Per Vicent Luna i Sirera
Fa uns dies vaig
acabar de llegir el dietari Les
petjades de l’home invisible (Quorum Llibres, 2017), la
darrera publicació de Manel Alonso i Català. Un llibre on l’escriptor de Puçol
ha anat escrivint al llarg de vint-i-quatre mesos les seues preocupacions,
emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions….Per poder-lo
publicar, Alonso ha hagut de recórrer a un micromecenatge: “he passat
hores i hores enviant mitjançant el correu electrònic a amics, coneguts i
saludats un resum del projecte, demanant-los que se’n feren mecenes a canvi
d’una recompensa”.
Quan hom acaba de llegir
aquest dietari, s’adona del mèrit que té el treball d’Alonso. I té mèrit,
repetisc, perquè no és el prototip d’escriptor que la majoria de la gent
coneixem, és a dir el d’aquella persona que, a més del seu treball de professor,
mestre, metge, advocat, etcètera, es dedica a escriure i publicar llibres.
Doncs no, Manel Alonso és un home autodidacta i, com diu ell, s’ha fet a
si mateix: “m’he passat la vida amb llibres en les mans, però tinc pocs
títols acadèmics. He aprés a escriure la meua llengua pel meu compte. No sóc
filòleg, ni mestre, ni professor, i mai no he tingut la pretensió de ser-ho, el
meu objectiu en la vida és ser escriptor”. Efectivament, és un ofici
meritori perquè voler viure dignament al País Valencià, del treball únic
d’escriptor, és molt i molt difícil. Ell mateix ens ho diu clarament: “m’agrada
treballar. Tinc un treball senzill, mal pagat, que alguns ni tan sols
consideren treball. De fet, les oficines de l’atur no el tenen reconegut en el
seu catàleg d’oficis i professions. Però jo m’alce cada dia i em pose mans a la
faena content, feliç”. Alonso és feliç escrivint cada dia, però
malauradament “la literatura no dóna beneficis […], és l’únic ofici en
el qual es pot arribar a pagar per tal de treballar”. I per això no té
més remei que buscar, “amb un punt d’esperança, faenes, faenetes i
faeniues que apareixen només de tant en tant, i que em donen per anar tirant,
tirant poc”.
Aquesta precària
condició laborar de l’escriptor de La maledicció del silenci (1992),
m’ha fet recordar uns versos de Vicent Andrés Estelles on diu: “No tinc
altre remei, no hi ha solució./He d’escriure i a més he de recórrer /diaris i
revistes per tal que m’ho publiquen,/per tal que em paguen bé,/ per tal que
m’asseguren/nou dies de menjar, exactament nou dies (Obra Completa 1. Recomane
tenebres). Però és que aquella situació laboral que tenia el poeta de
Burjassot era, si fa no fa, la mateixa que patia Joan Fuster que, dedicat en
cos i ànima a llegir i escriure des de la seua Sueca, havia de produir un fum
d’articles diaris, com Estellés, per poder sobreviure com a escriptor. Si tenim
en compte la situació de precarietat de la nostra llengua, producte de la
secular persecució que ha patit (i continua patint) pels governs d’Espanya de
tots els colors, i governats per reis, regines, vàlids, dictadors, presidents
i tutti quantti, és comprensible que Estellés, Fuster i tants
altres escriptors, tingueren problemes per viure dignament d’escriure en
català, en uns moments on la nostra llengua estava proscrita de l’ensenyament i
de quasi tot. Ara bé, és increïble i lamentable que després de quatre dècades,
ai las!, els escriptors actuals continuen tenint els mateixos problemes. I
tenen els mateixos problemes perquè els índex de lectura d’aquest país són una
vergonya. Les dades aportades pel secretari de l’Associació d’Editors del País
Valencià són molt decebedores. Tant dolentes que el percentatge de valencians
que lligen en valencià és inferior al de navarresos que ho fan en basc, no
supera el tres per cent. Però, i la gent que assisteix als actes culturals?
Alonso ens diu que “la immensa majoria dels ciutadans són aliens a tot
aquest moviment, el qual és cosa d’agitadors i activistes culturals, editors,
llibreters, professors i mestres. Hi ha una part minsa de la ciutadania que
atén la crida de fires, firetes i firiues dels llibres, altres ni saben que se
celebren. Bona part d’aquestes activitats acaba sent endèmica. Activitats al
voltant de la poesia o de la narrativa on només trobes poetes, narradors i els
seues sacrificats acompanyants”. I aquesta situació que clama al cel,
és la que, entre altres, denuncia aquest escriptor.
I és que la pregunta
obligada hauria de ser: com és possible que a partir de l’entrada en vigor de
la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) l’any 1983 la situació no ha
canviat gaire, i els nostres escriptors continuen igual o pitjor? La
contestació a aquesta decebedora realitat és complexa i perplexa, com ho és el
mateix país (Josep Vicent Marqués dixit). Manel Alonso, i tants i
tants valencians que estimem la nostra llengua i cultura, ha reflexionat al
respecte: “passe hores donant-li voltes a coses tan complicades com ara
el comportament d’una societat davant del fet cultural en la seua llengua i en
la del veí. No sabeu les hores que he invertit en soledat pegant-li voltes al
tema!. I en aquestes reflexions Alonso arriba al moll de l’os: “tants
anys de Direcció General del llibre, de gabinets de promoció del valencià,
tants anys d’ensenyament en valencià i amb un resultat tant calamitós[…]tots
aquells que han tingut l’oportunitat d’aprendre a l’escola en valencià no
lligen llibres en valencià. Això és molt greu, perquè ens parla del terrible
fracàs de tota una societat. Fracàs de més de trenta anys de polítiques
educatives que no han servit per a res. Bo, sí, per a donar un bon sou a
directors generals que s’han estat gratant el baix ventre. Diners llançats al
poal del fem que han pagat campanyes fallides[…] Es publiquen a l’any uns
quants títols en tots els gèneres literaris d’un gran nivell. En aquest sentit,
els creadors sí que han fet els deures durant aquests trenta anys i a mesura
que han anat madurant ens han oferit obres més ambicioses i de més alta
qualitat literària […] però els escriptors valencians han de balafiar una gran
energia i imaginació per tal de visualitzar la seu obra en una societat que viu
d’esquenes al fet creatiu en la seua pròpia llengua[…].Tinc la sensació que
algú, des d’alguna obscura fundació ha dissenyat el fracàs de les polítiques de
promoció lectora i lingüística al País Valencià. No em crec que siguem un poble
diferent a l’israelià, el flamenc, els basc, el gallec. I encara que haja estat
dissenyat per ments malaltes, el fracàs és de tots”.
Efectivament, el
fracàs és de tots, tot i que, com deixa caure Alonso, jo si que estic convençut
que hi ha una intenció malèvola, pensada, dissenyada i portada a cap, per fer
descarrilar la normalització a casa nostra. Però, tot i així, s’editen més
llibres en català que mai, tenim més escriptors i editorials que mai,
s’organitzen més actes culturals que mai, les Trobades d’Escoles Valencianes
mobilitzen a més alumnes, pares i mares que mai… però malauradament la lectura
i compra de llibres en valencià és ínfima. Què ha passat doncs? O millor dit,
què està passant? Ha passat que en vint anys de governs del PP no ha hagut cap
projecte per avançar en la normalització del català, es van eliminar les ajudes
i subvencions a les entitats cíviques i culturals, es va frenar l’ensenyament
en valencià, es va utilitzar la RTVV per banalitzar la nostra llengua, no es va
demanar el requisit lingüístic als funcionaris, no es va potenciar la creació
de cap periòdic, etcètera, etcètera. I aquesta política de desvalencianització,
en benefici d’una clara espanyolització, ens ha portat on som. I som en un país
on la seua llengua pròpia és, tret del sistema educatiu, invisible. Invisible
en la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació, la policia,
l’administració, les empreses, el comerç, el cinema…La conclusió és que un alumne,
encara que haja tingut tot l’ensenyament en valencià, quan deixa enrere l’etapa
educativa s’adona que una de les llengües oficial és invisible, i quan intenta
viure plenament en valencià no ho pot fer, o tot són problemes. El resultat
final, a no ser que hom ho tinga molt clar i siga un militant lingüístic, és
que la majoria de la gent abandona una llengua per passar-se molt còmodament a
aquella altre on ho té tot, absolutament tot i sense cap problema.
