L'AFANY D'ANAR MÉS LLUNY

Per Maria Josep Escrivà

Oblits, mentides i homenatges. Manel Alonso i Català. (Poesia. 7 i mig editorial, Alzira, 1998)

En una lectura recent que Manel Alonso feia del seu llibre, hom n’assenyalava el progrés qualitatiu des de l’anterior poemari (Amb els plànols del record) alhora que s’hi deixava caure el concepte de sinceritat poètica. Si nosaltres ara l’assenyalem, aquesta sinceritat, com a element benèfic per a la poesia de Manel Alonso, és perquè hem detectat una força emotiva, un convenciment en allò que s’hi diu, una complicitat que uneix feliçment el poeta d’Oblits, mentides i homenatges amb els seus textos. I això –ens podrem equivocar– és un punt a favor de Manel Alonso. Parlem de sinceritat poètica, que no de sinceritat de l’autor quan escriu el poema; d’honestedat emotiva en un temps on sembla haver-se imposat la violència de l’aparença: hom és allò que aparenta ser davant dels altres. Però les coses en poesia, no són així d’estrictes, i les paraules de Manel diuen ser mentida, mentides redemptores, indispensables. “i tot d’una oblides que la fantasia/ és una mentida necessària/ i el clous en la tristesa com un cuc.” Ignorar aquest fingiment duria el poeta a la rendició de creure en la victòria del silenci, i així, després de la mentida, un altre dels conceptes que componen el títol acudeix a completar aquest joc d’antitesi que representen una realitat més complexa, on silenci i oblit corren el risc de convertir-se en sinònims: “També el silenci és oblit/ i una mentida tan amplia com la mar/ i una veritat tan intensa com el desig”.
Si un dels possibles sentits de l’escriptura fóra el rescabalament d’una pèrdua, Oblits, mentides i homenatges esdevindria el recurs que l’autor busca per intentar compensar o almenys per a tractar de conviure, amb la pèrdua de l’ésser estimat (el pare, en aquest cas), amb la de l’entusiasme per la vida o amb una certa recança pel temps viscut, per una infantesa llunyana. Una imatge bella, senzilla, la que se’ns ofereix de la vida com a “els instants on habiten/ els botons que vàrem perdre/ de menuts”.
Tot i aquest intent, Manel Alonso ens recorda que allò que hom escriu no és purament la vida, sinó el que queda d’unes experiències personals, l’estigma de la tinta en el cas de l’escriptor: “ La brisa del mar/ és com el pas del temps/ que se’ns menja la vida/ fins que ens adonem/ que del gran edifici que anàvem construint/ tan sols ens queden runes i polsim/ records i afanys”. Què hi ha, doncs, més enllà de la mort, més enllà de l’oblit i la mentida, sinó la constatació del poema? Aquell algo todavía de la citació de León Felipe amb que Manel Alonso encapçala el poema Por ( un dels que, per cert, no situaríem entre els més reeixits del llibre). I la contrapartida a aquest títol, i al resultat obtingut, el que l’autor dedica a Vicent Penya i que finalitza: “Acollir la pàtria en els versos/ la lluita en la paraula. Vèncer totes les pors, tots els exilis.” Descobrir, entre el neguit, la flaire d’un homenatge i pretendre-la.

Publicat al diari Levante, 22 de gener de 1999