TEMPS DE TERTÚLIES I D'AMISTAT

 Per Hermini Pérez i Edo

A les acaballes del segle passat, a Puçol, al bar Django’s, sota el nom de Les nits màgiques del Django’s, se celebrava totes les setmanes una animada i entusiasta vetlada literària. En aquella època, era una de les poques tertúlies literàries que es feien dins de l’àmbit de les lletres valencianes en el nostre país. D’una manera regular i seriosa, s’hi presentaven llibres acabats d’eixir del forn, novetats musicals d’autors novells i consumats, exposicions fotogràfiques i de pintura de figures emergents de les arts pictòriques valencianes i s’aplegaven les millors plomes del puixant panorama literari valencià d’aleshores (Marc Granell, Pere Bessó, Toni Mollà, Manel Joan i Arinyó, Joan Pla, Antoni Gómez, Ramon Ramon, Ramon Guillem, Albert Hernàndez i Xulvi, Lluís Roda, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Josep Porcar...) . I més que més, era un punt de trobada de gent interessats per la literatura que intercanviaven idees i anhels literaris amb més o menys passió al voltant d’unes cerveses, un got d’aigua o unes copes de patxaran (Agustí Peiró, Josep Maria Ribelles, Vicent Penya, Pau Marqués, Francesc Collado, Salvador Pérez, Empar Claramunt, Salvador Palazon, Mercè Claramunt, les germanes Solves, Silveri Cortina, Carles Enguix, Joan S. Sorribes, els fotògrafs José Manuel Lorente i Vicent Salvador...). D’allí isqué més d’un llibre, a més de la revista literària L’Aljamia, que durant uns anys va ser un referent en l’àmbit literari valencià. Les nits màgiques Django’s esdevingueren, doncs, una trobada social i intel·lectual que intentava donar normalitat a la cultura i la llengua dels valencians, però la cosa ha canviat poc des d’aleshores. El valencià era i és l’aneguet lleig d’un estat, l’espanyol, que ens mira de reüll i de dalt a baix.

Vaig sentir parlar de Les nits màgiques del Django’s a un amic del Puig de Santa Maria, Santi Cortés, doctor en filologia i reputat assagista. En la sobretaula d’un café al bar de la plaça, mentre arranjàvem un món que encara està per arranjar, Santi Cortés me’n va parlar tot sabent que d’amagat també m’agradava practicar el vici de lletraferit –una paraula com a mínim tant bonica com la d’onanista. Tot i que siga de passada, m’agradaria contar que de la meua relació amb Santi Cortés va eixir la idea i el posterior treball que es plasmà en el llibre Aproximació a la historia del Puig de Santa Maria.

Aleshores feia pocs mesos que m’havia instal·lat a viure al Puig de Santa Maria. Abans, que era la resta de la meua vida, havia viscut en el meu poble, Quart de les Valls, a la Vall de Segó. Li vaig confirmar a Santi Cortés que l’acompanyaria a una tertúlia, insegur i temorós: la literatura m’era i m’és una deessa que m’acomboia i em tranquil·litza en soledat i distància curta, però que m’espanta i em sobrepassa davant d’un públic competent, com m’imaginava que eren els assistents habituals d’una tertúlia d’aquell prestigi. M’heu d’entendre. Era, sóc encara, i sempre ho seré, un meritori oficiant de poeta i d’escriptor que, si aporte alguna cosa, tot i que siguen aquestes quatre ratlles, ja em sentiré pagat i agraït. A banda d’això, també s’aplegaven els meus fantasmes particulars. Venia d’un poble xicotet d’escassa tradició literària –de bous sí–, com n’hi ha tants arreu del País Valencià, i no sabia ni molt ni poc què era una tertúlia literària. I si a això afegim que, quan la tradició literària d’un lloc és escassa i mediocre, hi pul·lulen els Cervantes amb un títol universitari acabat de penjar al coll que mai no han escrit tres renglons seguits, la historieta s’agreuja. Aquesta fauna, inútil i prepotent davant de qualsevol manifestació de creació literària en valencià, esdevenia una crítica despietada i ferotge que aleshores em deixava sense paraules per a defendre’m. Sobretot era així per a aquells que no teníem cap títol universitari penjat del coll ni cadenes en el cervell, però que la necessitat de contar el nostre món en la nostra llengua, amb més o menys destresa, ens feia escriure per a sentir-nos vius com a persones i com a poble. Aleshores no comptava, no hi compte encara, amb cap títol oficial, i menys d’escriptor. Però això no és un fet estrany, els ocorre a moltes escriptores i escriptors valencians. El títol d’escriptor o de poeta l’heu de traure tots els dies retallant pedaços d’ací i d’allà per aprendre l’ofici, potser de vegades amb més bona voluntat que encert, però sense defallir en la caminada, ficant pedres i morter per a donar-li visibilitat a tot plegat amb altres companys i companyes a la casa de la cultura valenciana. I, tanmateix, confesse que m’haguera agradat disposar d’una formació més acadèmica i científica, però la maleïda i classista cigonya em va deixar en una casa de pobres i no a la casa del costat (fet del qual no me’n penedisc, que conste), que era de rics i els fills estudiaren.

Retornant a la història, li vaig dir a Santi Cortés que l’acompanyaria a Les nits màgiques del Django’s. Però, dins meu, mentre anava camí de Puçol, em deia que hi arribaria, m’asseuria en la darrera cadira, que sempre està contra les caixes de cerveses buides, escoltaria i no badaria boca. Vull que em comprenguen. Si més d’una vegada havia patit el menyspreu dels Cervantes quan parlava amb entusiasme de literatura del país –Joan Salvat-Papasseit, Espriu, Estellés, o els nous Joan Navarro o Josep Piera publicats en aquells llibrassos de tapes blaves, per citar-ne alguns–, ja que els prohoms locals fills bords del castellà només aturaven la seua mirada davant de les obres més sublims de la literatura universal, i la del país no donava el nivell acadèmic mínim, em preguntava: què pensarà de mi la flor i nata de la literatura valenciana que es reunix a les tertúlies literàries de Puçol? Trobava fins i tot absurd respondre la pregunta. Hi aniria, m’asseuria en l’última cadira, escoltaria amb l’oïda atenta el que deia gent tan sàvia i assenyada... I quan arribara a casa i em tirara el llençol per damunt, em sentiria pagat, feliç i cofoi d’haver viscut una experiència irrepetible, com qualsevol experiència literària que s’estime.

Però quan vam entrar al bar Django’s, Santi Cortés s’adreçà cap a un alma mater de la tertúlia, una de les mares nutrícia que alimentava Les nits màgiques del Django’s, Manel Alonso i Català, i me’l presentà sense cap preàmbul, com si jo fóra un poeta i un escriptor. Això va ser un xoc que em deixà la pell de gallina. I que conste que no sóc, no ho he sigut mai, gens mitòman, però les escriptores i els escriptors de debò em provocaven, per sort encara em provoquen, un respecte que per Déu no l’he sentit mai. I amb això no vull enutjar cap creient. Encara que Manel Alonso i Català és més jove que jo, molt poc, li vaig donar la mà amb timidesa i una certa reverència, sense saber què dir, per a no ficar la pota i que descobrira que no comptava amb el nivell mínim per a ser-hi. Tot i que personalment no el coneixia, sí que havia llegit poemes seus, alguns articles de premsa, i me n’havien parlat com d’una figura a tindre en compte dins del panorama literari valencià. Manel Alonso i Català, aleshores, amb un rostre jovenívol i apassionat que em recorda el del seu fill, uns cabells i una barba més llarga i lleonina que l’actual, amb la mateixa bonhomia en la mirada, que sovint la vol maquillar amb la duresa que li han infligit les esgarrades de la vida sense aconseguir-ho, la sensació que pel cervell li bullien idees i projectes com posats en la cassola en forn –dixi, Ausiàs March–, quan em va estrényer la mà de seguida em vaig sentir acollit en aquell ambient que creia, i de vegades encara ho crec, que no em mereixia pels meus coneixements i mèrits. I, sobretot, em va comunicar sense emprar cap paraula que era un dels seus.

Així doncs, a partir d’aquella nit i de la mà de Manel Alonso i Català vaig conéixer escriptores i escriptors de totes les contrades del nostre àmbit lingüístic, amb els quals, més que més de l’Horta de València, he conreat l’amistança i he col·laborat en llibres de poemes, de novel·la i de relats curts.

Dissortadament, Les nits màgiques del Django’s, de mort natural o empentades pels nous temps, a poc a poc van anar deixant de respirar i bategar com a centre d’agitació de la literatura al País Valencià. I com tantes altres històries que passen en el nostre país, han deixat un buit sota la pell del teixit cultural valencià difícil d’omplir, la qual cosa de segur que a les autoritats incompetents no els preocupa ni tampoc als seus votants de barra de bar i bous al carrer. Som el país que som, però no ens podem conformar-hi, per mil raons i per la nostra manera de ser.

D’això que he contat, doncs, ja han passat uns quants anys. Les tertúlies de les Les nits màgiques del Django’s van deixar de bategar, i va ser una pena, de les grans. Cal recordar la revista L’Aljamia, on moltes escriptores i escriptors vam plasmar les nostres primeres lletres públiques, o el premi de poesia que convocava, que es va guanyar un merescut prestigi en els ambients de les lletres catalanes. La desaparició de Les nits màgiques del Django’s va deixar, sense cap dubte, un buit cultural i intel·lectual en un país que menja molt i malament, llig poc i best-sellers, i pensa menys. Algun dia algú, millor un historiador que un escriptor, hauria de recollir tot el corpus documental i sonor d’aquelles tertúlies per a ordenar-lo i posar-lo a l’abast de la memòria d’un país cada vegada més afectat de l’Alzheimer col·lectiu, desmemòria que esdevé més perillosa i anihiladora que la que ens pot afectar com a persones a conseqüència de l’envelliment de les nostres cèl·lules.

També ha passat molt de temps des que Manel Alonso i Català va començar a embrutar els primers papers per a netejar i salvar-nos les paraules de cada dia. Ha passat temps, volum i qualitat d’una obra que continua engreixant. I no sols ha sigut i és escriptor i poeta. Manel Alonso i Català ha treballat com a periodista, en ràdio, ha fet d’editor, tècnic literari, lletrista de cançons des de música popular fins a pop... I fins i tot, per a sobreviure en un món on només sembla que tenen dret a viure els corruptes i els panxacontents, seria capaç de traure poals d’aigua de la mar per a buidar-la a un cèntim el viatge.

De com escriu Manel Alonso i Català i de la seua qualitat podria omplir un bon grapat més de folis, i em deixaria moltes lletres en el tinter per a fer una crítica que s’ajustara a la seua obra. Prova del que vos dic és l’últim llibre que ha publicat, Les petjades de l’home invisible. Dietari (Setembre de 2014-setembre de 2016) (Quorum llibres) El volum en qüestió vos el podria resumir dient que està escrit amb sinceritat i intimisme, saviesa i desencís, amargor i esperança, proximitat i superació, una orgia d’emocions i d’experiències que no volen deixar res que el lector no puga gaudir o patir, però sobretot diria que està escrit molt bé. I això últim, bé ho sap la gent de l’ofici, no està a l’abast de tothom. Escriure és fàcil. Escriure bé, costós. Escriure molt bé, dificilíssim, un paisatge humà abrupte i tortuós per on transiten els escriptors assenyalats pels dits dels déus o la intel·ligència de l’autor que ens el fa compressible i amable als lectors. Manel Alonso i Català és dels qui escriuen molt bé. Escriure molt bé vol dir, entre altres coses, ser global, prenent una peça local que dóna sentit al mosaic humà que configura el món. Escriu molt bé qui és capaç de fer d’un grapat de terra la bola del món, i qui és capaç de prendre la bola del món i posar-la en les mans del lector perquè note dins seu com de xicoteta és. Manel Alonso i Català és dels qui prenen una peça del mosaic humà, qualsevol, i li dóna colors, textures i profunditats. Els colors, les textures i la profunditat d’una vida, la seua, amb pessics de fatalisme i d’incomprensió que adoben cada frase que escriu, d’aquell que sempre està caient però que, remugant i queixant-se’n, s’alça fins al nou text. Però el meu propòsit no és explicar amb pèls i senyals com escriu Manel Alonso i Català. Aquesta tasca, ja hi ha crítics literaris més preparats, solvents i distants que jo que la duen a terme, els quals, si més no, els explicaran mil detalls tècnics de la seua poesia i de la seua prosa que, el lector m’haurà d’excusar, a mi se m’escapen. Però, per a resumir-ho, una delicatessen digna del més exquisit dels plats literaris actuals.

Però com a amic de Manel Alonso i Català sí que m’agradaria aclarir una cosa al lector que no el conega: la ratlla que separa l’escriptor i la persona és molt tènue i fràgil, quasi invisible. Em podeu acusar de miop, que ho sóc, però voler atrapar l’escriptor deixant fora la persona és impossible. I això, però, en món uniformat i banal que confon globalitat amb una digestió intel·lectual tan insubstancial com una ejaculació precoç, en una societat que se sent satisfeta esguardant el tros de plàstic d’una pantalla per a no veure-hi res, de producció literària a l’engròs rebutjant el gust per la faena ben acabada, esdevé un oasi de palmeres datileres i d’aigua dolça enmig d’un desert ple de cables d’internet i cabals ciclopis de producció cultural trepitjada i comprimida que, quan hi vols beure, ja se’ns ha esvaït de les mans, matant-nos de set i de fam intel·lectual.

Si no fóra un iconoclasta militant, que de la massa gelatinosa que conformem els bacteris humans que omplim el planeta i els ídols mediàtics que ens dirigixen només espere que no em xafen, dic, que si no fóra un iconoclasta, afirmaria que Manel Alonso i Català esdevé una persona imprescindible, com la del poema de Bertolt Brecht. Imprescindible en l’àmbit social i cultural del País Valencià. I més que més, imprescindible per saber que, persones com Manel Alonso i Català, t’ajuden a reconfortar-te i viure en un món que la fauna humana, nosaltres, el degradem cada dia un poc més amb la nostra indiferència i burrera.

El meu pare deia que el dol calia portar-lo el dia del soterrament, i a l’endemà continuar la vida. I estar-se tranquils i sense remordiment, si abans li havies oferit al finat tot allò que en vida estava en la teua mà: diners quan li faltaren, un pessic d’alegries, ajuda quan no poguera caminar, reconeixement de la faena feta o una paraula amical quan la vida es capgira. Diners, pocs li’n puc deixar, que tampoc no en tinc; alegries, algun somriure; paraules, aquestes poques; però el meu reconeixement i la meua admiració per Manel Alonso i Català, si m’ho permets, amic meu, te’ls vull donar en vida. Perquè el meu reconeixement i admiració per Manel Alonso i Català i altres agitadors culturals com ell que hi ha arreu del país, els quals fan aquest meritori, desagraït i mal pagat –paguen?– ofici d’escriure llibres i esperar que algú els llija, no caiga en sac foradat. És millor un reconeixement i ajuda ara que un carrer demà.

MANEL ALONSO O L'OBSTINACIÓ PER VIURE

Per Francesc Viadel

Vaig conèixer Manel Alonso la vesprada lleganyosa i humida del dissabte 31 d’octubre de 1987, unes hores abans de la gala literària dels Premis d’Octubre. Seia en una terrassa de la plaça de la Verge de València amb un grup de gent que assistíem al ‘IV Encontre Galeusca d’escriptors gallecs, bascos i catalans’ quan Manel –acompanyat de la seua inseparable Pilar– ens va demanar si no ens sabria greu que canviàrem a la seua taula on, de moment, encara no rondaven els coloms. Segons ens va confessar de manera molt expressiva, aquelles aus el fastiguejaven tant com l'horroritzaven. No l’havíem vist mai però, ben aviat, almenys a mi, em va semblar que el coneixia de tota la vida. Després, vés per on, resulta que fins i tot teníem lligams llunyans de parentesc. El meu besavi i avi paterns eren, com Manel, de Puçol, un poble que havia visitat de menut quan encara hi vivia la germana de l’avi Vicent. 

