Per Víctor Cotlliure
El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.
Aquest recull de contes amb que Manel Alonso va rebre el premi Benvingut Oliver de narrativa en la convocatòria de 1999, aprofundeix en la dimensió del relat breu, tot oferint-nos setanta tres micronarracions que tenen en comú un espai ben especial: El carrer dels Bonsais.
Manel Alonso és un personatge a reivindicar. En un món com el literari on molts es creuen, amb motius o –més sovint– sense, generals o capitans generals, ell és un obrer de la literatura, un autodidacte estricte que ha fet i fa, des del rengle dels peons, tots els papers de l’auca: com a responsable editorial i en la seua tenaç i destacada activitat creativa.
Ara ens convoca a la lectura d’un dels gèneres que han atret des de sempre la seua febril imaginació: el relat breu. No és un motlle fàcil. Sols citar-s’hi –i amb raó– la vella peça mestra d’Augusto Monterrosso que comença i acaba així: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Per a conquistar un laconisme tal, per a ser capaços de dir tant amb tan poca despesa verbal, cal un esforç de depuració mental i estilística de considerables dimensions.
El carrer dels Bonsais és una Mequinensa en miniatura, un territori afonat més avall del somni però amb una paret mitgera amb la realitat, certa realitat. Els individus que el poblen són gent extreta per un moment del ritual de cada dia, simplement per a descobrir que els esdeveniments més extraordinaris poden créixer, com un bonsai, a poc que domestiquem la nostra capacitat de sorpresa i hi posem la cura necessària.
Si sap vèncer la tendència a la verborrea, si profunditza en la lliçó de Monterrosso, Manel Alonso continuarà sorprenent-nos amb les seues històries. Ens calen més com ell.
Manel Alonso és un personatge a reivindicar. En un món com el literari on molts es creuen, amb motius o –més sovint– sense, generals o capitans generals, ell és un obrer de la literatura, un autodidacte estricte que ha fet i fa, des del rengle dels peons, tots els papers de l’auca: com a responsable editorial i en la seua tenaç i destacada activitat creativa.
Ara ens convoca a la lectura d’un dels gèneres que han atret des de sempre la seua febril imaginació: el relat breu. No és un motlle fàcil. Sols citar-s’hi –i amb raó– la vella peça mestra d’Augusto Monterrosso que comença i acaba així: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Per a conquistar un laconisme tal, per a ser capaços de dir tant amb tan poca despesa verbal, cal un esforç de depuració mental i estilística de considerables dimensions.
El carrer dels Bonsais és una Mequinensa en miniatura, un territori afonat més avall del somni però amb una paret mitgera amb la realitat, certa realitat. Els individus que el poblen són gent extreta per un moment del ritual de cada dia, simplement per a descobrir que els esdeveniments més extraordinaris poden créixer, com un bonsai, a poc que domestiquem la nostra capacitat de sorpresa i hi posem la cura necessària.
Si sap vèncer la tendència a la verborrea, si profunditza en la lliçó de Monterrosso, Manel Alonso continuarà sorprenent-nos amb les seues històries. Ens calen més com ell.
El temps, 17-23 d’octubre 2000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada