Dona és un dels
seixanta poemes que conformen el llibre Correspondència
de guerra (Editorial Aguaclara, 2009), un recull de poesia que va obtindre
el Premi Paco Mollà 2008 i del qual el crític Josep Antoni Fluixà va dir en el
pròleg que és «un combat vital amb la paraula per fer d’aquesta un recurs o una
ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia, de convenciment, capaç de fer-nos
reflexionar, rectificar i millorar».
Dona és un poema de
vers lliure de setze versos, dividit en quatre estrofes el primer vers de cada
una de les quals comença per la paraula dona usada com una crida a una víctima
del maltractament masclista. El seu discurs està ple d’imatges provinents del
món de les rondalles tradicionals, així com de la tradició catòlica.
L’autor no es conforma a parlar
només del maltractament que pateixen moltes dones per part d’una parella o una
exparella, també ho fa de la discriminació que patixen per part d’una societat
patriarcal i avariciosa.
L’any 2011 el músic Carles Pastor
va seleccionar-lo perquè formara part del treball discogràfic Els ulls de Bob, on aquest cantant provinent
del rock posà veu i música a onze poetes valencians vius: Jaume Pérez Montaner,
Ramon Guillem, Teresa Pasqual, Maria Fullana, Encarna Sant Celoni, Francesc
Mompó, Berna Blanch, Isabel Robles, Enric Monforte, Eusebi Morales i Manel
Alonso.
El tema, amb notables influències
del blues i del pop-rock d’autor, fou gravat als estudis Xaloc de l’Olleria amb
la col·laboració de músics com ara Juanjo Blanco o Pere Rodenas, tots dos
provinents de grups de folk valencians.
Carles Pastor va interpretar-lo acompanyat
per Miquel Gil (exAl Tall). La seua veu càlida comença a cantar en solitari i
ho fa al llarg de la primera estrofa. Després, en la segona estrofa, és la veu
trencada, de barranc profund que diria el poeta Francesc Mompó, de Miquel Gil
la que pren el relleu tot produint un canvi de registre brusc i alhora
interessant.
Miquel Gil, un home amb gran
ofici i una llarguíssima i brillant trajectòria, fa una aportació onomatopeica
al quart mot que resumix en una queixa tot el dolor del qual ens parla el
poema.
Les dues estrofes finals les interpreten
a duet els dos cantants amb una contraposició notable de veus sobre un fons
musical de mig temps ric en matisos. Es tracta d’una cançó densa on la música
subratlla amb intensitat i bon gust els moments més dramàtics del text.
L’any 2012 un equip dirigit pel
poeta Marc Gomar va realitzar un vídeo sobre la cançó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada