Per Sebastià BennassarEl carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.
Allò que és bo, si és breu, es doblement bo. La frase es pot aplicar perfectament a la darrera obra publicada per part de Manel Alonso i Català, El carrer dels Bonsais, guanyador del premi Benvingut Oliver de Catarroja de 1999 i que acaba d’editar l’Ajuntament del País Valencià.
Es tracta d’un interessant recull de microcontes, una de les formes d’expressió literàries que més de moda s’han posat en els darrers temps. És interessant perquè a través de l’estructura dels veïns d’un carrer, Alonso ens mostra tot un seguit de personatges que tenen una cosa en comú: l’existència.
La temàtica única de tots els texts que Alonso ens ha deixat és la vida i la mort, tractats de moltes maneres diferents, però també de forma unitària. A partir d’aquest tema principal, la resta són derivacions que l’escriptor maneja perfectament com si fos un virtuossísim intèrpret de Bach.
I són precisament les derivacions les que ens mostren que l’escriptor és un home de recursos, capaç de manejar a la perfecció el dramatisme i l’absurditat, la sordidesa, la perversió i la tendresa i sobretot l’humor que de vegades frega la crueltat. Alonso odia algun dels seus personatges i es venja d’ells fent-los passar més puta que a les genetes. És especialment significatiu el cas de l’escriptor de novel·les barates, una espècie de prostituta de la literatura que surt ben malparat en tots els text de l’escriptor.
Però per sobre de totes les narracions del llibre n’hi ha una que destaca especialment per damunt de totes les altres: D’Amors. Aquest conte és al meu parer, magnífic. Una al·lota joveníssima s’enamora del silenci d’una persona a la qual idealitza. “ Sobre aquell amor construí un palau, una llar on alletar la seva felicitat comuna. Però va ser tan fràgil com un castell de cartes i amb la bufada d’una paraula es desféu estrepitosament. Ell li va jurar que no tornaria a parlar mai més, que l’estimava per damunt de totes les coses, però va ser debades, el mal ja estava fet”.
Alonso conta les coses amb una senzillesa que captiva el lector i el convida a continuar llegint. Bàsicament es tracta d’una fórmula molt interessant i eficaç: presentació del personatge; número del carrer on habita; explicació d’un fet; resolució; fet sorprenent. Una fórmula que no cansa gens i que converteix aquest llibre de poc més de cent pàgines (moltes d’elles de només dos paràgrafs) en una delícia per als sentits i sobretot en un brillant exercici mental que ens convida a pensar i a reflexionar sobre les situacions que descriu l’autor.
En definitiva, tot un seguit de relats que contenen l’essència dels bonsais: són petits però tenen les mateixes propietats i característiques que els arbres grans: és a dir, són contes amb la qualitat concentrada, una bona dosis de literatura pura, sense additius superficials.
Es tracta d’un interessant recull de microcontes, una de les formes d’expressió literàries que més de moda s’han posat en els darrers temps. És interessant perquè a través de l’estructura dels veïns d’un carrer, Alonso ens mostra tot un seguit de personatges que tenen una cosa en comú: l’existència.
La temàtica única de tots els texts que Alonso ens ha deixat és la vida i la mort, tractats de moltes maneres diferents, però també de forma unitària. A partir d’aquest tema principal, la resta són derivacions que l’escriptor maneja perfectament com si fos un virtuossísim intèrpret de Bach.
I són precisament les derivacions les que ens mostren que l’escriptor és un home de recursos, capaç de manejar a la perfecció el dramatisme i l’absurditat, la sordidesa, la perversió i la tendresa i sobretot l’humor que de vegades frega la crueltat. Alonso odia algun dels seus personatges i es venja d’ells fent-los passar més puta que a les genetes. És especialment significatiu el cas de l’escriptor de novel·les barates, una espècie de prostituta de la literatura que surt ben malparat en tots els text de l’escriptor.
Però per sobre de totes les narracions del llibre n’hi ha una que destaca especialment per damunt de totes les altres: D’Amors. Aquest conte és al meu parer, magnífic. Una al·lota joveníssima s’enamora del silenci d’una persona a la qual idealitza. “ Sobre aquell amor construí un palau, una llar on alletar la seva felicitat comuna. Però va ser tan fràgil com un castell de cartes i amb la bufada d’una paraula es desféu estrepitosament. Ell li va jurar que no tornaria a parlar mai més, que l’estimava per damunt de totes les coses, però va ser debades, el mal ja estava fet”.
Alonso conta les coses amb una senzillesa que captiva el lector i el convida a continuar llegint. Bàsicament es tracta d’una fórmula molt interessant i eficaç: presentació del personatge; número del carrer on habita; explicació d’un fet; resolució; fet sorprenent. Una fórmula que no cansa gens i que converteix aquest llibre de poc més de cent pàgines (moltes d’elles de només dos paràgrafs) en una delícia per als sentits i sobretot en un brillant exercici mental que ens convida a pensar i a reflexionar sobre les situacions que descriu l’autor.
En definitiva, tot un seguit de relats que contenen l’essència dels bonsais: són petits però tenen les mateixes propietats i característiques que els arbres grans: és a dir, són contes amb la qualitat concentrada, una bona dosis de literatura pura, sense additius superficials.
(Publicat al Diari Balears, 15 d’octubre de 2000)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada