LA RÀBIA I LA CONTUNDÈNCIA DE L'ARREL

L’Arrel és un quintet de Puçol format per veu, dues guitarres, baix i bateria que practica un punk-rock fresc, directe, amb influències del hard-core, el pop-rock i fins i tot del heavy metal. Una banda amb una base rítmica contundent, i amb un embragatge i un accelerador capaços de jugar amb naturalitat amb diverses velocitats en un mateix tema, així com unes guitarres rabioses però amb una capacitat important per a recrear melodies.

Fins ara havíem pogut escoltar la seua música en directe i  en el youtube.

Després d’un temps fent versions i creant un repertori propi, s’acosten a la poesia de Manel Alonso per tal de musicar un dels deu poemes que forma part del quadern de poesia A tu, del viatger, estrany (Quaderns de Rafalell, 1991), concretament el número sis, que ells han titulat Crides a tota veu el meu nom. Un poema que ens parla des de la ràbia que arriba a generar en nosaltres el desamor, del trencament d’una relació sentimental i del comiat. Un poema que és quasi una venjança d’aquell que s’ha sentit menyspreat i traït per qui més estimava.

El tema s’inicia amb una música suggeridora. El cantant, El Guirro, apareix en escena convertit en un improvisat i indolent rapsode i ens recita la primera estrofa del poema: «Crides a tota veu el meu nom. / A la cambra tan sols roman la pols, / els records empaquetats / i el futur per fer. / Estrenys els llavis». I de colp i volta l’electricitat, el ritme fins el moment contingut, esclata amb tota la força del punk-rock. Guardant les oportunes distàncies generacionals i estètiques, m’ha vingut al cap la imatge de Sid Vicious (Sex Pistols) en la seua inoblidable interpretació del My way.

A mesura que evoluciona la cançó, apareixen gotes de hard-core i fins i tot de pop-rock amb una certa èpica subratllada pel cantant i la bateria.

Crides a tota veu el meu nom ens apareix com el retrat de carnet de la banda, un retrat on trobem els grans i petits trets de la seua personal manera d’entendre el rock. També aconseguim escoltar, amb més o menys nitidesa, els ecos de les diverses bandes que els han influenciat a l’hora de compondre, d’interpretar i fins i tot de mantindre una actitud rebel dalt de l’escenari, bandes com ara Barricada, Rosendo, Extromoduro, La Polla Records, Sangtraït, Lax’n’busto, Iron Maiden i tants altres.

L’Arrel ens demostra d’una manera diàfana que el rock més canyer també pot tindre una forta càrrega poètica sense caure en simfonies mel·líflues.