JOSEP LLUÍS NOTARI

El cantautor de la Vila-vella (la Plana Baixa) Josep Lluís Notari ha escrit una deliciosa cançó, T’estimo des de l’estació buida, en la qual ha fusionat amb una gran naturalitat dos poemes del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) de Manel Alonso. Dos poemes que ni tan sols formen part del mateix apartat, L’estació buida apareix en «Llençols esgarrats» i T’estimo en «Llençols usats», l’un ens descriu el trist escenari d’una societat atrapada en el desencant i l’apatia, i l’altre el de l’amor i l’erosió que algunes paraules patixen.

Els dos poemes tenen en comú això, l’erosió a què el temps, l’ús i abús i les males interpretacions produïxen sobre les paraules i les ideologies, a pesar que les necessitats que les feren nàixer continuen vigents.

Josep Lluís Notari, amb una gran sensibilitat i calidesa interpretativa, acompanyat de la guitarra, ens va desgranant vers a vers, en primer lloc, L’estació buida: «A l’estació, un somni dorm a la consigna cobert amb el llençol de l’oblit... A l’estació buida, una veu retalla silencis destinats al silenci», un poema de marcat caràcter polític i social, que ens parla del suïcidi d’aquells que s’encaparren en voler domar la bèstia ferotge i inhumana del capitalisme, la seua acció genera en un principi encant i després desencant, frustració i apatia. Després, sense cap mena de pausa, enllaça amb un senzill poema d’amor: «T’he dit que t’estimo? Doncs sí t’ho he dit i t’ho repetiré...» que ve a rompre el pessimisme del primer poema per a donar un imprescindible punt d’esperança, perquè l’esperança nia al costat del lloc on ho fan l’estima i l’ànsia de llibertat.

La cançó de Josep Lluís Notari parla d’això, de no deixar-nos dur per l’engany, d’assumir amb claredat els fracassos, fer-ho sense ira, sense acritud, però amb la ferma determinació de buscar nous elements que ens encoratgen a construir una nova societat més justa on l’ésser humà siga capaç de retrobar-se amb la llibertat i amb una felicitat que no ha estat adulterada per eixos poetes renegats que són els publicistes.

L’estació efectivament és buida, però amb la nostra imaginació, amb la nostra capacitat per a estimar, serem capaços de fer que el tren de la il·lusió torne a les seues andanes, per a després partir tots junts cap a l’horitzó on habiten els nostres somnis.