Per Tomàs Camacho Molina
Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà 2008”, editorial Aguaclara, Alacant, 2009, 55 pàgs.
Correspondència de guerra és un autèntic mapa de temes i relacions, de la forta implicació cívica del poeta i del seu compromís amb la paraula, la gent i el país.
Comença dient-nos que el poeta no és un corresponsal de guerra, però recull i transporta al poema els efectes de les lluites, la ràbia, dels mites que arrosseguem generació rere generació,...
És un recull coherent, penso jo, que la coherència ve donada per la temàtica i pel tractament d’aspectes de la societat, del món actual, a mig camí entre el periodisme i la poesia, en tot cas, esdevé la crònica d’una reacció humana i poètica davant de les injustícies i els desequilibris, no obstant això, albira una esperança al país anomenat Arcàdia,/ allí podrem bastir una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula.
El poeta assenyala les nafres i guia cap a l’alliberament, una Europa que ha de ser irremissiblement acollidora, estendard de la llibertat.
Fa temps que vivim el debat de si la poesia ha de ser pura o impura, penso jo, que la poesia és quan el poeta trasllada veritablement les seues inquietuds, quan és autèntic, però també quan és fals, el fingidor que deia Pessoa.
La poesia és un terreny de diversitat com la pròpia vida i és bo que noves veus canten de noves maneres els problemes i les solucions de sempre.
En aquest cas el poeta no és un mer contemplador, és un actor en els processos vitals i socials. A més a més amb les diverses dedicatòries va teixint un trellat de complicitats en la recerca d’un món millor. El compromís poètic i social de Manel Alonso, és clar, i este llibre ha estat justament reconegut pel jurat del XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008. El pròleg de Josep Antoni Fluixà deixa ben clars els paràmetres que alimenten la poesia de Manel Alonso, i és un bon coneixedor de la seua trajectòria vital i poètica.
Comença dient-nos que el poeta no és un corresponsal de guerra, però recull i transporta al poema els efectes de les lluites, la ràbia, dels mites que arrosseguem generació rere generació,...
És un recull coherent, penso jo, que la coherència ve donada per la temàtica i pel tractament d’aspectes de la societat, del món actual, a mig camí entre el periodisme i la poesia, en tot cas, esdevé la crònica d’una reacció humana i poètica davant de les injustícies i els desequilibris, no obstant això, albira una esperança al país anomenat Arcàdia,/ allí podrem bastir una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula.
El poeta assenyala les nafres i guia cap a l’alliberament, una Europa que ha de ser irremissiblement acollidora, estendard de la llibertat.
Fa temps que vivim el debat de si la poesia ha de ser pura o impura, penso jo, que la poesia és quan el poeta trasllada veritablement les seues inquietuds, quan és autèntic, però també quan és fals, el fingidor que deia Pessoa.
La poesia és un terreny de diversitat com la pròpia vida i és bo que noves veus canten de noves maneres els problemes i les solucions de sempre.
En aquest cas el poeta no és un mer contemplador, és un actor en els processos vitals i socials. A més a més amb les diverses dedicatòries va teixint un trellat de complicitats en la recerca d’un món millor. El compromís poètic i social de Manel Alonso, és clar, i este llibre ha estat justament reconegut pel jurat del XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008. El pròleg de Josep Antoni Fluixà deixa ben clars els paràmetres que alimenten la poesia de Manel Alonso, i és un bon coneixedor de la seua trajectòria vital i poètica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada