Per: Sílvia TarragóSi em parles del desig. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Manuel Sanabdon. X Premi de Poesia Antoni Matutano, Vila d'Almassora. Col·lecció Poesia núm. 6. Onada edicions, Benicarló, 2010
Llegint els versos d’aquest llibre m’he sentit com si fos l’espectadora d’una obra màgica, d’una representació feta d’esqueixos arrencats al temps i aturats en escenes plenes de textures: vaig ser acariciada amb pètals de vellut, eclosiona en tulipes obertes i rosades, Vessa la seua nuesa de llum i sorra. rabent recorre tèbies cartografies de saliva. Les paraules d’aquest poemari són com un pinzell que va dibuixant un escenari sensual, evocador, lànguid i, alhora, febril. Un quadre de llençols ardents que s’enardeixen amb l’acaronament de una ploma vellutada.un llenç confeccionat amb fils onírics de lava volcànica. Però també amb la seda, les flors, les espelmes i tots els matisos de la llum que serveixen a l’autor per perfilar els contorns del cos que tant desitja. El llenguatge s’impregna també d’aquest desig de bellesa i els versos acaben adornant el seu paradís de sensualitat que, en alguns moments, m’ha recordat al Càntic dels Càntics. Rosa Vermella del desig sóc, vaig ser acariciada amb pètals de vellut, abrusada per un ciri d’intensa flama,i abandonada en esclatar el clímax vegetal d’una novella primavera. Tots els sentits participen de la lectura del llibre: amb els ulls de la imaginació veiem la cartografia del cos on és tatuada la vida del poeta, olorem les flaires, palpem les randes, notem el gust de les bresquilles i escoltem com frisa la seda.
És un viatge al territori de la passió, a la geografia dels cossos que anhelen i esperen, que desitgen i somien, un sentiment tan poderós i tan fràgil com la propia poesia.
(Publicat al blog La veu del roure el 30 d’abril de 2010)
.jpg)
Manel Alonso publica el seu segon poemari de l’any, X Premi de Poesia Antoni Matutano, Vila d’Almassora, però en aquesta ocasió amb el desig com a eix temàtic. Tot i endinsar-se en un terreny conreat amb profusió, abonat als tòpics i als llocs comuns, Alonso sorteja el camp de mines amb coneixement, de vegades per la via del vers directe i estellesià i, més sovint, amb un lirisme delicat i evocador ben eficaç. Però és en la manera de tancar els poemes, precisa i colpidora, on es fa més palés l’ofici de l’autor.