Manel Alonso, que és un
gat vell, que n’ha vist de tots els colors i per tan desconfia dels polític, es
pregunta si aquest nou Govern del Botànic, “aquests suposadament
valencianistes faran possible la vertadera normalització del valencià,
n’incrementaran l’ús social, sostindran una indústria cultural i informativa en
valencià i a la fi gaudirem de la pau lingüística que tant i tant anhelem i
necessitem. Però no és més que un miratge social, ja que un percentatge alt,
altíssim, dels qui han optat electoralment per l’esquerra valencianista li és
indiferent la normalització del valencià, o com a mínim no el veu com un tema
prioritari”. […] Mentrestant, en cada legislatura anem perdent un llençol, una
oportunitat per a fer les coses ben fetes: vertebrar socialment, culturalment,
informativament i econòmicament el nostre país, traure’ns de damunt les
estructures polítiques heretades d’etapes polítiques anteriors i dignificar una
llengua i la cultura que n’emana. Sàpiguen que la llengua i la cultura també
creen llocs de treball i riquesa”. Davant d’aquesta nova situació
política, que vivim els valencians i valencianes, Alonso és “un observador
de la realitat” i, com en tantes altres coses, més aïnes és
pessimista, “perquè no em deixe seduir pel miratge”. Però
tot i així, no es d’aquells que es dóna per vençut i com un escriptor de pedra
picada continua treballant cada dia per “construir eixa obra en la qual
estic invertint tanta energia, esperant que un dia les estadístiques siguen tan
generoses com ho som els escriptors valencians que oferim el millor de
nosaltres mateixos a una societat que ens menysprea”.
Fet i fet, no deixeu de
llegir Les petjades de l’home invisible, en aquest
dietari de Manel Alonso copsareu, com he dit adés, les seues preocupacions,
emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions… Tot plegat, un
grapat de sensacions que no solament són d’ell com a escriptor i valencià
compromés amb la seua terra, sinó que ensems també són les d’aquest nostre
país, com diria Estellés, “sacsejat d’una banda a l’altra […] excitat
periòdicament per forces que tot i recorrent a sofismes sembren confusió i
sal”(Consideracions del Mural).Un escriptor que clama al cel, a la societat
valenciana, poder viure dignament conreant la nostra llengua. D’un escriptor
que, com un nàufrag d’una illa, llança al mar una botella a vessar de
missatges, que “mai no ha tingut un no a ningú, que s’ha jugat els
diners quan els ha tingut apostant per la literatura d’aquest país (la qual
cosa ha deixat en la meua economia una ferida sagnant que mai no aconseguiré
tancar). I que els hi diu als actuals governants: “aneu amb compte que
l’excés de prudència no vos faça penedir-vos d’haver desaprofitat una
oportunitat històrica.”
Llegiu i rellegiu
aquestes petjades que ha anat deixant-nos Manel Alonso. Petjades que ens ajuden
a reflexionar sobre el país dels valencians. Ell espera “amb ànsia un
bon lector que siga capaç de fer la lectura que em privat desitge i que en
gausdisca, aquest ha estat un dels grans objectius que he tingut mentre he
passat mesos treballant”. I quan acabeu de resseguir totes i cadascuna de
les petjades feu com jo, escriviu-li, li farà molta il·lusió doncs com diu
ell, “no escric per al silenci, escric per a ser llegit” i per
això li prega al lector que “des d’allà on estiga, m’envie quatre
ratlles on em faça cinc cèntims de la seua lectura. Per davant vaja el meu
agraïment”.
Doncs amic Manel, espere
que aquest humil lector haja fet la lectura que “en privat desitges”, per
descomptat que n’he gaudit, i molt, de la lectura d’aquestes petjades. Que
sàpigues que, malgrat “aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada
pàtria”, no ets un escriptor invisible i en necessitem molts com tu per
bastir el futur d’aquest país que ja és una mica més nostre. Espere que, quan
la tristor et mene a “traure-li pols a la pena”, aquestes quatre
ratlles, i la d’altres lector, et doner força i coratge per seguir endavant
treballant amb llibertat, construint, com a tu t’agrada dir, “a favor .
Article publicat a In-directe! cat, a la pàgina web de Saó, a Crònica digital i a Núvol. Punt de llibre.
