Divendres per la nit vaig tindre
la sort de ser coprotagonista d’una de les activitats literàries més sibarites
que es fan darrerament a la comarca de l’Horta de València, Entre lletres i vins, que un divendres
de cada mes té lloc al restaurant La Matandeta situat a la carretera d’Alfafar al
Saler al bell mig de les marjals.
L’altre protagonista de la nit
fou el celler Altolandon de la denominació d’origen La Manchuela , una comarca de
Conca propera al Racó d’Ademús i la província de Terol.
La idea és magnífica i atrevida
en temps de crisi econòmica com l’actual, maridar la cultura del vi, del vi
d’autor, amb la literatura al llarg d’un sopar, també d’autor, en el qual els
assistents interpel·len els dos protagonistes.
El restaurant que s’ubica sobre
el que va ser la granja de la família Matanda de Sedaví el porta ja la segona
generació, els de la primera fan de magnífics amfitrions de l’acte, María
Dolores Baixauli la Matandeta en l’aspecte
literari i el seu marit en l’enològic.
Durant el sopar vaig tindre la
sort que la poeta Pura Peris em presentà al públic assistent. Pura no sols es
va centrar en el llibre de què havíem de parlar aquella nit, sinó que va anar
més enllà, oferint mostres de la meua poesia i el meu dietarisme. Va ser també ella
al llarg de la vetlada una de les persones que més va intervindre llegint
alguns dels meus poemes tant en valencià com en castellà. Una altra de les que
també van intervindre i que fins i tot es va atrevir a llegir un dels contes en
italià de Via dels Bonsais va ser
María Dolores Baixauli, que d’una manera intel·ligent assenyalà diversos
aspectes del meu treball com ara el meu gust per la utilització de la figura
retòrica de l’oxímoron (la combinació en una paraula, en una expressió, de dos
significats oposats o que s’exclouen mútuament), així com la quantitat de
personatges amb problemes amb la beguda que apareixen en el recull de contes Els somriures de la pena. «Més que
valencians pareixen irlandesos», li vaig contestar de broma. També vaig tindre la
colossal sort de comptar amb la complicitat i col·laboració del rapsode de Pego
Joan Femenia, que aquella nit estava sembrat. Ens va llegir un poema inèdit,
que segurament restarà inèdit perquè l’he escrit per a mi i la meua gata Perla,
i que porta com a títol Benvingut a Pouet,
així com diversos contes del llibre El
carrer dels Bonsais. Joan, amb gran encert, entre plat i plat va saber
captar l’atenció dels assistents, a cada tast més seduïts per una certa
anarquia i dispersió en les converses.
Pel que fa als vins, el celler
Altolandon, que té la finca al terme de Landete, a més d’un miler de metres
sobre el nivell de la mar, es van oferir un tast dels seus millors caldos, un
de blanc i dos de negres.
He de dir que, com a consumidor,
sóc més partidari dels vins blancs que dels negres, i més de cara a la nit. Els
negres em desperten (i mai millor dit) una set d’aigua inextingible. El blanc
m’assenta millor i trobe que va més amb el meu caràcter.
Ara, el blanc que ens van
presentar és el blanc més groc que he vist en la vida. Alguns potser pensareu
que estava oxidat, però no, és un vi amb cos que es pot beure, com algú va
afirmar al llarg de la nit, com un negre. Supera la prova d’un cert calfament a
causa de la temperatura ambient que la majoria no superen. Un vi amb varietat
de raïms Chardornay i Petit Marseng.
També ens van presentar dos
negres, vins d’un tast equilibrat i amb un to balsàmic.
La tertúlia, per raons d’origen
d’uns i altres, va ser multilingüe, en italià pel llibre que es presentava, en
castellà pel celler i en valencià per l’escriptor, i la veritat és que va
funcionar a pesar del que algunes ments retrògrades podrien pensar, perquè amb
bona voluntat i tolerància la gent de la Romania ens entenem bastant bé. A més, la
literatura té un component musical que sense acabar d’entendre’n el missatge
podem arribar a captar i gaudir de la seua bellesa.
