L'escriptor d'Ontinyent Joan Torró presentà el passat 11 de març al teatre del Sindicat Agrícola de Puçol, el llibre de relats de Manel Alonso i Català, L'ombra del bou (Editorial Neopàtria, col·lecció Manuzio. Alzira 2012). Tot seguit reproduïm el text que va escriure per a l'ocasió acompanyat d'un grapat de fotografies, l'autor de les quals és Sabin, del que va ser l'acte en el que també van participar els membres del Grup de Danses de Puçol i el grup de música tradicional valenciana Cant viu.
**** ******
Bona nit a tots i a totes:
Quan Manel Alonso em va suggerir fer la
presentació d’aquest recull de relats ací a Puçol, no m’ho vaig pensar gens ni
miqueta: sí, la resposta va ser un sí immediat. Tot el que envoltava a aquesta
proposta m’atreia amb força. La presentació era a Puçol i la invitació provenia
de l’amic Manel. Impossible dir que no.
Puçol guarda i atresora per a mi una autèntica
col·lecció de gratíssims records. Hi vaig vindre per primera vegada convidat
pel meu amic Josep Montoro quan tenia 17 o 18 anys, d’això ja en fa anys i
panys. He de dir que el meu amic no havia pensat en un programa d’incorporació
progressiva a l’Horta Nord perquè no ha estat mai el seu tarannà, no. M’havia
preparat una immersió abrupta, eficaç i torbadora. Era estiu i, només arribar,
em va dir que ens n’anàvem a la marjal a segar un senillar per tal de fer un
lluent per a la joca... Per a mi, allò era tot nou, no sabia a què es referia quasi res del que m’havia
dit.
Però aclarim alguna cosa, jo sóc de secà,
d’Ontinyent, un poble enclavat en una vall, entre muntanyes i rius, amb olor a
herbes aromàtiques, amb el soroll de les xitxarres a l’estiu, el vent
esmunyint-se entre les fulles dels pins i les carrasques i música carregada de
timbals a les festes de moros i cristians. Per a acabar de rematar el quadre,
em va donar una corbella, que al meu poble es diu falç. El que us dic, una
novetat absoluta, una immersió total.
Del senillar em va dur a la platja, però no per a
fer quatre capbussons i prendre-hi el bany, no; vam anar a les esculleres a
agafar clòtxines sense permís de la
CE , no en calia encara, cosa que tampoc havia fet en tota la
meua vida. Per rematar la meua immersió puçolenca vaig vindre al bou al mes de
setembre. Això no era cap novetat pel que fa a la bèstia, però sí en la manera
en què es feia. A Ontinyent, des de temps immemorials es corren bous pel carrer
en les festes de la
Puríssima , però és un bou en corda, amb unes banyes folrades
i unes boles que protegeixen els corredors de les puntes mortals de les banyes.
Quan vaig veure que vaques i bous anaven solts pel carrer em vaig quedar
al·lucinat. Tot i això, la immersió taurina no havia fet més que començar.
Va arribar la nit al laberint i el meu amic em va
dur a la plaça on embolaven els bous, vam anar una casa des de la terrassa de
la qual es veien les quadres on estaven els bous que anaven a embolar. Des de
la seguretat de l’altura vaig veure els bous, uns animals enormes, preciosos,
amb uns lloms vastíssims i unes banyes que feien feredat. En aquella terrassa
em vaig atipar de bou, tant de veure’ls com d’escoltar històries que m’anava
relatant el meu cicerone. Després van traure el primer bou, el van amorrar al
piló, el van embolar i algú, que treia adrenalina per les orelles, li va tallar
la corda. L’animal va començar a buscar els culpables del que li estava passant
entre retalladors i altres agosarats que temptaven la sort.
Jo, des de la seguretat de l’atalaia, observava
abstret aquella atmosfera indescriptible i pensava que, “qui no vulga pols, que
no vaja a l’era”. Darrerament, el bou va desaparéixer per un carrer i la plaça
es va omplir de gent que feia rogles segurament parlant d’assumptes relacionats
amb la festa.
-Au! Anem –em va dir el meu amic.
Em vaig quedar mirant-lo de dalt a baix, cosa que
amb la seua corpulència, no s’acaba de seguida. Potser no s’havia adonat que hi
havia una bèstia enfurismada solta pel carrer o, clar, estava de broma. Però
no, la cosa anava com anava i, totalment en contra de la meua voluntat, em vaig
veure a la plaça, a la mateixa on en qualsevol moment podia aparéixer una
bèstia amb 500 o 600 quilos d’enuig. El meu cap era com el periscopi d’un
submarí escrutant carrers que evidenciaren el perill que duen els corredors de
la primera por. El meu amic es va avançar segur que no em quedaria darrere,
però quan es va adonar que anava sol va desfer les seues passes per tal de
buscar-me.
-Estic ací –li vaig dir. Però ell no em va veure fins que
no va alçar el cap i em va veure dalt de la tanca de les escoles.
-Com hi has pujat?- em va dir mentre buscava amb la mirada
una escala o cosa semblant.
No vaig abaixar fins que van tancar el bou. La
por guarda la vinya i, a més, es de bades i cadascú n’agafa la que vol com diu
Manel Alonso en un dels relats d’aquest llibre.
