(Josep Lluís Abad-Bueno amb Marisol Gonzàlez Felip a les tertúlies literàries "Les Nits Màgiques del Django's. Foto: Vicent Salvador)Per Josep Lluís Abad Bueno
El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.
El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.
Amb El carrer dels bonsais, Premi Benvingut Oliver de Narrativa 1999 i editat per L’Ajuntament de Catarroja, l’escriptor Manel Alonso ens regala un nou llibre ple d’humana veritat. És prou normal, a l’hora d’engegar una obra, el fet de proposar-se una escriptura inaudita que remoga allò tan rutinàriament dit.
Encara que alguns vulguen descobrir cada matí la Mediterrània i s’ho creguen, aquest no és el cas i ho haurem de festejar per doble partida: en primer lloc, aquestes pàgines amaguen pinzellades senzilles de la vida quotidiana que no per això són exemptes de valor; i també perquè, ni és una obra estrambòtica, ni farcida de superficialitat, característiques que podem trobar en altres escriptors vessadors quilomètrics de tinta sobre paper blanc.
L’autor és capaç de teixir un univers on, d’alguna forma, tots anem identificant-nos a poc a poc:
Qui no ha estat alguna vegada el veí del número 34, o s’ha assegut al Bar de La Cantonada i ha deixat entreveure que tot no és magre en els nostres dies? Res no és completament negre o blanc...
Encara que alguns vulguen descobrir cada matí la Mediterrània i s’ho creguen, aquest no és el cas i ho haurem de festejar per doble partida: en primer lloc, aquestes pàgines amaguen pinzellades senzilles de la vida quotidiana que no per això són exemptes de valor; i també perquè, ni és una obra estrambòtica, ni farcida de superficialitat, característiques que podem trobar en altres escriptors vessadors quilomètrics de tinta sobre paper blanc.
L’autor és capaç de teixir un univers on, d’alguna forma, tots anem identificant-nos a poc a poc:
Qui no ha estat alguna vegada el veí del número 34, o s’ha assegut al Bar de La Cantonada i ha deixat entreveure que tot no és magre en els nostres dies? Res no és completament negre o blanc...
Qui no s’ha vist retratat en l’escriptor de novel·les barates, personatge-espill que recull, amb parsimònia amorosa, tota una sèrie de petites històries que freguen una humanitat esfereïdora i quasi oblidada ?
I tot això per posar uns pocs exemples del que podem trobar en les seues pàgines; pàgines que, per altra banda, traspuen certesa i literatura; a hores d’ara, és prou difícil aconseguir aquest tàndem amb la naturalitat que ell ho fa.
És clar, això no vol dir que l’autor no haja suat en el moment de la creació... De fet, Alonso és - amb totes les lletres i sense faltes d’ortografia - un Treballador de la Paraula que ens sorprén a bots i barrals, i per la qual cosa té un mèrit afegit. Escriptura i imaginació es donen la mà. Un dels mèrits de la construcció imaginària alonsiana és la facilitat d’un llenguatge pla, ric i fecund, capaç d’enaltir les experiències diàries. Així doncs, el lector/ora té a les mans unes microhistòries plenes de vitalitat que no defugen plantejaments morals profunds o, en el cas, simplement ens diverteixen i entretenen. I tot això, adobat d’una fina ironia que ens fa somriure tot caracteritzant la seua obra tan particular.
Una mena de compartir experiències sense eixir de casa, una forma generosa i sòlida com és l’obra que Manel Alonso va construint lentament quan la pols, a poqueta nit, cau cansada sobre els cristalls de Pouet, és a dir, de la imaginació.
Què voleu més ?
Per cert, se m’oblidava dir-vos que en aquest passeig també hi trobareu bones vibracions i, com no, belles ombres... Hi sou al carrer dels bonsais.
Que us aprofite !!!
(Publicat al número 10 de la revista La Roda del Temps)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada