Per Carme
Pinyana
Joan-Baptista Campos
Cruañes (Castelló, 1961-2013), viatger, metge d’emergències, escriptor,
mort de càncer prematurament, és el Joan a qui va dedicat aquest poemari.
Com explica l’autor al pròleg, els 34 poemes que recull
l’obra els va escriure cap al 2010 com una mena d’acompanyament al poeta
malalt, en saber-se “Desterrat, […] forçat a iniciar un viatge que no has
elegit.” (p. 17), com ho van fer altres amistats: M. Josep Escrivà, Vicent Usó,
Joan Andrés Sorribes, Artur Àlvarez i Francesc Mompó, al blog que Joan-Baptista
Campos publicava: La garfa dels dies, i
que encara és consultable en xarxa. Al llibre, cada poema (estranyament
emmaquetat amb tots els versos centrats a la pàgina) ve introduït per una
citació del propi Campos que, intertextualitzada per Alonso, és l’origen del
poema.
Manel Alonso havia seguit la carrera literària de Campos,
fent-li d’editor a Istanbul (Editorial
7 i mig, 2001), Quadern de l’Índia (Brosquil
edicions, 2001) i Aquesta estranya
quietud (Brosquil edicions, 2005). Es coneixien, i s’apreciaven. El
moment no era bo per a ningú, la situació personal de Manel Alonso aquella
època era de “greu crisi personal” i si més no, la poesia, aquest diàleg
establert, que ara rememora el llibre, tenia una de les funcions més importants
de l’art: ajudar-nos a sobreviure, consolar els afligits.
I ara ha aparegut el llibre, homenatge just, per
commemorar el sisé aniversari de la mort de Joan-Baptista Campos i, fent de
rosa mística, pels voltants de sant Jordi.
Article
publicat al periòdic digital Descriu el dia 23 d’abril de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada