El cantautor de la Vila-vella (la Plana
Baixa) Josep Lluís Notari ha escrit una deliciosa cançó, T’estimo des de l’estació buida, en la qual ha fusionat amb una
gran naturalitat dos poemes del llibre Com
una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) de Manel Alonso. Dos poemes
que ni tan sols formen part del mateix apartat, L’estació buida apareix en «Llençols esgarrats» i T’estimo en «Llençols usats», l’un ens
descriu el trist escenari d’una societat atrapada en el desencant i l’apatia, i
l’altre el de l’amor i l’erosió que algunes paraules patixen.
Els dos poemes tenen en comú això, l’erosió a què el
temps, l’ús i abús i les males interpretacions produïxen sobre les paraules i
les ideologies, a pesar que les necessitats que les feren nàixer continuen
vigents.
Josep Lluís Notari, amb una gran sensibilitat i
calidesa interpretativa, acompanyat de la guitarra, ens va desgranant vers a
vers, en primer lloc, L’estació buida:
«A l’estació, un somni dorm a la consigna cobert amb el llençol de l’oblit... A
l’estació buida, una veu retalla silencis destinats al silenci», un poema de
marcat caràcter polític i social, que ens parla del suïcidi d’aquells que
s’encaparren en voler domar la bèstia ferotge i inhumana del capitalisme, la
seua acció genera en un principi encant i després desencant, frustració i
apatia. Després, sense cap mena de pausa, enllaça amb un senzill poema d’amor: «T’he
dit que t’estimo? Doncs sí t’ho he dit i t’ho repetiré...» que ve a rompre el
pessimisme del primer poema per a donar un imprescindible punt d’esperança,
perquè l’esperança nia al costat del lloc on ho fan l’estima i l’ànsia de
llibertat.
La cançó de Josep Lluís Notari parla d’això, de no
deixar-nos dur per l’engany, d’assumir amb claredat els fracassos, fer-ho sense
ira, sense acritud, però amb la ferma determinació de buscar nous elements que
ens encoratgen a construir una nova societat més justa on l’ésser humà siga
capaç de retrobar-se amb la llibertat i amb una felicitat que no ha estat
adulterada per eixos poetes renegats que són els publicistes.
L’estació efectivament és buida, però amb la nostra
imaginació, amb la nostra capacitat per a estimar, serem capaços de fer que el
tren de la il·lusió torne a les seues andanes, per a després partir tots junts
cap a l’horitzó on habiten els nostres somnis.