Els qui, de tant en tant, escrivim som buscadors
compulsius d’adjectius. Adjectius que permeten omplir de plasticitat una frase
o que contribuïsquen a la literatura amb una imatge aclaridora, colpidora o
trasbalsadora. Quan aquest objectiu s’acompleix ens quedem ben pagats “mira que
m’ha quedat bonic açò!” Doncs jo buscava un adjectiu, no per a una frase, ni
tan sols per a confegir una imatge bonica, buscava un adjectiu per a un llibre,
per al llibre “L’ombra del bou” del vostre veí Manel Alonso. I vaig tindre
sort, em va eixir cavaller, com l’aigua que corre per una séquia, quasi sense
voler. “Entranyable”, el recull de contes que hui presentem em va resultar
entranyable.
I és que Manel Alonso no s’ha limitat a fer un
recorregut, un anecdotari de la festa del bou a “Pouet”, el PUTEOLUM dels
llatins, no. Els relats destil·len intimitat, com la dona que removent la
xocolata remou els records d’infantesa:
remenant la xocolata, remene també el bagul dels records i torne a
assaborir els xicotets instants de felicitat que m’ha regalat la vida, torne a
veure la gent que vaig estimar i que ja no està.
Ens transmeten veus del passat que encara solquen
els carrers de Puçol com la del bou “Generoso”:
«Què has fet, Generoso?». Després agafà el ferit i el posà sobre el llom
del bou. Obriren la barrera i l’animal, acompanyat del ramader, portà fins la
posta sanitària el ferit.
Els relats
de Manel Alonso literaturitzen l’imaginari col·lectiu d’un poble; a L’ombra del bou no hi ha únicament el
culte a la bèstia, hi ha costums com quan es feia arrop; anècdotes, tantes com
se’n vulguen recordar, menjars, dolços, refranys, apunts de memòria
col·lectiva, por, festa, ramats, laberints, bromes, solatge secular de tot un
poble: Pouet, Puçol
He de dir que Manel Alonso ha arriscat molt en
aquest llibre perquè haguera pogut caure o no eixir, com he dit adés, d’un
anecdotari popular amb un interés local, estrictament local. Però no ha estat
així, Alonso té la mà molt trencada en això d’escriure, i d’escriure sobretot
poesia. Quan plou, a Manel no se li banyen les ulleres, se li «perlegen els
vidres de les ulleres»; quan va a la platja, no mira la mar, sinó que «deixa la
mirada surar sobre la mar». L’ombra del
bou no ha caigut en el parany perquè està carregat de poesia o, si voleu i
m’ho permeteu vos diré que el jo poètic d’Alonso ha abaixat del Parnàs atret
pel laberint del minotaure. Teseu es barreja amb la tia Mosca, el tio Colau, el
Canari o el tio Mingo; i el minotaure amb “Generoso” o Timbalero”.
L’ombra
del bou és una immersió abrupta,
això sí, literària, en un poble, en una festa, en una manera de viure, en una
manera d’entendre el món, per exemple, ens diu a la pàgina 34:
En la taula, un plat de cacaus, un altre amb unes cebes en vinagre i unes
pebreres i en un tercer olives esclafades fetes a casa. Un vi blanc fresquet i
en les mans dels comensals, que s’acostaven perillosament a les cinc dècades,
unes pataquetes de pa amb llonganisses i botifarres amb tomata.
Es tracta d’una gran al·legoria que ens condueix
al principal element paratextual de l’obra, el títol: L’ombra del bou. L’al·legoria inclou tot allò que l’ombra del bou
abassega. Si agafàrem tots els personatges, les situacions, bous, altres
animals, etc, ompliríem tots els carrers de Puçol, tots els carrerons del
laberint, un laberint del qual, de vegades, es pot eixir i, de vegades, no.
En aquest recull de relats ens trobem amb dos
tipus de narradors: un narrador protagonista, en primera persona i un altre
d’omniscient, en tercera persona. El primer sempre busca la complicitat amb el
lector, com si el narrador li fera un escoltet i li confessara una sèrie de
confidències:
El cel ha anat il·luminant-se lentament, tot oferint una àmplia gamma de
blaus, grocs i malves fins que el sol ha aparegut per damunt de les teulades i
terrats a la recerca del migjorn. Esbarts d’ocells esbossaven figures en
l’aire. Un espectacle meravellós i canviant que mai no em canse de gaudir.
Però, compte que aquest narrador protagonista de
vegades és un home, de vegades una dona i de vegades un gos. L’altre narrador,
el que apareix en tercera persona, se’ns mostra més llunyà però, com que ho sap
tot perquè és omniscient, escarba en les consciències dels protagonistes, els
despulla i ens els exposa sense embuts.
Aquestes veus narratives acaben solcant els
carrerons del subconscient col·lectiu perquè, encara que totes les reflexions
es fan a «l’ombra del bou», els relats traspuen missatges colpidors d’allò que
se’n diu temes trascendents: la vida, la mort, l’amor, el pas del temps, els
records enyoradissos, etc. Permeteu-me que us diga que la combinació de la
festa del bou i la literatura, de la mà de Manel Alonso, ha donat com a
resultat un còctel saborós que no embafa i que deixa a la boca un sabor d’allò
més impensat.
