, El món en dotze postals i El regal de la mirada. Obra extensa i de qualitat, com es pot comprovar per la quantitat i la qualitat de guardons obtinguts. 

Este poemari és la collita personal de l'amistat franca i sincera entre Manel i Joan. Es tracta d'un braçat de versos, que porta dintre seu dolor. Molt de dolor. Per una banda, un dolor objectiu, davant la realitat: l'any 2009 o 2010, a Joan Baptista Campos se li va diagnosticar una greu malaltia, que el va dur, irremeiablement, cap a un trist final. Campos alimentava un bloc anomenat La Garfa dels dies amb poemes, reflexions i articles diversos. Per a acompanyar-lo en la soledat de la malaltia, el poeta puçolenc, li contestava amb una resposta al bloc en forma de poema. Per una altra banda, hi ha palès també un dolor subjectiu, en este cas, de l'autor dels poemes, Manel Alonso, que es trobava immers en una greu crisi personal provocada per la trista i dolorosa fallida de Brosquil edicions, de la que va ser soci fundador i director literari. 

Fruit per tant, d'estes circumstàncies naix Quadern per a Joan. Amb un llenguatge pla, amb uns versos senzills, amb una paraula poètica nua, que prescindeix de la rima i de la mètrica imposada, abillat només amb el lirisme propi de qui escriu amb l'ànima i a conseqüència d'unes circumstàncies personals concretes, Manel ens deixa uns versos sentits i plens de tendresa, que són llàntia i camí en temps tèrbols, alhora que horitzó i esperança, escrits des de l'evidència amagada darrere d'una metàfora oportuna escrita en el moment oportú del vers. 

En eixa primera persona poètica de qui agafa de la mà a la persona a qui van dirigits els versos, que, en número de trenta-cinc, conformen el poemari, hi ha paraules de dolor i de conhort, d'acompanyament i d'esperança. En cada una de les seues pàgines, descobrim a eixe Manel Alonso solidari, incapaç de quedar impassible davant del patiment de l'amic davant l'adversitat: La grata companyia de la gent que ens estima/ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntal i alhora refugi/contra la fonda pena que ens afligix. Però que essent impotent davant una lluita aliena en la qual no pot fer res Què puc fer per allistar-me i combatre/ al teu costat en eixa guerra sorda que mantens?/ Només tinc un grapat de paraules/ per a oferir-te i em pareixen tan poca cosa.

Entre les pàgines d'este poemari hi podem descobrir el poema V,  Caminem i al mateix temps anem madurant..., que va ser musicat per Tomàs de los Santos. Una joieta que va ser publicada en forma de cançó al CD anomenat Després vingué la música, Antologia de poemes musicats de Manel Alonso Català. Si cliqueu al següent enllaç Caminem podreu descobrir la bellesa de dita cançó.

Es tracta, en definitiva, d'uns versos plens de lirisme, dirigits cap a la persona a la qual, d'una manera impotent, no es pot fer res més que acompanyar-la de la mà, en temps de mal oratge. Una lectura que, d'estes humils paraules vos recomanem a tots. Paga la pena llegir-lo.

Aquest article fou publicat al blog Escriure per a ningú el 23 de març de 2019