Per Agustí Peiró
Els somriures de la pena. Manel
Alonso i Català.
Onada
Edicions. Benicarló, 2011. 159 pàgines.
Manel Alonso és un autor que ha creat un univers
literari propi, sota el nom de Pouet (darrere del qual aguaita el topònim de Puçol,
el seu poble). En Els somriures de la
pena torna a tractar els temes de sempre, tant de la seua literatura com de
tota literatura: el pas del temps, la mort, el desig, l’oblit, l’amor, la
felicitat... Com tampoc no és nou el to que empra, una ironia potent com un
coet de traca, que esclata davant del lector a cada pas de línia i que li provoca
més d’un un colp de riure sostingut. Per aconseguir un joc d’artifici tan
espectacular, l’autor ha desplegat diguem-ne tota la seua pirotècnica verbal al
servei d’uns relats que ens submergixen més que mai en la seua estètica
literària.
Els
somriures de la pena està dividit en tres parts. Al meu parer, és la titulada
Memòries en cistell. Té les plantes al
clatell, la més reeixida de totes, on Alonso descriu l’ambient de la seua
família en una època que va des de la seua infància i adolescència fins l’edat
ja adulta. Ací apareixen els personatges més entranyables i sòlids de l’obra,
una galeria conformada pels seus progenitors, els altres familiars més pròxims
i –prenent un protagonisme especial– els nombrosíssims animals de companyia o
de casa que també formaren part no sols de la llar, sinó del record sentimental
de les persones que l’habitaven i dels veïns del barri que vivien a tocar.
L’autor ens dibuixa aquell món ja desaparegut amb unes pinzellades tan
expressives i carregades de nostàlgia que es pot dir que es tracta d’un món que
ha quedat immortalitzat pel seu afany d’escriptura. Però no es tracta de mers
records o exercicis de memòria literaturitzats, sinó de contes ben genuïns.
Alonso recrea alguns episodis assenyalats per la seua memòria selectiva, la
majoria notes sobre les amargues derrotes i desil·lusions que anava recollint mentre
descobria en què consistia la vida. Ací cal tindre molt en compte el marc de
fons de l’escenari de l’obra, l’època dels anys encara durs i opressius de
finals dels seixanta i principis dels setanta del segle passat, tot adobat en
un país regit pel dictador Generalísimo
que mantenia tancat a pany i clau l’estat a qualsevol obertura social i el
sumia en una economia depauperada.
La memòria ha estat sempre una de les preocupacions
d’Alonso a l’hora de concebre la seua obra, tant en prosa com en vers. La
memòria no sols d’un temps viscut, sinó de totes aquelles persones amb qui
compartim els actes quotidians, d’altra banda sempre movent-nos dins d’una espiral
xucladora del temps que ens arrabassa els instants de felicitat a què aspirem
com a éssers humans. Es tracta d’una voràgine on correm el perill d’oblidar-ho tot,
també les persones que ens acompanyen, perquè tot sembla desaparéixer darrere
nostre i a la nostra vora com si només fórem, també nosaltres, ombres
fugisseres. Es tracta d’un perill, així mateix, que correm no sols com a
persones, perquè ens deshumanitza, sinó com a societat que viu amb uns
interessos comuns, uns interessos reals
o de perspectiva de vida, els quals, si els deixàvem de banda, com a mancança encara
ens farien sentir-nos més sols dins del món, dins d’una societat on ningú no és
part de la vida dels altres i la nostra vida més personal, sense la consciència
que és també una part de la vida
col·lectiva, no té cap sentit. A este respecte, Alonso, en el relat que tanca
el llibre, fa que el narrador es pregunte: «on van a parar els nostres records,
les nostres coses quan ens morim?». I quan diu «coses» al·ludix no als objectes
que també ens envolten –i que de vegades ens tapen– al llarg de la vida, sinó a
aquella matèria tan fina i subtil de què estan fetes totes les vides autèntiques:
els somnis, les il·lusions, els amors, les esperances… En resum, una vida per
dins, una vida plena. Si tot això, amb els temps actuals tan veloços que vivim,
es volatilitza en l’aire, com l’armari rober que el protagonista del relat Una cursa delictiva s’encarrega de
cremar, quina vida hem viscut que haja valgut la pena? Més endavant el mateix
personatge reflexiona: «El foc acaba de consumir la fusta de l’armari, com el
temps em va consumir la infantesa».
Del que podem estar segurs és que amb Els somriures de la pena Manel Alonso no
sols ha aconseguit rescatar del foc els seus records d’infància i adolescència,
sinó que d’alguna manera ha dignificat tot aquell paisatge inscrit en la seua
memòria, i ens ha mostrat, a pesar de la foscor dels temps que visqueren, com
d’estimables eren aquelles persones que van acompanyar els seus primers anys de
vida i que ara, gràcies a la literatura, mai no desapareixeran tampoc de la
nostra memòria.
(Article publicat al número 56 de la revista de llibres Caràcters, Estiu-2011)
