LILI, UN ESPECTACLE QUE UNEIX TITELLES I POESIA

Fa uns mesos, mentre redactava el pròleg a l’antologia poètica Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes, se’m va ocórrer afegir un nou significat a la paraula torsimany: «Individu que reinterpreta allò que ha estat dit o escrit en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o el reescriu en una altra llengua o en un altre llenguatge». I tot seguit sumava a tots aquells que havien interpretat els meus poemes en un altra llengua aquells artistes que havien reinterpretat en un altre llenguatge artístic els meus poemes, com era el cas d’un grapat de músics que els havien convertit en cançons. Ara, els membres de la companyia Lluerna teatre s’afegixen a aquest club dels torsimanys de la meua obra que té la seu oficial a Pouet.

Lluerna teatre ha preparat una nova obra de de titelles i objectes, que porta per títol Lili, es tracta d’un espectacle de petit format que té com a eix l’humor i la poesia. Durant la representació el titellaire ens ofereix  una sèrie d’onze números amb titelles i objectes i entre número i número fa una petita presentació on es fa saber el “com” i el “perquè”.  Sis són els poemes triats d’autors com ara Antoni Defez, Federico García Lorca, Josep Mir, Vicent Andrés Estellés, Gonzalo Lagos i Manel Alonso, més una cançó de Jacques Brel. La resta fa referència al teatre popular de titelles. El fil conductor de l’obra és l’ofici de titellaire: quina mena d’impuls aboca a una persona, aparentment normal, a dedicar-se a aquest ofici.

El meu poema, Darrere, del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia. Alzira, 1998), és el que tanca l’espectacle i obre el cel d’on ha de caure la pluja aclaridora de tot plegat, o si més no l’espurna que ha d’encendre la flama…

LILI és un espectacle en el que els seus autors han pretés unir un gènere considerat com a minoritari dins del teatre, com ho són les titelles, amb un altre gènere aparentment minoritari com ho és la poesia dins de la literatura, i el resultat és un espectacle de gran sensibilitat i amb un alt contingut crític. 

Fotos de Paco Francès Perales

LA DÈCADA TRADUÏDA

Per Hèctor Serra

Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes
Manel Alonso i Català
Col·lecció Plaerdemavida. Editorial Germania, 2012

És com l’actor que els anys li donen eixa soltesa per moure’s amb total exuberància damunt de l’escenari. O com el fotògraf al qual les milers d’instantànies preses ja li han proporcionat la seguretat necessària per saber el moment i el lloc des d’on prémer el botó. Al poeta àvid, aquell que no és curt de mires i s’ho mira tot en profunditat, també li arriba la seua etapa de prodigi. I no perquè allò que ha fet anteriorment no siga interessant. Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) deixa una petja superba en els poemes que van del 1986 al 2002 i dels quals es pot fer un tast en la primera antologia del versador, Les hores rehabilitades (Brosquil Edicions, 2002). Però és en la segona antologia, la que ressenyem en aquesta ocasió i que recull una selecció de la inspiració creativa que va del 2003 al 2012, quan les composicions d’Alonso prenen eixa transcendència, eixa immortalitat, eixa força per véncer el pas del temps. 

Ara bé, Alonso no traspassa cap llindar. Les seues obsessions continuen sent les mateixes projectades als seus inicis. Si cap, redobla la intensitat del pessimisme, la desesperança, la presència inevitable de la mort; però també aprofundeix en el costat més combatiu, on les paraules apunten cap a la violència de gènere, la desigualtat, la injustícia. Molta atenció als poemes de sexe: en Alonso davalla una força trèmula que encén no només el paisatge humà sinó també el paisatge geogràfic. Els cossos i les contrades esdevenen part d’un sol físic on s’hi aboca el desig més pregon, l’estima més sensual, la fantasia més lúbrica. I és en la nuesa del territori on l’escriptor ens dibuixa el paratge que forma part de les seues coordenades vitals: la Marjal del Moro, el Garbí, la Serra Calderona... Espais als quals Alonso ens acosta amb destresa, no sense deixar de preguntar-se “sobre la nostra intromissió contaminant el paisatge”.

Quadern dels torsimanys homenatja l’intèrpret, l’intermediari. El poeta, al capdavall, que amb l’espiera de la sensibilitat arriba allà on altres només veuen una paret inexpugnable. I això pren rellevància en un país on el contacte entre diferents llengües aixeca tantes barreres en el dia a dia. En un fantàstic exercici d’entesa entre llengües i cultures, Germania basteix el llibre amb la traducció al castellà dels poemes d’Alonso per part de diferents torsimanys amics i coneguts del puçolenc. Una presentació que serveix per enfortir lligams i per transportar el llegat literari d’un dels poetes més prolífics de casa nostra des de diferents filtres. Berna Blanch, Agustí Peiró, Mercè Climent, Pasqual Mas, Eusebi Morales... són alguns d’eixos noms que han aportat el seu granet de sorra en la consecució d’unes versions valuoses i riques. El caràcter inèdit d’algunes de les peces d’aquest recull encara fan de l’antologia un abocador més interessant, si cap.

Manel Alonso ha traduït una dècada d’escriptura en una compilació que conforma el seu àlbum d’afanys. Una reconstrucció del temps però ara amb el poder magnètic de la dilatada trajectòria. Un quadern que “indaga en els engranatges de les idees” per viatjar “cap a noves i inexplorades geografies dels sentits”.

***

Publicat al periòdic l'Accent, número 235