(D'esquerra a dreta Vicent Pallarés, Pasqual Mas, Teresa Alegre -regidora de Normalització Lingüística- i Vicent Usó, a la biblioteca de Sagunt durant una taula redona el 18 d'abril de 2002)El carrer dels bonsais. Manel Alonso i Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Col·lecció literària Joan Escrivà. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000
Manel Alonso (Puçol, 1962) ens fa passejar en la seua última obra narrativa per una successió de xicotetes històries que escodrinyem cada racó de la quotidianitat d’un carrer dels bonsais viscut amb la proximitat del veïnatge i amb la distància de la ficció. El seguiment d’escenes busca fer sentir el lector com un caminant que, despreocupat i amb voluntat d’observació, dirigeix la mirada i troba el fil d’una situació que comença sobtadament davant dels seus ulls, es desenvolupa en quatre pinzellades i acaba fugaçment marcant el ritme d’un viatge d’impressions tan circumstancials com xocants. Cada relat d’El carrer dels bonsais és com una finestra per la qual hom guaita i comprèn amb mínimes instruccions l’argument concentrat de cada microconte. El lector sembla encetar una lectura com si fera zàpping i amb uns pocs indicis ben interpretats en té prou per encapdellar allò que tal vegada s’esdevindrà en cada troballa argumental.
En 1928 Max Aub va trencar el món de la narrativa amb un llibre, Prehistorias, ple de microcontes i avui assistim a un veritable allau que no sempre amb bon nord es llança per aquest camí dels relats breus. El cas de Manel Alonso cal situar–lo dins de l’observació memorialística i poètica de la millor branca literària –tal vegada amb una mirada d’abstracció oriental– amb una barreja d’humor i ironia al voltant dels habitants d’un carrer d’un poble que als seus lectors els ha de resultar ben conegut: Pouet; ja que és aquest poble on situava l’acció de la seua primera novel·la La maledicció del silenci. La petitesa dels contes fan referència –i així o pregona el títol– a l’últim vers del llibre de Xulio Ricardo Trigo La vida fosca. Ací el llibre de Manel Alonso avança com una camera que fera tràvelling recorrent casa per casa i enlairant l’aventura que s’amaga rera de cada porta; d’ací que l’estratègia narrativa siga tant palesa i enganxe els microcontes tot formant un únic món familiar alimentat pel caliu de les paraules. Però a més, El carrer dels bonsais és un bon exemple de com l’ajuntament de Catarroja, després d’un parèntesi fora de seny normatiu, es redreça i torna a premiar treballs bens escrits i de gran qualitat literària. Aquest llibre, presentat per Arantxa Bea, avança per la narració fins que un personatge pirandelià s’enfronta al narrador, com a Niebla d’Unamuno, proporcionant un bon motiu per reflexionar de quin pa es fan els personatges i quin és el veritable suport de la ficció. Sens dubte, amb El carrer dels bonsais llegit amb plaer es veu com la vida és fonamental per a la literatura. O serà a l’inrevés?
En 1928 Max Aub va trencar el món de la narrativa amb un llibre, Prehistorias, ple de microcontes i avui assistim a un veritable allau que no sempre amb bon nord es llança per aquest camí dels relats breus. El cas de Manel Alonso cal situar–lo dins de l’observació memorialística i poètica de la millor branca literària –tal vegada amb una mirada d’abstracció oriental– amb una barreja d’humor i ironia al voltant dels habitants d’un carrer d’un poble que als seus lectors els ha de resultar ben conegut: Pouet; ja que és aquest poble on situava l’acció de la seua primera novel·la La maledicció del silenci. La petitesa dels contes fan referència –i així o pregona el títol– a l’últim vers del llibre de Xulio Ricardo Trigo La vida fosca. Ací el llibre de Manel Alonso avança com una camera que fera tràvelling recorrent casa per casa i enlairant l’aventura que s’amaga rera de cada porta; d’ací que l’estratègia narrativa siga tant palesa i enganxe els microcontes tot formant un únic món familiar alimentat pel caliu de les paraules. Però a més, El carrer dels bonsais és un bon exemple de com l’ajuntament de Catarroja, després d’un parèntesi fora de seny normatiu, es redreça i torna a premiar treballs bens escrits i de gran qualitat literària. Aquest llibre, presentat per Arantxa Bea, avança per la narració fins que un personatge pirandelià s’enfronta al narrador, com a Niebla d’Unamuno, proporcionant un bon motiu per reflexionar de quin pa es fan els personatges i quin és el veritable suport de la ficció. Sens dubte, amb El carrer dels bonsais llegit amb plaer es veu com la vida és fonamental per a la literatura. O serà a l’inrevés?
Publicat a la revista de creació Abalorio, número 28. Sagunt, 2000.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada