Per Vicent Usó i Mezquita
A falta encara de la confirmació d’un títol d’èxit popular i de crítica que l’avale davant del gran públic, la pràctica dels microcontes va assentant-se en el treball diari d’alguns autors valencians. Una de les darreres propostes que aprofundeix en aquesta variant narrativa és El carrer dels Bonsais, de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), un escriptor de talant inconformista que ha sovintejat àmbits diversos: les narracions breus, la novel·la, la poesia, la literatura per a infants, però també la crítica i el treball editorial.
Els microcontes són ara mateix una proposta nova, potser adequada a temps escàs, de presses, de metro de bus i estacions, i per nova, un camp encara obert a l’experimentació, un àmbit encara en procés de definició de les regles que li han de ser pròpies. Com el seu nom indica, són narracions resoltes en a penes uns pocs traços, unes poques línies, sintètiques per tant i acurades en la forma. Si Jorge Luis Borges ja postulava que els contes no poden permetre’s el luxe d’incloure cap element que no aporte un cabal necessari a la narració, imagineu quin ha de ser el rigor d’aquests minúsculs relats.
En aquest sentit, els microcontes prenen de la poesia l’austeritat, dels contes la precisió en la definició dels trets i en les resolucions, en equilibri sempre entre la sorpresa i l’extravagància, de tots dos gèneres, la intensitat i la contundència. Per tant, un llibre de microcontes s’ha de llegir més aviat com es llegiria un llibre de poemes que no com una novel·la o, fins i tot, com un llibre de contes més a l’ús. Així i tot, a El carrer dels Bonsais, Manel Alonso situa l’acció de tots els (micro)relats en un dels carrers de Pouet, indret de la geografia literària pròpia d’altres obres de l’autor, i, aleshores fa aparèixer, sagaçment, ací i allà personatges entrellucats o directament observats en narracions anteriors, de manera que el lector –més enllà de la pròpia coherència de to que impregna totes les pàgines– prenga consciència certa que aquella és una atmosfera unitària, transitada per un ambient homogeni i, àdhuc, per uns personatges comuns. I, per si calia confirmar encara la voluntat unitària del conjunt, la primera i la darrera narracions obren i tanquen –aquesta última amb una originalitat certa– no sols físicament, sinó temàticament el llibre. Els motius d’aquesta radiografia urbana són, com els inquilins del carrer, diversos, però plana sempre, en el seu tractament, una ambició de sorpresa i fantasia barrejades, com el d’aquell veí a qui el cervell li funcionava amb tanta intensitat que les idees li supuraven per les orelles, o el d’aquell altre tan acostumat a la desgràcia que no va poder suportar ser feliç. Lògicament, és impensable que totes elles ens deixen un gust idèntic al paladar. D’això es tracta, que cadascú hi faça la seua tria i decidisca interpretar cada narració amb clau pròpia, de la mateixa manera que no tenim en igual consideració a tots els veïns del carrer on vivim.
(Article publicat al suplement Cuadernos del Periòdic Mediterraneo el diumenge 3 de desembre de 2000)
A falta encara de la confirmació d’un títol d’èxit popular i de crítica que l’avale davant del gran públic, la pràctica dels microcontes va assentant-se en el treball diari d’alguns autors valencians. Una de les darreres propostes que aprofundeix en aquesta variant narrativa és El carrer dels Bonsais, de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), un escriptor de talant inconformista que ha sovintejat àmbits diversos: les narracions breus, la novel·la, la poesia, la literatura per a infants, però també la crítica i el treball editorial.
Els microcontes són ara mateix una proposta nova, potser adequada a temps escàs, de presses, de metro de bus i estacions, i per nova, un camp encara obert a l’experimentació, un àmbit encara en procés de definició de les regles que li han de ser pròpies. Com el seu nom indica, són narracions resoltes en a penes uns pocs traços, unes poques línies, sintètiques per tant i acurades en la forma. Si Jorge Luis Borges ja postulava que els contes no poden permetre’s el luxe d’incloure cap element que no aporte un cabal necessari a la narració, imagineu quin ha de ser el rigor d’aquests minúsculs relats.
En aquest sentit, els microcontes prenen de la poesia l’austeritat, dels contes la precisió en la definició dels trets i en les resolucions, en equilibri sempre entre la sorpresa i l’extravagància, de tots dos gèneres, la intensitat i la contundència. Per tant, un llibre de microcontes s’ha de llegir més aviat com es llegiria un llibre de poemes que no com una novel·la o, fins i tot, com un llibre de contes més a l’ús. Així i tot, a El carrer dels Bonsais, Manel Alonso situa l’acció de tots els (micro)relats en un dels carrers de Pouet, indret de la geografia literària pròpia d’altres obres de l’autor, i, aleshores fa aparèixer, sagaçment, ací i allà personatges entrellucats o directament observats en narracions anteriors, de manera que el lector –més enllà de la pròpia coherència de to que impregna totes les pàgines– prenga consciència certa que aquella és una atmosfera unitària, transitada per un ambient homogeni i, àdhuc, per uns personatges comuns. I, per si calia confirmar encara la voluntat unitària del conjunt, la primera i la darrera narracions obren i tanquen –aquesta última amb una originalitat certa– no sols físicament, sinó temàticament el llibre. Els motius d’aquesta radiografia urbana són, com els inquilins del carrer, diversos, però plana sempre, en el seu tractament, una ambició de sorpresa i fantasia barrejades, com el d’aquell veí a qui el cervell li funcionava amb tanta intensitat que les idees li supuraven per les orelles, o el d’aquell altre tan acostumat a la desgràcia que no va poder suportar ser feliç. Lògicament, és impensable que totes elles ens deixen un gust idèntic al paladar. D’això es tracta, que cadascú hi faça la seua tria i decidisca interpretar cada narració amb clau pròpia, de la mateixa manera que no tenim en igual consideració a tots els veïns del carrer on vivim.
(Article publicat al suplement Cuadernos del Periòdic Mediterraneo el diumenge 3 de desembre de 2000)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada