FUSTA DE CARRASCA

 

Per Vicent torres aguado

Benvolgut Manel:

Acabe de llegir Fusta de Carrasca.

M’ha agradat el fresc de la vida quotidiana que narra la protagonista de la novel·la. Recull tot allò que foren les dècades que repassa de la seua vida. La veu d’una nova generació de valencians que s’incorporaren a les nostres terres. He gaudit recordat moltes de les coses que la veu narrativa ens conta. Molt acurada la descripció de la vida d’aquella època i molt cuidada la descripció i passeig per la comarca de l’Horta nord, un plaer de lectura. Has creat una veu que mal que conte una realitat quotidiana a Pouet no cau mai en cap tipus de localisme, aixecant eixa veu amb una dimensió major, no és Pouet son els nostres pobles i la nostra vida d’aleshores. Salvant les distàncies, en la forma de contar algunes coses la teua protagonista m´ha recordat la veu d’Ángela Carballino, la narradora d’Unamuno en San Manuel Bueno, màrtir, rerefons de la veu de Santa Teresa en eixes fluctuacions inicials fins assolir la veu per narrar i contat amb precisió malgrat no ser la seua llengua materna.

També he vist el desenvolupament de la narradora cap el final de la novel·la entre la fluctuació fragmentaria i voluntària per no mostrar la seua intimitat deixant que el lector reconstruïa el que falta. Crec que està molt ben controlada la seua veu plena d’absències i tristeses sense caure en el desànim. Crec, que hi ha una part autobiogràfica teua, així ho endevine.

Crec que serà un document valuós perquè les noves generacions coneguen d’una manera tan senzilla i cuidada la vida dels nostres durant els anys passats i presents que narra. El treball i la vida dels nostres com testimoni d’una manera silent de mostrar l’estima vers l’altre.

No dubte que la recomanaré als meus amics, paga la pena.

UNA LECTURA PERSONAL DE FUSTA DE CARRASCA

 

Per Llorenç Delgado

He llegit la novel·la  Fusta de Carrasca (Edicions del Bullent. Picanya 2022) i em sembla escrita amb tinta de llàgrimes, somriures i un infinit eixam d’espurnes de l’ànima. És com una acolorida i casolana bata d’anar per casa penjada al fil d’estendre del balcó del terrat que sacseja el vent dels records fent veure als vianants els heterogenis fragments que la componen i els esquinçalls d’ànima que la guarneixen. Aleshores, per a l’atent espectador, esdevé com una personal senyera, un penó familiar, reconegut per tots els que hem viscut aquelles dades, aquells llocs, aquells moments de joia i malsons, una i moltes vegades, sense poder retreure-li al temps el seu trànsit inexorable.

Des del carrer, en la distància, davall el balcó, es veu aquesta senzilla indumentària d’anys plena d’afectes, penes i paüres onejant a l’aire d’un nou futur, dibuixant al cel noves sendes i camins de llarg recorregut per omplir noves pàgines al quadern blau perquè, al remat, puga llegir-lo el seu destinatari. Jo en soc un d’aquests espectadors, un d’aquests vianants còmplices que us saludarà amb un bri de timó a les mans quan camineu sota l’ombra dels pins de la serra Calderona o trepitgeu la terra cendrosa de la marjal dels vostres avantpassats. Bon camí i joiosa arribada, companys!

FUSTA DE CARRASCA, NOVA NOVEL·LA DE MANEL ALONSO

 

 

Escriure una novel·la és una aventura. El novel·lista sap quan comença, però mai com l’acaba. Ja pots programar el teu temps, fer un pla rigorós de treball, que tard o d’hora apareixerà un escull o una o diverses cruïlles que t’obligaran a variar el rumb del relat.

He escrit sis novel·les, La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), una que resta inèdita de la qual no vull ni recordar el seu nom, En el mar de les Antilles (1999), que considere la meua primera novel·la perquè per a mi les altres, passats els anys, no foren més que provatures, Entre les urpes del gat (2018), amb un torturat procés de creació del qual ben bé es podria escriure un relat, i aquest any 2022 apareix Fusta de Carrasca.

Es tracta d’una narració que comence a escriure amb una estructura i uns personatges ben definits, i amb tota la informació sobre els fets al meu abast. La feia créixer amb una regularitat artesanal, que només és capaç de donar-te la seguretat que dona l’ofici d’escriure, un ofici que tant m’ha costat d’aprendre. Tenia fins i tot elegit el lector a qui anava destinada. No era un prototipus de lector, sinó un en concret. A punt d’escriure el darrer capítol i posar el punt i final, la tragèdia aparegué de sobte en la meua vida i la redacció de la novel·la es va aturar. Mesos més tard, vaig tornar a llegir tot allò que havia escrit i em vaig donar compte que, sense el meu lector, res no tenia sentit, la qual cosa em va obligar a reescriure un bon grapat de pàgines i pensar en un final diferent al que tenia previst.

El dia que la Fira del Llibre de València li va retre un homenatge a la meua estimada veïna Empar Claramunt, vaig atracar l’editora Núria Sendra i ella amb un somriure es va comprometre a llegir el meu original.

Núria i els seus assessors em vam assegurar que alguna cosa grinyolava en les darreres pàgines del llibre. Vaig estar un parell de mesos pensant-ho fins que un dia, tornant d’una llarga passejada, ho vaig veure clar, li sobraven un parell de pàgines i li faltava el paràgraf que tancaria com un cercle perfecte el relat.

La metgessa Sònia Giner Molins, en el pròleg del llibre Quadern per al meu fill Arnau (2020), afirma que solc fusionar les meues vivències, el meu poble o aquelles persones que estime en els meus textos i desdibuixe la línia que separa la realitat de la ficció.

Sovint la meua narrativa se situa com un funambulista destre sobre la fina línia que separa allò que és real d’allò que és pura ficció, i els lectors no acaben d’endevinar el que és cert del que és inventat.

En Fusta de Carrasca, el funambulista veu com sota els seus peus es desdibuixa quasi per complet aquesta línia, però la realitat que apareix no és la veritat, perquè la solidesa de la veritat sempre depén d’aquell que la mira.

Fusta de Carrasca està narrada per la personatge protagonista. Ella és conscient que no és una illa, que forma part d’una nissaga familiar, que la vida que vam viure, que la classe social a la que pertanyien i les decisions que van prendre els seus avantpassats han acabat marcant el seu destí. Recorda fins i tot allò que no ha viscut, que visqueren els seus avis, els seus pares, i ho va escrivint en un quadern.

Recordar ja és fer literatura, i la literatura és una màquina amb la qual podem viatjar endavant i endarrere en el temps.

La protagonista ens parla del paisatge originari de la seua família, dels motius perquè es van veure obligats a deixar enrere el seu poble. De l’emigració, del descobriment d’un nou país amb una llengua i una cultura diferents i com s’adaptaren a la nova realitat.

En Fusta de Carrasca hi ha molt d’allò que s’anomena efecte espill, veiem reflectits en el text tot un seguit de figures en diferents plans, i de la mateixa manera que en Las meninas de Velázquez descobrim que entre ells hi ha l’escriptor.