Per Manuel Garcia i Grau
Solatges (Antologia, 1980-2000). Antoni Prats, Introducció de Tomàs Llopis. Editorial 7 i mig. Alzira, 2002. Les hores rehabilitades (Antologia, 1986-2002)Manel Alonso i Català, . Introducció i selecció de J.V. Frechina. Brosquil Edicions. València, 2002.
Quan un poeta decideix publicar la seua poesia reunida –o quan algú en fa la selecció– és perquè, d’alguna manera, vol respondre, tal com esmenta el professor i poeta Tomàs Llopis al pròleg de Solatges, a una mena de necessitat personal “de fer balanç, d’acotar el temps transcorregut entre el primer i el darrer textos reportats”. És aquesta, sincerament, una tasca, que ben sovint el lector –l’estudiant, l’estudiós o el crític– agraeix perquè permet fer una mirada retrospectiva d’una obra que a vegades és difícil de trobar a les llibreries. Una dificultat que rau, sobretot, en les conegudes mancances de distribució de la poesia, des dels anys vuitanta fins fa relativament ben poc, per tot el domini de llengua catalana. Totes dues antologies fantot un balanç que, en el cas, d’Antoni Prats (Sueca, 1946), reuneix una producció bastida durant vint anys i sis llibres; i, en el cas de Manel Alonso (Puçol, 1962), de quinze anys i catorze llibres. Dos autors de dues generacions i dues maneres ben diferents de concebre i confegir l’ofici poètic.
Quan un poeta decideix publicar la seua poesia reunida –o quan algú en fa la selecció– és perquè, d’alguna manera, vol respondre, tal com esmenta el professor i poeta Tomàs Llopis al pròleg de Solatges, a una mena de necessitat personal “de fer balanç, d’acotar el temps transcorregut entre el primer i el darrer textos reportats”. És aquesta, sincerament, una tasca, que ben sovint el lector –l’estudiant, l’estudiós o el crític– agraeix perquè permet fer una mirada retrospectiva d’una obra que a vegades és difícil de trobar a les llibreries. Una dificultat que rau, sobretot, en les conegudes mancances de distribució de la poesia, des dels anys vuitanta fins fa relativament ben poc, per tot el domini de llengua catalana. Totes dues antologies fantot un balanç que, en el cas, d’Antoni Prats (Sueca, 1946), reuneix una producció bastida durant vint anys i sis llibres; i, en el cas de Manel Alonso (Puçol, 1962), de quinze anys i catorze llibres. Dos autors de dues generacions i dues maneres ben diferents de concebre i confegir l’ofici poètic.
En el cas de Prats, professor ara a Dénia i doctor en filologia amb una tesi recent sobre Salvador Espriu, veiem una trajectòria que s’inicià amb Epigrammata, el 1981, amb una adscripció total, tal com explicava el poeta alacantí Joan Valls al proemi de la seua primera edició, a la poesia de tall formalista plena de jocs imatgístics agosarats i durs, fins a Quadern de Benimàquia (2000), en què es recull en un registre molt més calm, de tall més simbolista i introspectiu. Entremig, llibres com Cadells de la desfeta (1981) i un llarg silenci (motivat sobretot per haver fundat i posat en marxa la magnífica revista de literatura L’Aiguadolç durant aquells anys, fins avui) trencat amb l’aparició de poemaris com ara Dic el teu nom (1994), El barranc i els còdols (1995) i Vora el silenci (1999). Una producció poètica que no hauria de ser passada per alt, tant pel que representa no oblidar bons poetes que no han pogut assolir, pels motius que siguen, una edició en una gran editorial, com pel que fa a la seua qualitat. Massa sovint tot aquest gruix d’estudiosos –o antologadors– que han sorgit a casa nostra en els darrers anys han oblidat bons poetes mal, o poc, coneguts, com és el seu cas –i el de Bernat Capó, Tomàs Llopis, Carles Mulet i Josep Lluís Abad, per exemple– per una manca de difusió amb garanties. Així doncs, Prats, per edat, per una banda, no ha entrat dins el còmput de joves i, de l’altra, per pur desconeixement dels antòlegs, per viure en una comarca distant dels tres grans nuclis decisoris, no ha entrat en els seus treballs. Dues causes que han causat que Prats no haja tingut la consideració que el poeta es mereix i que són el resultat, si més no, d’aquesta voràgine editorial a què ens sotmet la ingent –i ben sovint impossible de pair– producció llibretera actual.
La poètica de Manel Alonso, director també d’una revista de literatura, l’Aljamia, parteix, en canvi, d’uns orígens ben diferents, d’uns pressupòsits i unes dificultats semblants i d’uns resultats poètics molt ben assolits i treballats. El seu nom apareix en nombroses antologies, reculls, seleccions... Però ben sovint sols el seu nom, i una petita referència biogràfica: no ha estat fins ara, com ben bé diu i esqueixa Frechina a la introducció,que l’escriptor de Puçol no ha assolit una projecció editorial digna i rigorosa, fruit sobretot de, per una banda, la seua tasca de narrador; per l’altra, de la seua impagable tasca com a editor i, en darrer lloc, per l’aconseguiment de guardons com ara els de Catarroja, el de Gorgos, l’Empar de Lanuza i el Samaruc, de l’associació de bibliotecaris, entre molts d’altres. La seua poesia, rehabilitada ara de la seua dispersió, respon sobre tota dues constants: primera, la d’un simbolisme de tall intimista, en llibres com ara Amb els plànols del record (1994) i Un gest de la memòria (1999), i, segona, de poemes de caràcter reivindicatiu i compromès envers la seua terra i la seua –nostra– llengua comuna, a llibres com ara Oblits, mentides i homenatges (1998) Com una òliba (2001).
La poètica de Manel Alonso, director també d’una revista de literatura, l’Aljamia, parteix, en canvi, d’uns orígens ben diferents, d’uns pressupòsits i unes dificultats semblants i d’uns resultats poètics molt ben assolits i treballats. El seu nom apareix en nombroses antologies, reculls, seleccions... Però ben sovint sols el seu nom, i una petita referència biogràfica: no ha estat fins ara, com ben bé diu i esqueixa Frechina a la introducció,que l’escriptor de Puçol no ha assolit una projecció editorial digna i rigorosa, fruit sobretot de, per una banda, la seua tasca de narrador; per l’altra, de la seua impagable tasca com a editor i, en darrer lloc, per l’aconseguiment de guardons com ara els de Catarroja, el de Gorgos, l’Empar de Lanuza i el Samaruc, de l’associació de bibliotecaris, entre molts d’altres. La seua poesia, rehabilitada ara de la seua dispersió, respon sobre tota dues constants: primera, la d’un simbolisme de tall intimista, en llibres com ara Amb els plànols del record (1994) i Un gest de la memòria (1999), i, segona, de poemes de caràcter reivindicatiu i compromès envers la seua terra i la seua –nostra– llengua comuna, a llibres com ara Oblits, mentides i homenatges (1998) Com una òliba (2001).Una producció que s’ha de tenir, de totes totes, també ben en compte. Dos autors que han bastit, durant una trajectòria que encara resta sortosament oberta, una obra amb força, recerca i qualitat. Dues veus que, a més, destaquen com a incansables promotors culturals i homes d’acció en la difusió de la poesia en català al País Valencià. Unes mancances –de distribució, difusió, projecció...–que ara tots dos poetes intenten pal·liar amb la publicació d’una selecció –no són, doncs, unes Obres Completes, sinó d’una tria personal, com les que en el seu dia feren poetes tan importants com ara Lluís Alpera, Joan Navarro, Marc Granell i Ramon Guillem, posem per cas– de tots els seus llibres bastits durant els anys de treballs, paraules i solatges. Dues antologies, per tant,de dues veus que posen damunt la taula una producció ben digna de ser tinguda en consideració. I dues poètiques a seguir també d’ara endavant.
(Article publicat a l’Avui el dijous 23 de gener de 2003 a la pàgina XIV del suplement cultura)
(Article publicat a l’Avui el dijous 23 de gener de 2003 a la pàgina XIV del suplement cultura)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada