Per Josep Lozano
Entre
les diverses motivacions del fet d’escriure, hi ha la voluntat de deixar
constància del temps viscut, per a que perdure més enllà de la fràgil memòria
personal, abans que el pas inexorable dels dies el condemne a l’oblit. Desig
que aflora en un bon nombre d’autors en elegies, relats commemoratius, memòries
o dietaris. Els qual solem associara un referent indiscutible:com ara l’escriptor
francès Marcel Proust (1871-1922) i la seua heptologia narrativa titulada: A la recherche du temps perdu, en què
l’enyorança és l’eix subjacent de les
set novel·les.
Per
altra banda, i com fàcilment podem comprovar en alguns dels llibres de Manel
Alonso i Català, aqueixa voluntat de recuperar la memòria també n’és una
constant des de la perspectiva de l’escriptor de Puçol, un poble de l’Horta
Nord, convertit en habitatge dormitori de la gran ciutat i en un país que no
volen que siga. En aqueix sentit podem citar Les petjades de l’home invisible (2017) —Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2018—, el Quadern per a Joan (2019) o
el Quadern de Ca Perla (2020). Escrits
a partir del medi o, millor dit, de l’activitat que a aquest obrer de les
lletres —com ell mateix s’autodenomina— li ha donat sempre sentit a la seua
vida: la creació literària. Una
trajectòria que començà en els anys 80 i que, pacientment, ha desenvolupat a través d’un bon ventall de
gèneres i tasques, com ara en el camp de l’edició o escrivint articles, poemaris,
novel·les, contes, llibres infantils i dietaris, amb els quals ha aconseguit
diversos premis.
El
llibre que hui comentem també participa d’aqueixa voluntat, però des d’un punt
de partida força punyent, dolorós. Ja que la mort d’un fill o d’una filla és,
sense cap de dubte, la tragèdia més colpidora que pot ocórrer en l’àmbit
familiar. El Quadern per al meu fill
Arnau, de Manel Alonso i Català, publicat per l’editorial Neopàtria; un poemari
que consta del preciós pròleg de Sonia
Giner Molins,sobre la relació amb Arnau, de la seducció mútua, de l’amor, de la
intensitat, de la fascinació, del desamor, i
ens el presenta com “Un paisatge conegut i alhora canviant. Desafiador i
salvatge, però pur.” I també d’un colofó final ben significatiu: “A manera d’epíleg.
Elegia a Arnau Llibertat”, de Marc Campos
Gallego. Pròleg i epíleg que emparen o acoten, en certa manera, els
trenta-set poemes que Manel escriu al seu fill. En què ens parla, amb gran amarguesa,
de l’arravatament, de la gran pèrdua en un dia infaust, de la sotragada d’aquell
terrabastall dolorós, que els cau a la família a sobre com un allau de pena tan
difícil d’assumir.
Són
poemes diàfans, pulcres, sense cap concessió a la hipèrbole o a l’enigma
difícil de destriar. Confegits des de la tristor per al rescat de sensacions, per
a la recreació d’instants, de moments, de les ocasions intenses viscudes,
compartides o a vegades desaprofitades,amb el fill estimat. Poemari que Manel va composant amb destresa, com qui tessel·la a
tessel·la conforma un bell mosaic, la petjada de l’absent, estimada però ja
irrecuperable.
Rememorarà
i resseguirà alguns moments de la seua infantesa i adolescència, com quan Manel
mateix —que havia aprés els rudiments de l’ofici de perruquer al servei militar—
li tallava de xiquet els cabells; l’amor filial als pares o el fraternal al seu
germà Bernat. Com també la descoberta paterna del primer enamorament del fill;
del seu esperit solidari;el de l’esportista;de la seua participació en curses o
en les partides de galotxa o de handbol. L’incipient poeta, a vegades escrivint
cançons de rap. La seua ànima de camperol a la comarca de l’Horta, en una terra
pervertida pel “progrés”, i l’anhel de tindre un maset. La dimensió humana
d’Arnau; el compromís polític;el seu activisme cultural, la participació en
programes radiofònics o publicacions, el lluitador per les llibertats, la
preocupació pel proïsme.
Elements que conformen un llibre ben
personal, un tot singular, un acte d’amor
envers el seu fill, entranyable, ben insòlit, commovedor, que emociona
profundament la persona lectora.