El cas és que acceptàrem de bon grat i continuàrem xerrant de literatura en el mateix cor de la capital d’un país on el personal a penes llegeix els prospectes de les medecines. Com sigui, vist en perspectiva, l’any 87, els nefastos índexs de lectura que ens persegueixen com una ombra tenebrosa tenien una importància relativa. Amb un règim autonòmic acabat d’estrenar i en mans d’una esquerra difusament valencianista, venint d’on venien, qualsevol avanç per insignificant que fos ja era una victòria i un esperó per a intentar seguir creant un món literari en català. Tot estava per fer i, malgrat l’avançat procés de castellanització o de les pressions del blaverisme salvatge, hi havia una certa confiança que les coses canviaren a millor. Somiàvem amb una societat culturalment i lingüísticament recuperada, políticament disposada a desempallegar-se de l’asfixiant sucursalisme. Somiàvem eixir del pou... Amb ell i altres joves com Mara Alberola, Pep Cortell, Ferran Grau, Josep Manel Esteve, Josep Moreno, Vicent Nàcher, Manel Baixauli i Vicent Penya vam intentar vertebrar amb l’ajut del poeta Marc Granell una mínima societat literària per tal de trencar l’aïllament i estimular la nostra creativitat. Vam fer allò que bonament vam poder.

Manel era, com encara ho és ara, un entusiasta d’aquesta causa que, a més, ja aleshores aspirava a la professionalització, a fer de la literatura el seu modus vivendi. Puc assegurar que no he conegut cap escriptor en català que com ell haja invertit tants esforços en aquesta direcció. He reverenciat des de sempre la seua obstinació. Ben mirat, viure d’escriure –i ja no diguem en català– és una bogeria en un país sense lectors i desconnectat del seu mercat de llengua, sense mitjans de comunicació ni públics ni privats disposats a configurar un univers literari amb cara i ulls, sense unes institucions radicalment decantades per la cultura, amb unes editorials que normalment no mouen un dit pels autors i que ben sovint es limiten a l’edició de consum escolar. Ningú com Alonso coneix les trampes del gremi, les seues misèries i dificultats. Res, però, no l’ha aturat. 

Alonso ha anat creixent com a escriptor mentre s’anava defensant econòmicament, malvivint, com ell mateix més d’una vegada t’explica. Val a dir que ha fet tot el camí ben sol, sense padrins. Per no donar-li, no li han donat ni una set d’aigua. Ben pel contrari, de vegades ha ensopegat amb tipus sense escrúpols que l’han amargat tant com han pogut. Com un dia em va dir, aquest món es divideix entre lleons i gaseles. Si ets una gasela, em va assegurar amb un punt sorneguer, no tens cap altra opció que córrer perquè no et devoren. Aquesta és la sinceritat amb la qual s’expressa, una sinceritat que constitueix l’ànima de la seua literatura, especialment quan aborda el gènere del dietari. Dietaris que defugen la reflexió encarcarada, la pirotècnia cultista, les llistes copioses de lectures recomanades, les fites solemnes. Dietaris escrits des de l’experiència de l’individu corrent enfrontat a una existència sovint amarga com el que acaba de publicar: Les petjades de l’home invisible (Quorum Llibres, 2017).

Fet i fet, Alonso s’hi sent un home invisible i no per això és menys efectiu en la seua rebel·lió contra una existència tan sovint implacable com absurda. Un ciutadà també atrapat en una societat dominada pels mediocres, pels més cruels. Un home que pateix i que, de vegades, es refugia en la contemplació d’un paisatge i el seu moment, en els escenaris d’una infància, que es recrea en el record d’una bona obra d’art, d’una música. Potser no hi ha prou, però, per a suportar els embats del destí, el malastruc, per combatre la impaciència, els maleïts nervis, les putades una darrera de l’altra d’un sistema que pot arribar a destruir-te, banalment, esclafar-te com si fores una panerola. A l'última, és l’amor pels seus, per l’ofici, una mena d’esperança vacil·lant en un futur millor, allò que definitivament el salva.

D’invisible, Alonso, no en té res. És un tipus excepcional, un supervivent, un exemple de tenacitat i superació. Un fulano, com vostè i com jo, que cada dia ha de guanyar-se el pa mentre pateix els estralls del temps, que cada dia s’ha d’aixecar amb l’esperança de no empitjorar en vida i, finalment, de tenir una bona mort.

M’ha colpit la lectura de molts dels passatges d’aquest darrer dietari d’Alonso, sovint trist, melangiós, sempre d’una sinceritat corprenedora. M’agrada conèixer-lo des de fa tant de temps i poder trobar-nos de tant en tant per a tirar-li quatre pedrades a la lluna i maleir els ossos dels quatre malparits –inclosos els nostres malparits–, que s’ho manegen tot i sempre cauen de quatre potes, com els gats. Vull reivindicar de nou la seua obstinació per viure, la seua incurable mania d’escriure, la seua immensa, envejada llibertat.

****************

Article publicat al diari digital La Veu (21 d’agost de 2017)

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE

Per Agustí Fainé

Manel Alonso ha construït amb Les petjades de l’home invisible un espill-dietari on es mira ell i el seu voltant sense concessions. És un despullament anímic. De vegades encara li sembla veure l’ésser que manté els encontorns del seu propòsit. Però sovint (massa sovint) es percep un esborrall de tinta que el temps ha fet en passar-li per sobre. I se’n lamenta. Voldria ser el seu propi autor i reescriure el final. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat.

No és el seu primer dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat (i la necessitat) d’inventariar el pas del temps i ho fa amb una exhaustivitat envejable. És un home de memòria prodigiosa, malgrat que ell s’enteste en dir el contrari. Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de compartir conversa sap que tinc raó. Però té una visió sobre si mateix afectada per la presbícia de la fatalitat, que veu justificada en tot aquell seguit d’èxits i reconeixements que mai no arriben. D’ací els efectes secundaris de la invisibilitat que creu patir.

Malgrat això manté aquella insòlita perseverança que acaba avivant-se sempre de nous projectes. I es lliura, com diria Joan Dolç, a totes les batalles perdudes. Perquè intueix en el fons que allò més important no és tant guanyar com resistir. I, tanmateix com afirmava Fuster, també intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure. Perquè escriure és ser-hi. Ens assegura, potser, no la supervivència, però si la pervivència.

Manel Alonso és home de paraula. I ací podeu agafar-s’ho amb totes les seues connotacions conceptuals. Potser no se n’adona, perquè com ell mateix afirma, cal prendre distància per copsar la plenitud profitosa de les coses, però viu al peu de la lletra. Si les persones agafen una determinada categoria en funció de la seua dedicació i el seu esforç, llavors ell és un home imprescindible. Just és dir en el meu cas que, sense la seua mirada de descoberta, sense aquella condició d’òliba atenta als esdeveniments i les persones, jo (i imagine que molta altra gent) sí seria invisible i amb un recorregut mancat de petjades. No és el seu cas, però. Manel és físic i palpable. Té un cor de tinta que bomba incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis.

"Ell no ens ho reconeixerà, però va deixant-nos infinitud de petjades en els prestatgesde la memòria".

Recull d’opinions

El to càlid de la seua prosa, la paraula senzilla i directa, la simplicitat i humilitat de l’estampa domèstica fan del protagonista un ésser pròxim i entranyable. Sembla que forma part de la nostra família i açò és tot un mèrit en la comunicació a través d’un llibre. Sobretot hi ha el llegat d’un lluitador que traient forces d’allò més divers i, de vegades difícil, malda per seguir endavant a pesar dels disgustos, despagaments i sobretot d’allò que denuncia com la invisibilitat. Una invisibilitat que és el que és en una societat com la nostra, amb el mitjans de comunicació que té i escrivint en l’idioma que escriu. L’autor sembla viure a mercè de l’atur i de la precarietat de manera continuada.

Manel Alonso ens mostra, a despit dels seus daltabaixos, com estima la vida, amb les llums i les tenebres, les penes, els plaers… De Les petjades de l’home invisible em queda en la immensa humanitat del seu testimoni i en la tendresa d’algunes de les accions que descriu: la música de la seua ànima és un cant a la fraternitat i a l’esperança. És per això que llegir-lo reconforta.

ENTREVISTA AMB MANEL ALONSO, AUTOR DEL DIETARI LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE

 Per Valentí Fainé

Quorum editorial acaba de publicar el dietari de l’escriptor valencià Manel Alonso Les petjades de l’home invisible. Alonso és un escriptor amb una llarga i intensa trajectòria durant la qual ha conreat, narrativa, poesia i articulisme. Aprofitant l’avinentesa, ens hem posat en contacte amb ell per tal de parlar sobre el seu nou treball.

Valentín Fainé.–Típica primera pregunta: quan vostè es va posar a escriure aquest llibre quins eren els seus objectius i quines les seues pretensions?

Manel Alonso.–Encara que quan vaig iniciar el dietari no tenia cap altre objectiu que el de recollir en entrades setmanals les meues sensacions, les meues impressions, els meus sentiments viscuts i sentits, he acabat escrivint d’algunes qüestions socials que m’afectaven personalment, com ara la corrupció, l’amoralitat d’alguns polítics, la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació,  el poder, cec, de la maquinaria de l’estat sobre els individus, el fracàs de les polítiques de promoció lectora, entre altres.

