ARTESÀ DE LA PARAULA

(Manel Alonso conversant amb Alexandre Navarro a la 39 Fira del Llibre de València als Jardíns dels Vivers)

Per Alexandre Navarro



Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Manel Alonso i Català. Introducció i selecció de Josep Vicent Frechina. Poesia. Brosquil edicions, València, 2002

Amb aquesta antologia el lector pot abastar el bo i el millor de l’obra poètica de Manel Alonso (Puçol, 1962). I alhora es recupera per al lector una llarga sèrie de poemes que les circumstàncies havien convertit en inaccessibles o inèdits.
L’escriptor de Puçol resulta d’una vigorosa inclassificabilitat. Ambidextre per poeta i per narrador, ha conreat diversos gèneres amb valentia i honradesa –rar combinació entre el gremi, i s’ha mostrat desimbolt a gust. Se’ns ha revelat com un prolífic i agosarat novel·lista –des de la Cuba colonial d’En el mar de les Antilles fins a l’erotisme més abrandat– que parteix del realisme intimista per bastir el seu vessant de poeta. Aquesta antologia mostra al lector una acurada tria entre la producció d’Alonso i Català entre 1986 i 2000. Així, trobem poemes procedents de catorze llibres diferents; hem d’assenyalar, però, que en bona part es tracta de peces reescrites per l’autor, rehabilitades com emfatitzat el títol, pel que fa a aquesta nova edició. Trobem, doncs, una pruïja incansable pel perfeccionisme en la paraula i en el gest poètic.
A més, ens són donats a conèixer una llarga sèrie de poemes que el temps i la seua difusió original havien convertit en inaccessibles (edicions municipals, catàlegs d’exposicions i un llarg etcètera d’inversemblants difunts impressos). En paraules de l’autor, “he pretés posar ordre en el treball, rehabilitar i posar al dia la pròpia veu poètica”. Lloable propòsit aquest, i més encara si hom parteix del fet que el principal aliment dels poemaris és allò que en diuen “realisme intimista”, és a dir, aquella literaturització de la pròpia vida. Trobem en els versos d’Alonso una elevada força emotiva, sincera i brutal sovint, que no pot deixar indiferent al lector, alhora que defuig admirablement l’hermetisme buit. Fet i fet, es mostra una voluntat d’aproximació al lector, en qui aboca vivències i idealitzacions. L’erotisme d’arrel tan grata, la mort com una presència clara, les vivències agredolces de cada dia prenen forma i en transsiustancien com una sang pròxima i vívida, amb tots els colors de la sinceritat i la força.

Publicat al setmanari El temps (del 3 al 9 de desembre de 2002)