"DONA" I CARLES PASTOR

Dona és un dels seixanta poemes que conformen el llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009), un recull de poesia que va obtindre el Premi Paco Mollà 2008 i del qual el crític Josep Antoni Fluixà va dir en el pròleg que és «un combat vital amb la paraula per fer d’aquesta un recurs o una ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia, de convenciment, capaç de fer-nos reflexionar, rectificar i millorar».

Dona és un poema de vers lliure de setze versos, dividit en quatre estrofes el primer vers de cada una de les quals comença per la paraula dona usada com una crida a una víctima del maltractament masclista. El seu discurs està ple d’imatges provinents del món de les rondalles tradicionals, així com de la tradició catòlica.

L’autor no es conforma a parlar només del maltractament que pateixen moltes dones per part d’una parella o una exparella, també ho fa de la discriminació que patixen per part d’una societat patriarcal i avariciosa.

L’any 2011 el músic Carles Pastor va seleccionar-lo perquè formara part del treball discogràfic Els ulls de Bob, on aquest cantant provinent del rock posà veu i música a onze poetes valencians vius: Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Teresa Pasqual, Maria Fullana, Encarna Sant Celoni, Francesc Mompó, Berna Blanch, Isabel Robles, Enric Monforte, Eusebi Morales i Manel Alonso.

El tema, amb notables influències del blues i del pop-rock d’autor, fou gravat als estudis Xaloc de l’Olleria amb la col·laboració de músics com ara Juanjo Blanco o Pere Rodenas, tots dos provinents de grups de folk valencians.

Carles Pastor va interpretar-lo acompanyat per Miquel Gil (exAl Tall). La seua veu càlida comença a cantar en solitari i ho fa al llarg de la primera estrofa. Després, en la segona estrofa, és la veu trencada, de barranc profund que diria el poeta Francesc Mompó, de Miquel Gil la que pren el relleu tot produint un canvi de registre brusc i alhora interessant.

Miquel Gil, un home amb gran ofici i una llarguíssima i brillant trajectòria, fa una aportació onomatopeica al quart mot que resumix en una queixa tot el dolor del qual ens parla el poema.

Les dues estrofes finals les interpreten a duet els dos cantants amb una contraposició notable de veus sobre un fons musical de mig temps ric en matisos. Es tracta d’una cançó densa on la música subratlla amb intensitat i bon gust els moments més dramàtics del text.

L’any 2012 un equip dirigit pel poeta Marc Gomar va realitzar un vídeo sobre la cançó.