V.F.– Al llibre parla en diverses ocasions de l’ocàs de la vida. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat?

M.A.–Sí, em preocupa d’allò més. Els darrers anys he estat testimoni del dolorós final d’algunes persones pròximes, i la veritat és que ha sigut un fet que m’ha colpit. Quan era un infant, la meua àvia, amb la qual em vaig criar, patia molt pel seu final i d’alguna manera aquest desig seu de tindre una bona mort me l’ha deixat en herència.

V.F.–Aquest no és el seu primer dietari, però sí que m’ha semblat el més intimista.

M.A.–Amb anterioritat havia editat en una petita editorial tres dietaris curts en els quals, des del meu punt de vista, s’anava veient la meua evolució com a escriptor, tenen un caràcter iniciàtic que els diferencia d’aquest, on el retrat que oferisc és el d’un escriptor que domina i gaudix del seu ofici i  una persona en plena etapa de maduresa que ha a base de colps s’ha fet una mica escèptica.

V.F.–El llibre recull escenes de la seua vida així com reflexions i observacions sobre qüestions com ara la literatura, la música, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent, la vida, la mort, el pas del temps, l’amor.

M.A.–Sí. Hi ha moments per a la reflexió, altres per a l’evocació, altres per a l’opinió, altres per als sentiments i les sensacions. He parlat d’allò que em mou, d’allò que m’interessa, els grans temes de sempre, la vida, la mort, el pas del temps, l’amor, l’amistat, però, també, d’altres que per a mi són importants com ara la literatura, la pintura i la música, la llengua, el país. Trobe que el dietarisme és un dels gèneres literaris més transversals que hi ha i que pot encabir altres gèneres i subgèneres, el lligam és el jo, la mirada subjectiva de l’autor.

V.F.–Qui el coneix bé, comenta que vostè és un gat vell que n’ha vist de tots els colors i que, per tant, desconfia de la classe política. Creu que la política està plena de grimpadors?

M.A.–Més que un gat vell, sóc un gat escaldat. Un individu que pensa, millor dit, pensava, que tot el món era bo, però he descobert que en aquesta societat qui és un tros de pa l’acaben devorant entre tots. La política, però també les finances, els mitjans de comunicació, el poder de tota mena estan plens de gent amb molt poca vergonya,  individus interessats, de moral relaxada, avariciosos i egocèntrics.

V.F.–Expliquí al lector com és possible que s’hagin de fer tants esforços per treure un llibre, doncs vostè, gràcies a un micromecenatge, ha pogut editar-lo a través d’una editorial i distribuir-lo en les principals llibreries. On són els ajuts a l’edició?

M.A.– Hi ha gèneres literaris que tenen un mercat molts reduït i no generen sinó escassos beneficis, quan no pèrdues. Els editors, que no deixen de ser empresaris, busquen fórmules mixtes que obliguen d’alguna manera l’autor a implicar-se en el finançament de l’edició, i això vol dir que l’escriptor s’ha d’ocupar de qüestions que no li corresponent, balafiant el seu temps, les seues energies i els seues diners. Els escriptors d’ací no tenim les ajudes i facilitats que tenen països com ara Islàndia o Noruega, ací patim un govern (governs si incloc els autonòmics) que no desenvolupa la política cultural que el país necessita i això, a la curta o a la llarga s’acaba pagant.

V.F.–El dietari recull cent cinc articles datats entre setembre del 2014 i setembre del 2016, faci vostè mateix una crítica del conjunt, n’és capaç?

M.A.–Clar que en sóc capaç, però sóc un crític massa dur, fins i tot cruel amb mi mateix, em pareix que escriure una autocrítica seria un exercici masoquista i un espectacle lamentable que estalviaré als possibles lectors.

V.F.–Escriu el que pensa i passa o amaga coses?

M.A.–Intente ser honest amb mi mateix i amb el lector quan escric. També li confessaré que en aquest llibre m’he callat alguns noms, certes coses, i he suavitzat algunes situacions.

Entrevista publicada al blog  "La veu de la ciutat" de Valentí Fainé.